Revolucions de Rússia i Alemanya (1917-1918)

Publicat el: 20/03/2018 | Actualitzat el:

La primera guerra mundial va obrir un període històric nou a Europa: el de les revolucions comunistes i social-democràtiques. La resposta revolucionària a la guerra va tenir com a principal focus Rússia i Alemanya el 1917 i el 1918.


La fi de la primera guerra mundial va obrir un període històric nou a Europa: el de les revolucions de Rússia i Alemanya. La resposta revolucionària a la guerra va tenir com a principal focus Rússia i Alemanya. Però també van ser els anys de l’eclosió del feixisme i l’establiment de règims d’aquest signe, com el feixisme a Itàlia i el nazisme a Alemanya; de la crisi de la democràcia burgesa; dels avenços tecnològics; i del gran contrast entre un gran desenvolupament del capitalisme als anys 1920 i una de les crisis econòmiques més grans de la història mundial recent als anys 1930, la Gran Depressió.

Les Revolucions de Febrer i d’Octubre de Rússia de 1917

La Revolució Russa va ser conseqüència de la derrota del país a la Primera Guerra Mundial, però hi van haver altra raons de fons. La Revolució es va viure en dues etapes: amb la caiguda del govern autocràtic del tsar Nicolau II al març de 1917 i la revolució d’octubre del mateix any que portà al poder els soviets liderats pel Partit Bolxevic.

Les causes de la Revolució. La monarquia autocràtica tsarista

Hi ha una sèrie de causes que expliquen els motius pels quals Rússia va arribar a enderrocar la monarquia més autocràtica d’Europa. Rússia estava governada per una monarquia absolutista, amb esquemes més propis de l’Europa occidental de l’Antic Règim. I tampoc s’havia produït un procés de modernització econòmica que fes possible sortir de la pobresa més absoluta als seus habitants.

  • Xoc entre les necessitats d’una societat en transició i la persistència de sistemes polítics i socials que no afavorien a la població. La monarquia tsarista volia portar el capitalisme industrial sense fer reformes polítiques i socials.
  • L’inici del desenvolupament industrial xocà amb les estructures antigues en l’ordre polític i social.
  • L’expansió del mercat intern era un problema perquè les estructures socials encara mantenien la submissió de la pagesia sota estructures agràries d’origen medieval.
  • Sense un mercat internet fort hi havien molts problemes per mantenir un mercat exterior (a les colònies).

Aquesta societat en trànsit amb problemes importants xocava amb les intencions del règim tsarista autocràtic. El poder estava en mans del tsar i els territoris estaven controlats per la noblesa, que no tenia cap interès en promoure una reforma agrària. L’autocràcia era un obstacle per al desenvolupament econòmic.
El règim tsarista s’identificava amb els interessos de la noblesa, així que la burgesia no podia imposar a l’Estat la política econòmica que li podia interessar. L’única via de sortida per la burgesia era la conquesta de mercats exteriors, bloquejada cap al món europeu i el Pròxim Orient. L’expansió exterior russa va ser cap a Àsia, però no va funcionar per la competència de Japó. Al 1904 es produí el xoc entre Japó i Rússia (guerra russojaponesa).
La derrota russa inesperada davant el Japó va deixar en evidència l’Estat rus, que provocà una crisi interna en la que es van unir els interessos burgesos i els dels proletaris. La guerra i el fracàs rus portaren una revolta, antigovernamental i espontània, generalitzada arreu de l’Imperi Rus. Els fets de la Revolució de 1905, aparentment, no va tenir direcció ni control, ni tampoc cap objectiu reconegut. És considerada generalment com el punt d’inici dels canvis a Rússia que van culminar amb la Revolució Russa del 1917 i la fi del Tsarisme.

Diumenge sagnant a Iaroslavl (A. I. Malygin, 1929). Revolucions de Rússia i Alemanya

Revolució de 1905. Diumenge sagnant a Iaroslavl (A. I. Malygin, 1929).


El règim tsarista va intentar al 1905 iniciar un camí de concessions projectant una reforma política i social amb dues mesures principals:

  • La creació d’una assemblea consultiva (la Duma estatal) on la burgesia podia estar representada.
  • La promulgació d’una llei electoral i la primera Constitució de Rússia al 1906, pel qual el tsar compartia el seu poder absolut amb el parlament i on el poder executiu seguiria en mans del tsar.

