El Sexenni Democràtic (1868-1874)

Publicat el: 26/01/2018 | Actualitzat el:

L’Estat Liberal espanyol va viure a partir de la Revolució Gloriosa de 1868 una etapa de sis anys d’evolució cap a la democratització del sistema. Però les divisions a l’interior dels partits polítics i del moviment republicà van fer impossible continuar amb l’obra democratitzadora de 1868.


El moviment revolucionari de 1868

Els protagonistes de la Revolució Gloriosa de setembre de 1868: els militars i les Juntes revolucionàries

Les jornades que es van viure durant el mes de setembre de 1868 tenen un relleu absolutament incomparables amb cap altre episodi del segle XIX a Espanya i només són comparables amb la proclamació de la Segona República al 1931. Durant les jornades revolucionàries de setembre de 1868 s’anaven estenent per tot el país les notícies del que havia succeït a Cadis: el pronunciament del general Topete. La gent es va fer al carrer. S’organitzaren a totes les capitals de província juntes revolucionàries (element recurrent durant la Guerra d’Independència d’inicis de segle). L’historiador Gregorio de la Fuente Monje ha fixat el seu camp d’estudi en tots els integrants de les juntes revolucionàries de 1868 a l’obra “Los Revolucionarios de 1868, Elites y poder en la España Liberal“.
Què passà amb la monarquia isabelina en absoluta decadència? La Reina Isabel II havia perdut tots els suports polítics i militars. El 30 de setembre el nou govern provisional proclamà la caiguda de la monarquia. Isabel II travessà la frontera amb el seu confessor i romangué a l’exili a França fins a la seva mort, al 1902. L’últim sostenidor de la monarquia havia estat l’Església, absolutament vinculada al tro i al moderantisme més arcaic. La Revolució havia triomfat.

Revolució gloriosa a Barcelona

Imatge de la revolució de Setembre de 1868 a la plaça Sant Jaume de Barcelona. La Junta de Barcelona es constitueix el 2 d’octubre


Els fets de setembre de 1868 van ser un pronunciament militar dirigit pels progressistes (general Prim) i els unionistes (general Serrano). Comandaments molt poderosos de l’exèrcit estaven dins del pronunciament. Els unionistes van estar allà presents i van ser un element substantiu del triomf de la revolució. El general Serrano va ser el comandament que arribà a Madrid com cap de la força militar. El general Prim es mantingué a l’expectativa, esperant la legitimitat de l’autoritat de les Juntes. El pronunciament per si sol no hagués triomfat sense la mobilització popular, l’eco civil. Les Juntes revolucionàries representaven la base popular de recolzament al pronunciament.
El triomf de la coalició estava plantejant dues línies: la militar i la civil (potenciada per les Juntes). L’habilitat de la direcció de Prim va estar en que Serrano rebés la legitimació de les Juntes i per tant les representés. La Junta de Madrid s’atorgà la representació de la resta de Juntes i en nom d’elles li encarregà a Serrano la formació d’un Govern Provisional. La maniobra de Prim significava controlar la Revolució des d’un govern central de forma ràpida per impedir que les Juntes plantegessin propostes massa democratitzadores. El Govern estava format per 4 unionistes i 5 progressistes. El 21 d’octubre es realitzà un decret de dissolució de les Juntes, per acabar amb la dualitat de poders.
L’objectiu dels protagonistes de la conspiració de 1868 era la caiguda de la monarquia borbònica. Darrera d’aquesta unanimitat es va veure molt aviat que el front revolucionari estava ple de fissures. Hi havia dues línies fonamentals en la direcció del moviment:

  • la que s’inicià des del propi moviment pronunciament militar que conduirà amb rapidesa fins al Govern Provisional
  • i la que va sorgir del moviment juntista revolucionari.

