L'Estat liberal: la Unió Liberal de Leopoldo O'Donnell

Publicat el: 23/01/2018 | Actualitzat el:

El Regnat d’Isabel II d’Espanya (1833-1868) i la crisi de l’Estat liberal La història d’Espanya al segle XIX es desenvolupa enmig de les intenses lluites entre els liberals i els absolutistes per mantenir-se en el poder. Acabada la Primera Guerra Carlina al 1840 amb la victòria del front liberal, el regnat de la monarca Isabel […]


El Regnat d’Isabel II d’Espanya (1833-1868) i la crisi de l’Estat liberal

La història d’Espanya al segle XIX es desenvolupa enmig de les intenses lluites entre els liberals i els absolutistes per mantenir-se en el poder. Acabada la Primera Guerra Carlina al 1840 amb la victòria del front liberal, el regnat de la monarca Isabel II estarà marcat per l’establiment del nou estat liberal, de caire conservador, i els intents progressistes per arribar al poder mitjançant els “pronunciamientos”.
Són tres les etapes polítiques que marquen la segona meitat del segle XIX espanyol:

  • de 1856 a 1868 es situen els darrers anys del regnat d’Isabel II, liderat políticament pels moderats de la Unió Liberal, que suposa el fracàs de l’Estat;
  • de 1868 a 1874 el Sexenni Democràtic que viu tres moments diferents (monarquia democràtica de 1869, I República i Estat federal)
  • i finalment la Restauració borbònica de 1874 a 1898 que representa la tornada al liberalisme doctrinari no democràtic on el principi de sobirania nacional està compartida entre la nació (Corts) i el monarca.

Enfonsament de l’Estat isabelí. La Revolució de 1854 i el Bienni Progressista (1854-1856)

General Espartero

El general Espartero en la seva entrada a Madrid després de produir-se la revolució de la Vicalvarada


La Revolució de 1854, coneguda com a Vicalvarada, produeix un canvi de govern molt important que donà lloc al període del Bienni Progressista. Els historiadors són actualment més cautes analitzant aquest període. S’ha vist que durant els dos anys de govern progressista es produeix una recapitulació i redefinició del Partit Moderat. El progressisme no tingué temps d’introduir canvis i consolidar un bloc alternatiu de poder. Al 1856 després d’un breu govern unionista la reina tornà a cridar als moderats per formar govern.
Durant el Bienni els liberals progressistes emprengueren una obra de govern centrada en la matèria econòmica, que permeté fer un pas endavant en la industrialització del país. Un dels pilars centrals fou la Desamortització general de Madoz, de 1855, que consolidava el mercat únic nacional. Acabava de fer la desamortització de les propietats eclesiàstiques i posava en venda gran part de les propietats dels municipis. En la mesura que el poder progressista va perdre el poder de forma tan ràpida no es van poder capitalitzar els beneficis de les mesures econòmiques aprovades. Qui recollirà aquests fruits seran els unionistes.
Per què el Partit Progressista no aconseguí estabilitzar-se en el poder? Era un partit amb unes bases molt variades. No havien aconseguit formar un bloc sòlid de poder. Cada vegada que els progressistes havien tingut ocasió d’arribar al poder durant el segle XIX havien patit escissions de les seves bases polítiques fonamentals cap a l’esquerra. Això és el que passà durant el Bienni Progressista. El Partit Progressista va perdre uns sectors importants de les noves classes mitjanes que van anar a parar al nou Partit Demòcrata, que connectarà amb les bases sense problemes. El Partit Progressista era un partit de notables, igual que el Partit Moderat. Això beneficià al Partit Demòcrata, partit modern que havia sabut adaptar-se als nous temps.
El Partit Progressista es veurà enfrontat amb uns sectors molt importants del país que l’aniran abandonant. També se’n van marxar del partit sectors obrers que en aquells moments estaven immersos en noves polítiques de classe, a Barcelona, que els impulsaven cap a l’associacionisme. Fins el moment els obrers estaven dins el Partit Progressista, però el Bienni suposà un canvi. Era un progressisme incapaç de mantenir cohesionat aquests mons. Dins del món progressista hi havia el general Espartero, líder progressista d’una capacitat carismàtica profunda però amb contradiccions polítiques evidents. En la desamortització de Madoz no hi havia una intenció d’incorporar a les capes populars en el sistema de propietat.
La revolució de 1854 obre la possibilitat de l’experiment progressista del Bienni. La revolució fou possible exclusivament perquè les institucions bàsiques de l’Estat estaven en aquell moment donant mostres de ruïna i d’un col·lapse evident que afectaven a la Corona i al Partit Moderat. El que es posà en marxa al 1954 va ser una operació de salvació del règim en la mesura en que el Partit Moderat ja no era capaç de salvar l’estat.
Des del Partit Moderat s’intentà una operació de salvament del règim, però des del 1852 era impossible governar. Els moderats es movien en el descrèdit més complert, sobretot des de la caiguda del president del Govern Bravo Murillo que intentà una reforma constitucional que encara retallava més el joc electoral respecte la constitució de 1845. L’escàndol de la classe política moderada va fer que caigués el govern de Bravo Murillo. A continuació van haver-hi tres governs en poc temps. Els moderats estaven en un procés de desintegració. A això hem de sumar l’enorme corrupció política i l’escàndol públic entorn la construcció del ferrocarril. La Corona estava patint una erosió d’imatge extraordinària. Es contempla en uns termes de desconsideració i crítica com no s’havia vist mai abans. L’enfonsament de les possibilitats de la figura de la reina Isabel II en quant a facilitar l’acció política són nefastes.

