Canvis socials i econòmics del segle XIX

Publicat el: 28/02/2018 | Actualitzat el:

La característica fonamental del segle XIX és que es tracta d’un període de grans transformacions. Es produeixen canvis socials, econòmics i polítics molt profunds que marquen l’inici del “món modern” a Europa i a les seves possessions colonials.


La característica fonamental del segle XIX és que es tracta d’un període de grans transformacions. Es produeixen canvis socials, econòmics i polítics. En política, les revolucions burgeses canvien els sistemes de govern amb la instauració de règims liberals. L’economia també viurà la seva pròpia revolució, amb l’arribada de la industrialització, en dues fases (la primera entre 1750 i 1840 i la segona entre 1880 i 1914). I les noves corrents de pensament, com l’idealisme, el materialisme, el nihilisme i el nacionalisme impactaran en una societat que surt del món rural i s’urbanitza ràpidament.

La Revolució Industrial

La imatge que tenim sobre la Revolució Industrial està dominada per un tòpic. Cap al 1750 s’inicia a Anglaterra el procés d’industrialització, amb la coexistència del “domestic system o putting-out system” (sistema de taller que funcionava des de 1600) amb el “factory system” (sistema de fàbrica). A les fàbriques angleses la mecanització del treball havia transformat una part de la producció. La industrialització britànica va ser el resultada d’una evolució. El terme “revolució” és inadequat. La revolució Industrial no va ser un procés tan sobtat ni lineal.

Il·lustració que mostra un taller domèstic a Anglaterra

Il·lustració que mostra un taller domèstic a Anglaterra


Característiques de la Revolució Industrial anglesa:

  • Va ser un procés molt més gradual i heterogeni del que es pensa.
  • L’economia, a través del PIB, no va créixer de forma brusca des de l’últim terç del XVIII. Va ser més gradual.
  • No es va desenvolupar de forma homogènia. Alguns sectors de l’activitat industrial, com les manufactures tèxtils per exemple i extenses zones d’Anglaterra, van a quedar al marge del procés industrial.
  • No va ser un procés lineal. No sempre es van produir canvis que van portar a la mecanització i la concentració d’assalariats. Aquestes fàbriques van a coexistir amb sistemes de treball pre-industrial (manufactures domèstiques “domestic system”, desenvolupades en àmplies zones rurals d’Anglaterra). No serà fins al cap de 1820 quan comença a Anglaterra la “era de la fàbrica”.

L’anomenada Revolució Industrial va suposar una transformació radical en la manera de treballar i en les relacions socials (creació de nous nuclis industrials). Que suposà la revolució industrial per la societat agrària europea?

  • Es produïren importants moviments de població. Canvis en la distribució de la població
  • Es viurà un augment de la població de la ciutats. Aquestes ciutats van ser creades per la industrialització. Abans de 1800 cap ciutat superava els 50.000 habitants, a excepció de Londres.
  • Implica un descens de la població que viu en zones rurals.
  • Canvi en la forma de vida d’un ampli sector de persones.

La Revolució demogràfica: 1740-1870

Els canvis econòmics i socials que s’estaven produint a tota Europa durant aquest període van propiciar un augment generalitzat de la població i que es visqués una autèntica “revolució demogràfica” pels següents motius:

  • La mortalitat va disminuir, per:
    • Les millores en l’alimentació, com a conseqüències de les transformacions en l’agricultura (introducció de nous cultius, major disponibilitat d’adobs naturals i fertilitzants).
    • Els canvis en l’estructura de la propietat a Anglaterra gràcies als “encerclaments” va permetre incrementar la superfície cultivada.
    • Aquests canvis van fer possibles l’existència d’una agricultura capaç de mantenir una població creixent. Això va millorar l’alimentació.
  • Avanços en la medicina, amb el descobriment d’una nova vacuna: la verola (Jenner 1796).
  • Es va a desenvolupar una política més eficaç d’higiene pública.

Evolució demogràfica a França del 1800 al 2000

Evolució demogràfica a França del 1800 al 2000


de mortalitat i de naixement a la Gran Bretanya

Gràfic amb l’evolució de la població, la taxa de mortalitat i de naixement a la Gran Bretanya


En els 100 anys compresos entre 1750 i 1850 el país més poblat a Europa era Rússia, seguit a molta distància de França.

Mutacions i permanències a l’Europa continental: el centre industrial i la perifèria rural

A l’entorn de 1860 hi havia una clara divisió a Europa entre una “centre” desenvolupat i industrialitzat i una “perifèria” endarrerida i allunyada de la industrialització. Això es així perquè no tots els països europeus van viure els mateixos processos polítics i econòmics. Hi ha una estreta relació les revolucions liberals, la destrucció de l’antic règim i la creació dels sistemes capitalistes.