La Junta revolucionària de la Madrid es transformà en el nou Govern Provisional (8 octubre), que fou l’encarregat de reconduir la Revolució. El 14 d’octubre s’anul·là el decret Orovio sobre l’ensenyament primari i el 17 es desarmaren els voluntaris de la llibertat. Finalment el 19 d’octubre es dissolgué la Junta de Madrid i el 21 totes les Juntes de províncies.
Podem parlar de revolució? L’actuació de major profunditat política va ser el desmuntatge de la participació d’uns sectors amplíssims de la població durant la revolució. Aquests sectors van veure molt disminuïda la seva participació política a partir d’aleshores. La dualitat de poders es trencà a favor del Govern Provisional. El mateix pronunciament portà al Govern Provisional.

Causes econòmiques de la caiguda de la monarquia isabelina

Existeix un treball ja clàssic realitzat per l’historiador Nicolás Sánchez Albornoz sobre les causes de la caiguda de la monarquia al 1868. Sánchez Albornoz utilitzà la metodologia del també historiador Ernest Labrousse, que defensava la tesi per la qual existeix una connexió entre la crisi econòmica i la crisi política (fets de 1789, 1830 i 1848). Labrousse distingia entre crisi de subsistència (episodi esporàdic) i crisi de descens de la producció i de baix consum que provocava la generalització del malestar social. Labrousse establia com aquestes crisis influïen en el terreny polític (crisi política). Per Labrousse no totes les crisis econòmiques s’havien de contagiar al plànol polític, però assegurava que totes les crisis polítiques amb recolzament social fort necessitaven tenir un rerefons de crisi econòmica.
Sánchez Albornoz aplicà aquesta metodologia per veure si va ocórrer el mateix al 1868 a Espanya. Va detectar que en el cas espanyol hi va haver una crisi econòmica de temps curt (males collites, importació de gra que no soluciona el problema, irritació, descontent). A aquest primer nivell es sumà la crisi capitalista iniciada a partir de 1866 amb l’enfonsament de les cotitzacions dels rendiments de les principals empreses. Al 1866 els signes de crisi eren alarmants. El deute públic era cada vegada més desproporcionat. La confiança dels empresaris s’enfonsa. Es generalitzà el malestar social.
En el conjunt les Juntes i els seus manifestos ens presenten unes idees que giraven al voltant de la democratització política. Se sol considerar com un dels manifestos més complerts el de la Junta de Sevilla, que defensava un programa de democratització política sota la forma d’un liberalisme de caire democràtic, amb una convocatòria de Corts constituents amb sufragi universal masculí. Era una ruptura amb el passat. És l’execució del programa Demòcrata: llibertat de cultes, llibertat d’impremta, igualtat, estat aconfessional.

EXTRACTE PROCLAMA DE LA JUNTA REVOLUCIONÀRIA DE SEVILLA:
Españoles: La junta revolucionaria de Sevilla faltaría al primero de sus deberes si no comenzara por dirigir su voz a los habitantes de esta provincia y a la nación entera, manifestándoles los principios que se propone sustentar y defender como base de la regeneración de este desgraciado país.

  • La consagración del sufragio universal y libre como base y fundamento de la legitimidad de todos los poderes y única verdadera expresión de la voluntad nacional.
  • Libertad absoluta de imprenta.
  • La consagración práctica inmediata de todas las demás libertades, la de enseñanza, la de cultos, la de tráfico e industria, etcétera, y la reforma prudente y liberal de las leyes arancelarias, hasta que el estado del país permita establecer de lleno la libertad de comercio.
  • La abolición de la pena de muerte.
  • La seguridad individual eficazmente garantizada, así como la absoluta inviolabilidad de domicilio y de la correspondencia.
  • La abolición de la constitución bastarda que nos venía rigiendo.
  • La abolición de las quintas y la organización del ejército y de la armada bajo la base de alistamientos voluntarios.
  • Igualdad en la repartición de las cargas públicas.
  • Desestanco de la sal y del tabaco, y abolición de los derechos de puertas y consumos.
  • Cortes constituyentes por sufragio universal directo, para que decreten una constitución en armonía con las necesidades de la época.