Isabel II representava la imatge del deteriorament del sistema polític. Una reina envoltada de corrupció, desitjos personals, intrigues familiars… No tenia cap sentit d’Estat i mai entengué la política. La reina estava interferint permanentment i sempre a favor dels moderats. La monarquia causava un greu desequilibri el sistema. Des del Partit Moderat sorgí la idea d’una operació política per evitar un bloqueig polític complert i que permetia allunyar-se del moderantisme tan marcadament oligàrquic, presentant una força política diferenciada del vell Partit Moderat i que subjectés la corona a la llei.
S’havia d’emprendre una reforma general de la política. Per què sorgí la idea des de les files del Partit Moderat? El partit havia arribat a ser un gegant extraordinari però molt dividit en el seu interior. Contenia una multitud d’opcions. El partit estava dividit perquè havia sorgit una ala dret molt radicalitzada: els neoabsolutistes. Els neoabsolutistes estaven cada cop més en contra de les Corts. En part gràcies a la Constitució de 1845 s’havia disminuït el paper de les Corts (les eleccions començaven a ser mediatitzades per pràctiques caciquils).
Al centre del Partit Moderat estaven els moderats pròpiament dits, on hi trobem el grans noms polítics del moment:

El sector més modern del moderantisme eren els puritans, comprenien que un sistema polític que es reclamava liberal no podia deixar d’atenir-se a unes regles de joc fonamentals. D’aquí sorgeix l’anàlisi de que la marxa del règim moderat condueix a un impàs complert. Són representants del sector purità:

L’operació política dels puritans passava per:

  1. Restaurar el crèdit en l’opinió pública.
  2. Acabar amb la corrupció.
  3. Desmarcar-se del moderantisme que fia olor a corrupció.

La formació de la Unió Liberal

Aquest disseny passava per presentar un nou espectre polític, un nou partit, amb la forma d’una Unió, que pogués superar els conflictes entre partits existents fins aquell moment al país. Volia ser la formació d’un centre nou, reclamant la presència dels progressistes més tebis i els sectors puritans que aniran entrant a aquest nou centre polític. Seran coneguts com “los resellados”. La nova formació havia de presentar un discurs i presentar-se en societat. El discurs de la Unió Liberal feia tornar als orígens del liberalisme espanyol, reclamant-se hereus de la Revolució Liberal, que era la de tots els liberals. A les eleccions de 1854 guanyaren els progressistes d’Espartero, però el ministre de Guerra fou Leopoldo O’Donnell, de la Unió Liberal, com a mostra de la superació del vell sistema partidista isabelí. Es buscava un espai compartit de poder, però sota la direcció progressista no sortí bé.
Per a les eleccions de 1854 es presentà el Manifest de la Unión Liberal on s’anunciaven els elements bàsics del nou partit. Al 1854 es produí un intent de pronunciament militar per part dels moderats, que no acabà de clarificar la situació. Fou aleshores quan es preparà un pla alternatiu (Cánovas), que redactà el Manifest de Manzanares on convocaven les bases del progressisme. Discurs on es recullen plantejaments progressistes.
L’intent de redactar una nova constitució per part dels progressistes es va veure truncat quan la reina cridà a Leopoldo O’Donnell a formar govern.