Mapa d'Europa amb l'evolució per països de la industrialització

Mapa d’Europa amb l’evolució per països de la industrialització


Després de les Guerres Napoleòniques les distàncies entre Anglaterra industrial i la resta de països europeus havia augmentat. Al 1790 hi havia a França 9.000 màquines del tipus “spinning jenny“, mentre que a Gran Bretanya hi havia 1.400.000. L’època de guerres des de 1792 fins a 1815 no va frenar, sinó que va augmentar la primacia industrial d’Anglaterra, pel domini del mar. La primera posició industrial a Anglaterra li va permetre:

  • Afermar el seu domini sobre el mercat americà.
  • Burlar el bloqueig europeu que havia imposat Napoleó al 1806.

Amb respecte al nivell d’industrialització a l’Europa occidental, al 1815 està constituïda per un nucli industrial desenvolupat i d’altra banda la perifèria (aquells estats endarrerits).
Els avançats industrialment avançats o en procés d’industrialització abans de 1850 eren: Bèlgica, Suïssa i França, algunes regions txeques i alemanyes. Els no-industrialitzats i que no van començar el seu procés industrialitzador fins a la segona meitat del segle XIX eren: Itàlia, algunes regions de Rússia, Suècia, Noruega, Dinamarca i algunes zones d’Espanya com Catalunya.
El mapa de l’extensió de la industrialització a Europa també ens mostra els països on més s’estava desenvolupant el sistema capitalista. Perquè es pogués desenvolupar el sistema capitalista s’havien de donar una sèrie de condicions:

  • Es necessita el desenvolupament de la iniciativa privada i del mercat, que prèviament requeria una transformació radical de les estructures polítiques i les relacions socials existents (trencar amb l’antic règim).
  • La industrialització es va desenvolupar durant la primera meitat del XIX allà on es va desenvolupar un model d’estat liberal, on la societat de classes va a anar substituint progressivament la societat estamental de classes. Destrucció de l’Antic Règim.

La distància entre Gran Bretanya i Europa es va ser escurçant durant el XIX. També va arribar la industrialització als Estats Units, entorn de 1822. En la segona meitat del XIX salta a Japó. En la segona meitat del XIX Estats Units ja competia amb la primera potencia capitalista.
Els estats més endarrerits no van tenir el marc polític i social apropiat perquè es desenvolupés la industrialització. Cada estat va a seguir el seu propi ritme. Cada model de Revolució Industrial és peculiar, únic.

Nivells i condicions de vida a l’Europa del segle XIX

Què entenem per nivells  de vida i condicions de vida?

  • Nivell de vida: factors econòmics, sobretot aspectes relacionis amb el cost de la vida.
  • Condicions de vida: factors econòmics i socials, per exemple condicions de treball.

Quin va ser l’evolució de les condicions de vida dels treballadors durant la Revolució Industrial? A aquesta pregunta se li pot respondre de forma totalment oposada segons dues tendències historiogràfiques: la historiografia liberal tendeix a respondre afirmant que els treballadors van millorar les seves condicions de vida. Els crítics al capitalisme afirmen el contrari, assegurant que no es van millorar les condicions dels treballadors.

Esquema amb les condicions de vida de la classe treballadora anglesa. Font: BBC

Esquema amb la principal legislació que afectava a les condicions de vida de la classe treballadora anglesa. Font: BBC


Aquest debat entre visions optimistes i pessimistes ha constituït una gran discussió sobre la història econòmica de la Revolució Industrial anglesa. Els optimistes posen èmfasis sobretot en dues qüestions: gràcies a la revolució industrial hi ha una evident millora del nivell de vida i un augment del benestar a llarg termini.
Els historiadors econòmics “optimistes” estudien bàsicament una sèrie d’indicadors quantitatius (evolució de salaris, evolució del consum, evolució del poder adquisitiu). Aquests autors són, entre d’altres,  Harold F. Williamson i P.H. Lindert. Aquests autors dominen molt l’econometria, mètode d’anàlisi molt útil. Però aquest tipus de metodologia sovint és insuficient per conèixer altres elements no quantificables, com la percepció dels canvis en la forma de vida per part dels quals ho van viure.
En canvi, els autors més “pessimistes” posen més de relleu els efectes negatius de la primera fase de la Revolució Industrial, tot afirmant que:

  • Els treballadors havien de suportar llargues jornades laborals.
  • Els salaris eren molt baixos.
  • Era legal el treball infantil.
  • Les fàbriques eren ambients de treball molt poc saludables.
  • Els treballadors vivien a les ciutats en condicions pèssimes.
  • La industrialització portà a la ruïna a molts petits propietaris rurals a conseqüència dels processos d’encercaments, obligats a vendre les seves terres.