¡Viva libertad! ¡Abajo la dinastía! ¡Viva la soberanía nacional!
Proclama de la Junta provisional revolucionaria de Sevilla, 20 de septiembre de 1868

El Conflicte Església-Estat

La Constitució moderada de 1845 establia que Espanya era un Estat confessional. Al 1851 es signà un Concordat amb el Vaticà. Aquestes foren les dos peces bàsiques en la construcció de l’Estat liberal isabelí. Es confiava en l’Església l’educació pública i la cultura. Això garantia la unitat catòlica del país. Per això l’Església veié que sense unitat política ho tindria difícil per continuar existint com a poder.
La Junta de Sevilla de 1868 deia que es restauraria, provisionalment, la Constitució de 1856, de caire progressista, on es fixava un Estat tolerant i on no es parlava de religió d’Estat. Era un canvi substancial perquè representava una obertura cap a una pluriconfessionalitat o superació Església-Estat. Es recollia l’obligació de mantenir una partida pressupostària per al culte i el clergat i cap espanyol podria ser perseguit per les seves creences.
S’haurà de trobar, al 1868, un nou marc de relació amb l’Església. Al mateix temps hi haurà en algunes Juntes idees anticlericals. En molts manifestos junters s’expressava una bel·licositat envers l’Església. Moltes juntes ocuparen edificis de convents, tancaren seminaris. Foren brots anticlericals. L’alarma que es produí dins el sector catòlic pel que es podria produir al 1868 no va venir pels brots anticlericals de les juntes sinó per les mesures del Govern Provisional, que el 18 d’octubre realitzà una decret de política religiosa.
El moviment de 1868 assimilarà l’Església amb l’ordre caigut (Isabel II). Es manifestà un conflicte que no era estrictament conjuntural sinó que era un conflicte de cicle llarg, que estava inscrit amb el naixement de l’Estat modern liberal. Es pretenia un Estat liberal autònom respecte l’Església. Estat que es presentaca amb la vocació d’assumir competències socials que fins aleshores havien estat en mans de l’església: educació, control registre civil, exclusivitat en matèria fiscal, eliminació del fur eclesiàstic.
El segle XIX i part del XX estan inscrits en el conflicte Estat-Església. Conflictivitat a nivell polític i sociocultural. Realitat d’una societat torbada i angoixada pel canvi de mentalitat, pel canvis que s’estan produint en el llarg trànsit de l’Antic Règim a l’Estat modern. Trànsit que a nivell cultural era experimentat com un drama personal.
Estat Liberal i Església eren dos mons on, un es negava a desaparèixer i l’altre creixia més i més. El liberalisme promovia valors contraris als valors de l’Església: individualisme, llibertat, pluralisme…. El segle XIX s’ha de veure com el món de la convivència punyent. Al XIX aquests temes eren els de major identificació social. Al Sexenni s’intentà solucionar el problema religiós. Després la Restauració el silenciarà.
Al Sexenni aparegué i s’expressà amb enorme veu la gravetat dels problemes del segle XIX: problema cultural, social, polític, de mentalitats. A nivell polític els problemes esclataran. No s’aconseguí resoldre ni avançar per trobar un mínim consens per establir ponts de diàleg. I aquest es convertirà en un dels majors problemes del període. La cultura oficial catòlica no estava preparada per afrontar els reptes del Sexenni. Era un diàleg de sords.
Com es presentava la qüestió? La recuperació del poder de l’Església després de l’enfonsament de l’Antic Règim es produí durant l’etapa isabelina, quan recuperà les congregacions. Les congregacions van ser la columna vertebral de la recuperació de l’Església. El cop de 1868 provocà una enorme commoció.
 