El període de govern de la Unió Liberal (1856-1863)

Acabat el Bienni Progressista al 1856 s’entra en una etapa decisiva del segle XIX, quan s’intentà evitar l’enfonsament de l’Estat liberal isabelí. Aquest període fou un assaig general de la Restauració borbònica de 1874. La Unió Liberal arribà al poder al 1856. Pròpiament el seu període de direcció política es troba entre 1858 i 1863. En aquests anys estabilitzà la situació política i aconseguí l’èxit incomparable de ser el govern més estable en la història del liberalisme. La Unió Liberal es presentà al 1854 amb un manifest amb el propòsit d’ocupar l’espai polític del centre. El seu talant principal era l’eclecticisme, amalgama de propostes, la recerca de la superació de les pràctiques de corrupció i de les lleis. No posà en qüestió el liberalisme doctrinari, però incorporà aspectes del programa progressista.
La Unió Liberal volia dur a terme una remodelació del sistema per permetre desbloquejar la maquinària ja tan esgotada, però sense alterar els elements clau del sistema moderat (Corona, doctrinarisme…). D’aquesta manera es formà el nucli de la Unió Liberal, el centre parlamentari al 1856 on conflueixen diferents famílies de notables (“resellados” progressistes, puritans, joves de política més moderna). Representen el món dels interessos de l’alta burgesia i mitjana conservadora. Va tenir gran èxit en convocar elements de les grans finances i l’exèrcit.

Leopoldo O'Donnel

Leopoldo O’Donnel


El líder polític del període és Leopoldo O’Donnell. Al 1856 rep l’encàrrec de formar govern, que durarà molt poc. A última hora la reina elegeix Ramón María Narváez per a presidir el govern.
Què prometia O’Donnell? Era militar, amb un talent molt diferent, més respectuós i moderat. Fins que no morí O’Donnell al 1866 la Unió Liberal no passarà a l’oposició. O’Donnell es negava a trencar la seva fidelitat a la reina. Al 1866 la Unió Liberal estarà al Pacte d’Oostende.
O’Donnell representava la presència de l’exèrcit a la política. La Unió Liberal havia promès situar-se a certa distància respecte els moderats i per això s’havia de canviar la Constitució de 1845. Promouen un acta addicional. Són reformistes però no s’atreveixen a canviar l’edifici constitucional. No hi haurà nou rumb. S’utilitzarà la premsa al servei del partit. Pel que fa a la qüestió electoral, els unionistes van fer una rectificació o correcció de les llistes electorals (demanda dels progressistes). El progressisme plantejava l’ampliació del cens. Els unionistes proposen unes llistes més correctes, però no l’ampliació del cens. Si al 1857 d’entre un cens de 15,5 milions d’habitants votaven 157.000 persones, al 1858 el cens és de 160.000 electors. A França al 1863 votaven, d’entre els 10 milions d’habitants, el 26,7% de la població i a Gran Bretanya d’entre 2,5 milions només el 8,9% tenia dret a vot al 1868.

Programa de la Unió Liberal: la descentralització municipal

Un altre promesa de la Unió Liberal feia referència a la modificació del poder municipal a través d’una descentralització política. Però els unionistes no podran dur-la a terme perquè la descentralització equivalia a dur a terme un canvi del sistema massa radical. Però la Unió Liberal procedí a dur a terme una descentralització prudent, i cínica, que en realitat suposava la incorporació dels cacics al poder municipal. Era l’anunci del que seria dècades més tard la Restauració: un model d’Estat formalment liberal però amb mecanismes de manipulació del vot per viure d’esquenes de l’opinió a través de l’acció caciquil. Aquest nou sistema s’enquistà profundament entre la classe política que operava des de Madrid i els notables locals. A això se l’anomenaria descentralització local.
Aquest liberalisme que es recolzava en les xarxes caciquils era típic d’aquesta fase de transició en el projecte de construcció de l’Estat liberal, del poder públic. Era un Estat en fase de canvi, immobilitzat i frenat en la seva possible democratització real. El caciquisme suposava l’enrocament en recursos que detenien la marxa cap a la democràcia. El discurs oficial del moment el realitzava Posada Herrera, ministre de la Governació. Posada Herrada deia sobre la descentralització que era una “influència legal i moral del Govern en el territori”, i que res tenia a veure amb la corrupció.
Durant la dècada de 1850 la cultura política ciutadana és mínima. Aquesta realitat de liberalisme i caciquisme no era del passat, perquè al passat no hi havia liberalisme. És ara un nou estat liberal que es reclama com un Estat de Dret però que conviu amb elements del passat, contraris a la legalitat vigent. El caciquisme era tan fort que fins i tot no el podrà trencar el Sexenni democràtic. A més, en la mesura que l’educació seguia depenent d’uns recursos locals mínims i d’uns professors hipotecats a aquests poders caciquils, el caciquisme controlarà el poder als ajuntaments. Era un fenomen rural i urbà.