Aquests autors insisteixen també a cridar l’atenció en la ruïna de molts artesans tèxtils, teixidors manuals, com a conseqüència del teler mecànic introduït cap a 1830. La industrialització portà a l’augment de la desigualtat entre la població. Els efectes de deterioració ambiental sobre la salut i la qualitat de vida dels obrers.

La revolució industrial va eixamplar les desigualtats socials entre els rics i els pobres. Font: BBC


Karl Marx i Frederic Engels van escriure al 845 “La situació de la classe obrera a Anglaterra”, que tracta sobre com es va ser organitzant el moviment obrer a Anglaterra i les condicions de vida que tenien els treballadors.
Alguns dels historiadors que més han analitzat el fenomen de la industrialització i el seu impacte sobre les classes treballadores han estat tradicionalment els representants de les tesis “pessimistes”, d’ideologia marxista:

Thompson va donar un gir a la discussió quan parlava de la dificultat de mesurar quantitativament les condicions de vida, com l’habitatge, l’alimentació, la sanitat o la jornada laboral.

Una escola a Londres al 1853


Els pessimistes consideren incorrecta la invocació del benestar a llarg termini com a criteri que justifiqui l’esforç de diverses generacions. Del 1790 al 1850 es produeix una petita millora de nivell de vida material i van augmentar els nivells de consum. Però va haver-hi una explotació intensificada dels treballadors. En 1840 la major part de la població anglesa estava en una situació més acomodada que els seus predecessors. Els pessimistes es preguntaven si minoraven els sofriments de diverses generacions la millora assolida pels seus fills i els seus néts.
Cap a mitjans del segle XIX les zones urbanes angleses registren una major mortalitat, menor esperança de vida en néixer i mortalitat general superior al 20-25%, superior a la mortalitat en els àmbits rurals.

Carrers de la Londres victoriana

Aparició d’una nova societat de classes: Moviment obrer i socialisme

Entre el 1800 i el 1850 la societat europea va a deixar de ser estamental (final de l’antic règim) per convertir-se en una societat de classes de tipus capitalista. Durant la primera meitat del XIX a Europa:

  • Incipient i desigual procés de configuració d’una societat de classes, paral·lel desenvolupament d’una burgesia i un proletariat. Noves classes socials, en un context de industrialització entesa com una producció mecanitzada centralitzada a la fàbrica i en el marc d’una economia de mercat. Àdhuc no estava generalitzada en l’Europa continental la industrialització.
  • La consciència de classe tal com es va desenvolupar en la segona meitat del XIX és alguna cosa en formació. És en aquest sentit en el qual es parla d’un incipient moviment dels treballadors.

Orígens moviment obrer i socialisme

Amb l’incipient formació de la nova societat industrialitzada, van anar apareixent formes reivindicatives de la població treballadora. Organitzacions que, en part, les enquadren. I unes ideologies que les sustenten (orígens del socialisme).

Incipient organització dels treballadors

Els primers moviments obrers representen la persistència d’una tradició reivindicativa artesanal, pròpia d’agrupacions d’oficis. La major part dels treballadors no responien al tòpic del treballador industrial. Predomina un component artesanal.
La classe treballadora estava sofrint un procés d’erosió, despossessió del control del seu treball i perill d’una proletarització, estretament relacionat amb l’avanç de la mecanització de la indústria i la supressió de les regulacions gremials (limitacions). Això els obliga a plantejar unes reivindicacions comunes: s’organitzen i deixen a un costat les divisions dels oficis i passen a formular reivindicacions comunes.
A Anglaterra els efectes amenaçadors que per a molts treballadors els causava la Revolució Industrial causa:

  • Entre 1812-1814 es comencen a destruir les màquines: el Ludisme.
  • Van provocar campanyes de mobilització popular. Es demana la democratització de la vida pública, de l’estat i la implantació del sufragi universal.