Sexenni Democràtic: la democratització del país

L’Estat Liberal espanyol va viure a partir de la Revolució Gloriosa de 1868 una etapa de sis anys d’evolució cap a la democratització del sistema. Van ser sis anys singulars amb una gran dinamització política, econòmica i social a l’interior del país. El Sexenni Democràtic va afavorir l’expressió lliure dels seus ciutadans per primera vegada des de l’inici de la construcció del nou l’Estat liberal.
Al llarg del segle XIX havien aparegut tensions polítiques i socials pel tipus d’Estat liberal que s’havia construït, de caire moderat-conservador i molt centralista. Durant la nova etapa del Sexenni es van intentar buscar alternatives als problemes de l’etapa anterior.També en el plànol social el nou règim intentà donar solucions. Per primera vegada aparegué a Espanya l’expressió lliure d’aquells sectors que reclamaven canvis al sistema. Esclatà la problemàtica social. També s’expressà amb la seva major intensitat la problemàtica cultural. El Sexenni fou l’expressió directe de les diverses formes d’entendre el món de la cultura.
Durant el Sexenni Democràtic no s’inventà res pròpiament dit, però l’expressió lliure de la societat permeté que afloressin a la llum pública tota mena de problemàtiques: les socials, les polítiques, les culturals, les religioses. Aquesta nova etapa política va fer patent la crisi i el xoc complet entra la cultura tradicional catòlica i el nou món de la cultura liberal, completament diferenciat. Per això, durant tot el Sexenni el problema que resultà més evident va ser el conflicte religiós. És el conflicte que evidencià més la capacitat per dividir la societat.
El Sexenni va mantenir sempre en tot moment la direcció de la democratització. De 1868 a 1874 el recorregut va anar cap a cercar solucions als problemes del país, des de posicions inicials moderades cap a més d’esquerres al final d’aquesta etapa. També és característic del Sexenni el fet de que l’esquerra experimentà un procés imparable de divisió en totes i cada una de les divisions i partits que conformava. A l’interior de cada partit es va presentar una incapacitat manifesta per mantenir la cohesió.

Govern provisional 1869

Els membres del Govern Provisional de 1869


Problemes al Partit Progressista:
El Partit Progressista de Prim tindrà enormes dificultats per mantenir la unitat dins les seves files, fins al punt que el portarà a la seva desaparició. El Partit es dividí entre els seguidors de Práxedes Mateo Sagasta (sector moderat) que creà el Partit Constitucional (i que participarà al 1874 al cop d’Estat de Pavia) i els seguidors de Manuel Ruiz Zorrilla que creen el Partit Demòcrata-Radical. Arribà un punt en que els dos partits no tenien res en comú, perquè Ruiz Zorrilla es va mantenir ferm en la defensa dels valors de la Revolució de 1868 mentre Sagasta al final d’aquest període ja era un convençut de la restauració monàrquica.
El Partit Demòcrata es transforma en Partit Republicà Demòcrata Federal:
En el camp dels demòcrates ens trobem un partit encara per fer. Quan es produeix la Revolució Gloriosa, els notables del Partit Demòcrata es van reunir a Madrid i es produí una votació per fer desaparèixer el vell partit i la seva substitució pel Partit Republicà Demòcrata Federal, que neix l’octubre de 1868. Una minoria de demòcrates monàrquics queden fora (els accidentalistes).
El país havia fet fora la reina Isabel II i a l’espera d’un substituït per ocupar el tro, els defensors de la República no tenien encara un programa clar. La República es presentà com un moviment d’idees, sense un programa precís darrera. Quan va arribar formalment la Primera República, la divisió dels republicans fou absoluta entre els benèvols i els intransigents. A mesura que s’apropava la República es van fer més evidents les divisions dins del republicanisme. Fou una divisió entre el partit i les bases. La major divisió de totes va ser la que es produí amb l’allunyament de l’obrerisme i el món agrícola (en teoria sectors representants pel republicanisme).
El Sexenni Democràtic van ser sis anys d’atomització de l’esquerra però en canvi de recomposició de la dreta, una dreta disposada a presentar un projecte de restauració de la monarquia. Pi i Margall no va deixar mai d’apostar per la construcció d’una República des de la legalitat. Al Sexenni no hi va haver oportunitat de posar en marxa el projecte constitucional de 1869 ni el republicà. La Restauració es trobarà una societat inalterada. Va haver un excés de romanticisme polític i una autèntica absència de pragmatisme. Va haver molta ingenuïtat. La revolta dels privilegiats no va ser seguida per la revolució social. I l’exèrcit tingué el camp abonat per confirmar la seva supremacia com a institució nacional per excel·lència.