La promesa desamortització

Molts sectors estaven interessats en continuar la desamortització de Madoz de 1855. Els unionistes formaven part de la gran burgesia: tenien interès en posar al mercat més béns pertanyents a l’Església. Però com que tenien uns compromisos molt forts amb l’Església, el que van fer finalment al 1858 va ser la recuperació de la desamortització de Madoz. Va ser una operació diplomàtica: signatura del Conveni de 1859 amb el Vaticà i llei de 1860 de desamortització. Es podran vendre els béns de l’Església que es pagaven amb bons al Vaticà.

Mesures econòmiques dels governs unionistes

La Unió Liberal visqué una etapa de prosperitat econòmica. El Govern estava determinat a afavorir l’expansió capitalista. El seu era un programació d’intervenció econòmic molt clar. Es trobaven eufòrics i pensaven que des de l’Estat es podia fer el salt definitiu cap a la industrialització del país. S’apostà per inversions en obres públiques i al 1850 s’aprovà un pressupost extraordinari amb ajudes a empreses ferroviàries. Al 1859 s’augmentà en 2.000 milions de reals les partides principals de Foment. Aquesta disposició de diners provingué de l’ingrés de la venda de propietats desamortitzades. Però aquests fons havien de ser destinats a cobrir el deute públic. Els unionistes desviaren els fons destinats a pagar el deute públic. Van desatendre el deute i en la mesura que s’activaria l’economia industrial la prosperitat comportaria nous ingressos per a l’Estat per cobrir el deute. Però el ferrocarril no resultarà pel moment tan rentable com s’havia esperat. La demanda del mercat va ser menor.
L’elecció dels ferrocarrils com a camp privilegiat. El pagament per deute públic disminueix de 180 milions a 89. Les despeses augmenten un 60% entre 1850-1860.

Despeses de guerra i marina (política exterior)

Augment molt considerable de les despeses militars durant aquest període. Les despeses militars passaren de 95 milions al 1857 a 212 al 1860, augment que estigué unit a la política exterior dels unionistes. Fou una política exterior d’aventura, ambiciosa, que significava la incorporació d’Espanya (de segona fila) a la majoria d’edat. Política exterior pròpia, autònoma. Tímida i poc fonamentat projecte de sortida a l’exterior.
Per què aquesta política? L’augment de la prosperitat econòmica el propicia. Però a més la situació internacional estava canviant. Havia entrat molt capital francès. Proximitat Espanya-França, espècie d’aliança en termes d’igualtat (falsa impressió). Napoleó III tania enormes ambicions colonials. Espanya creia que podria participar en algunes empreses colonials franceses i entrà a la intervenció de Mèxic. El general Prim va ser el representant espanyol. Però Prim es retirà de l’operació sense comptar amb els francesos i el Govern espanyol.
Es produeix durant aquests anys l’aparició de nous estats a Europa i un creixement del poder colonial que permeté un creixement econòmic. Les identitats nacionals del XIX són inseparables a l’instrument militar. Espanya pensa que pot realitzar un discurs nacionalista utilitzant el poder militar i unes colònies directament al servei de la consolidació dels capitalismes metropolitans. Però Espanya no està en condicions fonamentals per dur a terme aquestes empreses colonials.
El govern de la Unió Liberal dugué a terme unes inversions extraordinàries lligades a la construcció del ferrocarril i una política exterior de prestigi. Des de la pèrdua de les colònies, Espanya havia entrat en una etapa de postergació. La Unió Liberal es llançà a realitzar diverses intervencions a l’exterior amb un resultat molt pobre. Nuls resultats en el terreny de treure a Espanya d’una posició d’inferioritat. Política negativa en termes d’endeutament. Però va ser positiu per al creixement de la consciència nacional la intervenció al nord d’Àfrica al costat de França. Prim i O’Donnell són els dos personatges que surten més victoriosos d’aquest política. Es crearà una iconografia nacionalista de la que tan necessitava estava Espanya. La guerra però va tenir uns costos enormes per a les classes populars.