Ludisme al 1812


Al 1811 el nombre de teixidors manuals a Gran Bretanya era de 250.000. Al 1795 solament hi havia 75.000. A Anglaterra es van a desenvolupar unes campanyes molt forçades per la necessitat dels treballadors. Es forma una solidaritat entre treballadors, més enllà dels límits de rams i activitats. En 1819 es funda la “Gran Unió General dels Obrers Filadors del Regne Unit. Fins a 1824 no existeix el dret de lliure associació.
Al 1840 es va desenvolupar a Anglaterra el “Cartisme”, ampli moviment molt ambiciós. Conflueix la protesta contra la injustícia social i la reivindicació de la democratització de la vida pública.
A França la industrialització és més tardana. Major retard en la industrialització. Les reivindicacions vindran més tard, a partir de 1830. El seu epicentre està en els treballadors artesans de París i els teixidors de seda de Lió (aquesta fàbrica donava treball a gairebé tots els habitants de Lió, 150.000 hab.).

Organitzacions de la classe treballadora

Durant la segona meitat del segle XIX el moviment obrer:

  • Pren consciència solidària per damunt les particularitats nacionals.
  • Esforços per crear uns llaços de solidaritat de classe. Creació de les Internacionals Obreres, que no va succeir fins a 1860. El primer congrés de la AIT va tenir lloc en 1866.
  • En la primera meitat del XIX, amb prou feines comença a perfilar-se una consciència de classe que abasti el conjunt de treballadors del país. Existeix a França des de 1836 una fallida “Lliga dels Justos”, fundada per liberals i radicals alemanys (exiliats), lligada a un moviment revolucionari francès, seguidors de Babef. Al 1847 canvien el seu nom per la “Lliga dels comunistes”. Seran aquestes persones els que demanaran a Marx i Engels la redacció del Manifest Comunista (1858).
  • A Anglaterra s’havia creat al 1845 una altra associació vinculada als cartistes (trobem refugiats polítics francesos). Creen l’associació “Amics democràtics de totes les nacions”, en anglès, “Fraternal democrats”.

Ideologies

França: herència jacobina, reivindicació de democràcia. Primera meitat del XIX sorgeix una sèrie de canvis socials, es culpa al capitalisme com la culpable de la situació dels treballadors. Precursores de les més esteses i elaborades crítiques que es donaran durant la segona meitat del XIX: socialisme i socialistes utòpics.
Socialistes utòpics
No tenen un perfil comú. Més enllà de les posicions que existeixen, podem destacar:

  • Tots els utòpics, excepte Pierre-Joseph Proudhon accepten la industrialització com alguna cosa reversible.
  • Visió crítica al sistema capitalista.
  • Defensa dels valors comunitaris, enfront de l’individualisme promogut per li liberalisme.
  • Cert caràcter moralista.

Segons alguns dels representants d’aquestes corrents socialistes, la suma dels interessos no condueixen al ben comú. Són els interessos col·lectius els que han de servir d’inspiradors per crear societats alternatives al capitalisme. Defensen les mútues, cooperatives.
Un rang a tenir en compte és el caràcter didàctic i també voluntarista de moltes de les solucions que ens proposen. Influència del cristianisme en la formulació de les primeres doctrines socialistes:

  • Creença en el valor de l’exemple.
  • Creença en el valor, possibilitat de superar mitjançant l’esforç personal per millorar la societat.
  • Creença en la necessitat d’una reforma moral com a condició d’aquestes transformacions socials.

Els personatges clau d’aquest període van ser: Louis Blanc, Charles Fourier, Pierre-Joseph Proudhon, Robert OwenDavid Ricardo.


Lectures per seguir el curs d'Història d'Europa a l'Edat Contemporània:

  1. Europa i el món colonial a finals dels segle XVIII. La Revolució francesa i nord-americana
  2. L'Era napoleònica (1799-1815)
  3. El Congrés de Viena i la Restauració de l'ordre europeu
  4. Canvis socials i transformacions econòmiques: les revolucions industrials i l'expansió del capitalisme
  5. El liberalisme i el nacionalisme al segle XIX
  6. Les revolucions de 1820, 1830 i 1848
  7. L'expansió del gran capitalisme
  8. L'Europa de Bismarck. La consolidació dels Estats nacionals burgesos
  9. Imperialisme i relacions internacionals
  10. La Primera Guerra Mundial
  11. Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial
  12. El nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerres
  13. Resposta revolucionària, 1917-1919. Rússia i Alemanya
  14. Els règims democràtics: Gran Bretanya, França i Alemanya
  15. Resposta a la contra, el feixisme: Itàlia
  16. Canvis al sistema imperial. El Proper Orient, India, Japó i Xina
  17. Estats Units, l'era de les pors
  18. La crisi dels 30. Nazisme a Alemanya; estalinisme a la URSS; el nou capitalisme a EUA
  19. Revisió de Versalles i reobertura del conflicte d'Europa
  20. La segona guerra mundial