La Constitució de 1869: el nou règim monàrquic constitucional

La Constitució de 1869 recollia el principi del pluralisme religiós, malgrat precisarà de lleis complementàries que donessin aplicació a aquest dret. El règim sortit de 1868 va anar realitzant una sèrie de lleis molt innovadores. Es posà en marxa una maquinària que provocà grans canvis a Espanya, com la llei de matrimoni civil.
El procés d’elaboració de la constitució va ser molt ràpid. En aprovar-se s’obrí un període nou a la història d’Espanya que donava lloc a un règim monàrquic constitucional basat en la sobirania nacional. Però la constitució es trobarà una realitat absolutament contrària a la plantejada en un principi. Tot descansava sobre els mecanismes de representació (Corts). El règim depenia de l’estabilitat parlamentària i l’harmonia entre les Corts i la Corona. Però al no comptar el país amb partits polítics forts i cohesionats al seu interior, el nou règim va tenir una enorme inestabilitat política que acabarà per fer-lo naufragar.

Caricatura del moment polític del país: el règim en cerca d’un monarca per ocupar el tron


El règim necessitava d’una monarquia per personificar l’Estat. El règim acabat de néixer es trobava sense la persona concreta del monarca. Aquesta situació plantejà unes dificultats enormes. Això farà entrar Espanya dins el polvorí de la situació internacional europea. Una revolució, la de 1868, que no s’havia assentat, inserida en el vendaval europeu.

L’etapa de la regència del general Serrano (1869-1871)

Serrano

El general Francisco Serrano, regent entre els anys 1869-1871


Per sortir de la situació d’impàs en la que es trobava el país es va decidir de nombrar una regència que va recaure en mans del general Serrano (unionista), un militar protagonista de tota la història del país al XIX. Però el veritable home fort del règim continuava sent el general Prim (com a President del Consell de Ministres). Prim s’anirà sentint cada vegada més preocupat pel difícil problema de trobar un monarca, que havia de representar l’Estat. En un règim monàrquic aquesta qüestió era principal. La falta d’aquest element que havia de presentar-se com a símbol, de connexió amb la població, va ser molt greu. I això va ser el que va descobrir Prim: la monarquia demanava tradició, història, llinatges, gestes, prestigi. El temps corria en contra del nou règim, per la seva extrema debilitat.
La Revolució de 1868 es realitzà sota el crit “Borbons, mai”. Calia moure’s davant les ofertes possibles. Fora de les dinasties es trobava el general Espartero, home d’extracció popular però convertit en gran senyor. Gaudia d’una popularitat extrema, però rebutjà l’oferta. Llavors s’obriren converses amb la resta de cases regnants europees.
La primera que es presentà fou la d’Antonio María de Orleans, duc de Montpensier, cunyat d’Isabel II. Gaudia de certa imatge de progressisme, tenia entre els seus partidaris alguns unionistes. Es rebutjà. Els progressistes (Prim) opinaven que l’idea millor era triar algú dea la casa regnant portuguesa. Els demòcrates, a més, sempre havien defensat l’iberisme, des de la democràcia. S’envià una ambaixada a Lisboa. El rei Fernando de Sajonia-Coburgo-Gotha (vidu de Maria II) es negà a acceptar la idea del iberisme i rebutjà l’oferta. Es tantejà després la Casa de Savoia, amb un dels seus fills, el Duc de Gènova. La mare es va oposar totalment. Prim apostà llavors per la família reial prussiana.
Les negociacions amb la Casa Prussiana es portaren amb un extraordinari secret. S’obre un període de negociació amb la casa Prussiana (Guillem I). Negociacions portades a terme per Prim, Sagasta i Salazar. Es buscava la branca catòlica, els Hohenzollern. Finalment accedí el pare del candidat, Leopold, per a que el seu fill presentés la candidatura. Però es presentà un problema: es produí una filtració. Començà a córrer la veu de que ja havia rei, sense que les Corts ho aprovessin. França s’assabentà i Napoleó III envià al rei de Prússia la seva protesta en ferm a la candidatura i li demanà que la retirés. Guillem I accedí i la retirà.
Prim tornà a reaccionar i apostà pel fill segon de Victor Manuel II de Savoia, rei d’Itàlia. Una casa de Savoia que acabava d’entrar a Roma i expulsar el Papa, just en el moment de la caiguda a França de Napoleó III. El Papa sense la protecció de França estava a la mercè dels exèrcits patriòtics italians que entraren a Roma i ocuparen el Quirinale. Situació internacional que estava a punt d’esclatar. Moment de canvi al mapa internacional.