Per què fracassà la Unió Liberal?

Perquè experimentà un procés imparable d’esgotament com a conseqüència d’uns defectes polítics fonamentals. La Unió Liberal havia fet una tasca política molt de façana. No havia superat el nivell de partit de notables. No havia aconseguit fixar un programa que permetés formes de solidaritat entre els afiliats del partit. Havia continuat sent un partit de prohoms units entre si per compromisos molt dèbils (personals, repartiment de privilegis, poder…). La Unió Liberal es va caracteritzar per mantenir una divisió interna permanent. Existien friccions amb O’Donnell i el seu lideratge. A Leopoldo O’Donnell se l’acusava de no complir amb els seus compromisos.
Però de l’etapa de govern de la Unió Liberal sortirà un conservadorisme liberal més modern que farà experiència de govern i que li permetrà durant la Restauració actuar amb més diligència. Un dels artífexs d’aquest procés serà Antonio Cánovas del Castillo que estava buscant una forma d’actuació política mínimament substantiva i dialèctica. Li semblarà que el desgast de la Unió Liberal es va deure a la falta de consistència, pel fet mateix de que no ha tingut necessitat de vèncer cap oposició política. La Unió Liberal liderà el camp polític sense oposició. Això és, segons Cánovas, el que s’havia d’evitar, que el partit que governi se senti massa còmode per no haver de discutir amb un altre partit les seves polítiques.
Cánovas arribà a la conclusió que era nefast el monopartidisme i per tant s’havia d’evitar en un futur instaurant un règim bipartidista. La dialèctica govern-oposició era necessària. Però havia de ser un bipartidisme diferent al que existia durant el regnat d’Isabel II, molt desequilibrat a favor d’una opció política determinada, els moderats. Cánovas també considerava que havia estat nefasta la relació política-militars. No eliminarà el poder polític als militars, però els traurà del sistema.

Deteriorament econòmic del país

Durant els darrers anys de govern de la Unió Liberal s’entra en una etapa de deteriorament de la situació econòmica. S’ha passat d’un país agrícola a un amb una incipient indústria i siderúrgia. És un país agro-industrial. Però el sostre s’assoleix molt aviat. Es produeix un tancament dels mercats financers amb la crisi financera de 1864-66.

L’herència política que deixà la Unió Liberal

Durant les dècades de 1850-1860 augmentà la maquinària política centralista, es reforçà enormement el poder central; s’accentuà l’uniformisme legislatiu i augmentà la maquinària burocràtica central que minvà les possibilitats de construir un Estat liberal autènticament democràtic. A Espanya al 1860 hi havien 190.000 funcionaris públics mentre a Gran Bretanya amb una població de 30 milions d’habitants n’hi havien 46.000. L’Administració era extremadament lenta, amb una gran falta de capacitat i corrupció.
El conservadorisme català anirà retirant el seu suport als unionistes. No participen del progressisme però tampoc faciliten la defensa del tro. Tot això fa que O’Donnell presentés la seva dimissió al 1863. El seu temps havia passat. Perdé l’oportunitat de fixar l’espai polític per a la Unió Liberal. La Corona es dirigirà al vell partit Moderat. Cada vegada més reduït, perquè a la dreta els neoabsolutistes estaven entrant en posicions de defensa del Papat i no estaven conformes amb les posicions més tèbies a les que havia de recórrer la Corona. Els neoabsolutistes es van apropar cada cop més als carlistes. Precisament durant el Sexenni fou molt important la unió de carlistes i neoabsolutistes a Comunión Tradicionalista, nova fórmula de gran mobilització política a Espanya.
La Corona es trobà amb un moderantisme reduït i envellit amb actuacions molt disparatades: supressió de les Corts, retallada de la llibertat d’impremta… Era una radicalitat que va provocar que la resta de partits polítics es posessin enfront als moderats. Arribà un punt que fins i tot als militars afins als unionistes se’ls envià a l’exili.
Per primera vegada el govern es trobà amb una oposició del sector estudiantil. Es desencadenà un greu conflicte a la Universitat Central de Madrid on diversos catedràtics van ser acomidiats, entre ells Emilio Castelar. Aquests fets es coneixen com “la nit de Sant Daniel”.
L’unionisme representa un moderantisme cada cop més incapaç de formar governs mínimament estables. Els fets de 1868 no van ser tan el triomf d’una Revolució organitzada per l’oposició al sistema sinó un procés imparable de liquidació del règim des de dins.