El nou rei: Amadeu I de Savoia (1870-1873)

Finalment la candidatura recaigué en Amadeu de Savoia, fill del rei d’Itàlia que acabava d’eliminar el poder del Papa a Itàlia. Era una família excomunicada. La candidatura es presentà davant les Corts el 16 de novembre de 1870. Amadeu de Savoia surtí elegit per 191 vots a favor, 100 en contra i 18 abstencions. Una proporció que portà a temors forts respecte el que havia de venir. Emilio Castelar, com a republicà, augurà els pitjors mals a la monarquia.

Amadeu I

Amadeu I davant el fèretre de Joan Prim. Quadre d’Antonio Gisbert (1870)


Les Corts enviaren una representació oficial per rebre Amadeu a Itàlia i l’acompanyaren fins al seu desembarcament a Cartagena on li comunicaren que Prim havia estat assassinat. Immediatament després de l’assassinat de Prim es formà un Govern de concentració i Amadeu I donà la Presidència del govern a Serrano. Prim deixà en herència un partit dividit entre Ruiz Zorrilla i Sagasta. Els progressistes començaren el seu procés de destrucció imparable. Política que cada cop es situava més lluny del Parlament amb intrigues, complots, insurreccions, violència, agitació social. Aquesta política resultarà nefasta pel nou règim.
S’havien de celebrar eleccions generals en aquest moment per demostrar que les institucions funcionaven amb normalitat. En molt poc temps hi haurà fins a tres eleccions generals (març 1871, abril 1872 i agost de 1872). L’agost de 1872 els seguidors de Zorrilla es queden sols.
El regnat d’Amadeu veurà passar 6 gabinets ministerials en dos anys. La primera fórmula de Serrano resultà fallida. No sembrava possible crear dos embrions de partits polítics diferenciats. Ruiz Zorrilla volia desenvolupar el programa de 1868 en uns termes més sincers. Les permanents crisi ministerials finalment van fer caure el govern de Ruiz Zorrilla. Sagasta, nou cap del Govern, trobà una nova fórmula: aconseguir una majoria a les Corts còmoda. Per això convoca eleccions l’abril de 1872.
Sagasta era molt manipulador. Només arribar al poder sorgí un escàndol. Es descobrí una transferència d’una partida del Ministeri d’Ultramar cap a Governació (finançament electoral fraudulent). La crisi era imparable. El govern Sagasta va caure al maig. Es nombrà un nou govern, de Serrano, que demanà al rei que declarés l’estat d’excepció. Però el rei es negà. El rei jugarà aleshores a fons la carta de Ruiz Zorrilla. Era la seva última opció. El programa de Ruiz Zorrilla era de recuperació dels valors de la revolució de 1868. Es convoquen noves eleccions per l’agost de 1872. Surtí la majoria que confirmava al govern. Van ser unes eleccions, com les de sempre, fraudulentes, trucades. Ni els sagastins participaren. Els radicals estaven sols. El Parlament era una institució impotent, sense força. El veritable poder operatiu era l’exèrcit que estava immers en la Guerra de Cuba i la Tercera Guerra Carlista.
L’exèrcit incrementarà el seu conservadorisme. Reafirmació amb una determinada concepció de l’Estat: la unitat. Es produí l’enfrontament entre Ruiz Zorrila i l’exèrcit.
El règim monàrquic constitucional estava ja a les seves acaballes. L’11 de febrer de 1873, al dia següent de l’abdicació d’Amadeo I, el Congrés i el Senat, constituïts en Assemblea Nacional, van proclamar la República per 258 vots contra 32, però sense definir-la com a unitària o com a federal, postergant la decisió a les futures Corts Constituents, i van nomenar com a president del Poder Executiu al republicà federal Estanislao Figueras.