Eren reformes polítiques molt limitades, impulsades pel príncep Piotr Stolipin, que serà primer ministre de la primera Duma. Stolipin intentà impulsar una reforma agrària de caire liberal, per la qual va suprimir el Mir (les comunitats de camperols que compartien la propietat comunal de les terres) i va liberalitzar la compravenda de propietats agràries. La intenció de Stolipin era crear un grup de camperols pròspers (kulaks) que subministressin suport social al govern del tsar i frenar la lluita de la majoria dels camperols per la terra. Va permetre una modernització agrària que va treure a moltes zones de l’autoconsum cap a una agricultura comercial que podia abastir, per tant, les ciutats.
Amb la supressió del mir s’intentava impulsar el mercat de les terres, privatitzant les terres comunals. Es defensava la “modernització del camp”, seguint el model anglès, introduint el capitalisme al món agrari per consolidar la propietat privada. Aquesta reforma agrària causà una onada de repressió al camp contra els camperols dissidents que acabà amb multitud d’execucions.
Al 1911 Stolipin fou assassinat i el tsar va interrompre el procés de reforma i marginà la Duma. Quan s’inicià la Primera Guerra Mundial la situació a Rússia era pitjor que al 1905. Rússia s’incorporava a la guerra estan en situació de crisi social.

L’Imperi Rus durant la Primera Guerra Mundial

La guerra generà uns costos econòmics i socials enormes. La resposta política de la majoria dels països que van participar a la guerra va ser la creació de governs d’unitat nacional, on participaven tots els partits polítics. Però això no va passar a Rússia. Els països que van construir governs d’unitat nacional van associar la guerra als interessos col·lectius. Rússia s’incorporà a la guerra per interessos estratègics, per aconseguir l’accés lliure al Mediterrani que li bloquejava l’Imperi Otomà. Però no hi havia cap motivació col·lectiva envers la guerra.
La primera guerra mundial provocà una gran inflació a l’Imperi Rus, caos en l’abastiment de productes a les ciutats i mobilitzacions de la massa camperola escaldada per les reformes anteriors. Al 1916 la situació ja era prou convulsa. Es produïen conflictes locals constants, el tsar no era recolzat, se’l qüestionava sobre com havia de portar la guerra. La Revolució no esclatà de cop, va arribar perquè s’estaven produint  multitud de vagues a les ciutats i motins camperols per tot el país. A més era evident per tothom la gran incapacitat militar de l’Alt Comandament Rus que no era capaç d’assegurar el proveïment d’aliments de les ciutats perquè la producció interna s’estava desviant per alimentar a l’exèrcit al front.

La Revolució de Febrer

El 18 de febrer (seguint el calendari Julià), la fàbrica més gran de Petrograd, la factoria Putilov, va anunciar una vaga; la policia va disparar als vaguistes i algunes botigues van tancar, cosa que va provocar insurreccions en altres centres de producció. El 23 de febrer es van celebrar una sèrie de mítings i manifestacions amb motiu del Dia Internacional de la Dona que progressivament van prendre un fort to polític i econòmic. De nou la resposta de l’Estat va ser la repressió: es va enviar un batalló de soldats a la ciutat per a apaivagar l’aixecament, però molts d’ells no sols van preferir desertar sinó que es van rebel·lar contra els seus comandaments. Aquests esdeveniments van obligar el tsar Nicolau II a abdicar el 2 de març (JU) (15 de març, del calendari gregorià).

Revolucionaris en una imatge del febrer de 1917

Revolucionaris en una imatge del febrer de 1917


Amb l’abdicació del tsar el règim s’enfonsà. En alguns llocs del país les autoritats van poder mantenir el poder autocràtic mentre en d’altres indrets els començaren a constituir els Soviets, com va ser el cas del Soviet de Petrograd, que va tenir un paper molt important durant les jornades revolucionàries i que va actuar com a contra-poder del govern provisional establert després de la caiguda del tsar.

El Govern Provisional

El 2 de març es constituí el primer Govern Provisional, per omplir el buit de poder deixat per l’abdicació del tsar. Estava encapçalat pel príncep Gueorgui Ievguènievitx Lvov i integrat per membres del Partit Constitucional Democràtic Rus (KD), entre d’altres Pável Miliukov i Aleksandr Kérenski. El primer era un noble, el segon un burgés i l’últim un polític del Partit Social-Revolucionari (SRs).
El govern provisional de Sant Petersburg va ser reconegut per l’exèrcit i els principals governs locals, però no per totes les forces polítiques. El seu principal objectiu era el de governar i impulsar la construcció d’un nou règim. I per això es van convocar eleccions a una Assemblea Nacional Constituent.
El govern provisional havia de resoldre el problema de desproveïment i el problema de la guerra. No van treure Rússia de la guerra perquè no podien trencar el pacte de l’Entente amb França i Anglaterra.
Al mes de maig Miliukov envià un telegrama donant garanties de que Rússia es mantindria activa al front oriental, el que va provocar la caiguda del govern provisional, que va haver de dimitir. Seguidament es formà un Segon Govern Provisional presidit per Aleksandr Kérenski (21 de juliol – 8 de novembre) i amb la participació de tots els grups polítics excepte el bolxevic.
Mentrestant Lenin, líder de la facció bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), i que es trobava exiliat a Suïssa, pactà amb el kàiser d’Alemanya la retirada de Rússia de la guerra a canvi de permetre’l passar per Alemanya per tal de poder arribar a Rússia. El tren sortí de Ginebra el 9 d’abril. El 15 d’abril va arribar a Sant Petersburg. A la seva arribada pronuncià unes paraules cèlebres:

Lenin arriba a Sant Petersburg

Lenin arriba a Sant Petersburg


“El poble necessita pau, el poble necessita pa, el poble necessita terra, i ells li donen guerra, fam, els deixen sense pa i deixen als terratinents la terra. Hem de lluitar per la revolució social, lluitar fins al final, fins a la victòria completa del proletariat. Llarga vida a la revolució social internacional “.
Al mes d’abril Lenin desenvolupà la seva idea de que calia anar a una nova revolució per enderrocar el govern provisional i fer un govern dels proletaris i obrers (soviets).
El govern provisional comptava amb l’oposició bolxevic (que defensava la tesis de “pa, pau i terra” pels obrers) i un sector de l’exèrcit que conspirava contra el govern. Quan va caure el primer govern provisional la primera cosa que va fer el nou president Kerensky va ser ordenar la detenció dels líders bolxevics. Lenin va aconseguir fugir a Finlàndia, però d’altres bolxevics, entre els quals Trotski i Lunatxarskiy, foren detinguts i empresonats el 22 de juliol (4 d’agost).
A l’agost el general Lavr Kornilov es dirigí cap a Sant Petersburg i intentà un cop d’estat avortat. Això desacredità a Kerensky. Per tal de resistir un possible atac de les forces de Kornilov, Kerensky es va veure en la necessitat de recórrer a l’aparell militar dels bolxevics. A més, Kérenski va ordenar repartir 40.000 fusells entre els obrers de Petrograd, molts dels quals anaren a parar a mans dels bolxevics. El 4 de setembre Trotsky i altres líders bolxevics van ser alliberats. Trotsky es va convertir en el líder del Consell dels Soviets de Petrograd. Lenin ja pensava en l’assalt al poder i imposarà el seu criteri dins el partit.
A les deu del matí del 25 d’octubre (7 de novembre), el Comitè Militar Revolucionari va publicar una proclama, escrita per Lenin, de dissolució del Govern Provisional i de transmissió del poder al Soviet de Petrograd. A primeres hores de la tarda, Trotski va convocar una sessió extraordinària del Soviet de Petrograd, per preparar el Congrés dels Soviets. La reunió estigué controlada pels bolxevics i per la facció esquerrana dels socialrevolucionaris.
El Comitè Militar Revolucionari envià els treballadors armats i els soldats a capturar els edificis claus de Petrograd. El Palau d’hivern va ser atacat a les 9:40 del matí. Kerensky abandonà Petrograd. Els bolxevics s’havien fet amb el poder.
El 26 d’octubre (8 de novembre), el Congrés dels Soviets va aprovar el Decret de Pau, el Decret de la Terra i la formació d’un nou govern denominat Consell de Comissaris del Poble sota la presidència de Lenin, que havia d’actuar fins a la reunió de l’Assemblea Constituent.
Es va procedir a realitzar eleccions el 25 de novembre de 1917 però no les van guanyar els bolxevics, sinó els socialistes revolucionaris (ala moderada), el que suposà una bufetada polític per Lenin. L’Assemblea Constituent estava dominada pels socialistes revolucionaris.
El 5 de gener es reuní l’Assemblea Constituent, presidida per Victor Chernov, però l’exèrcit roig la va dissoldre. Es començà el procés cap a la dictadura. Chernov va haver de fugir al Caucas i allà formà un Govern de l’Assemblea Constituent, rival del govern bolxevic. Amb la sortida de Rússia de la primera guerra mundial, en funció del Tractat de Brest-Litovsk, signat el 3 de març de 1918, s’afirmava la independència de Finlàndia, Letònia, Estònia, Lituània i Ucraïna.
Lenin es dirigeix a l'Exèrcit Roig al 1920, sota la presència de Trotsky

Lenin es dirigeix a l’Exèrcit Roig al 1920, sota la presència de Trotsky


El govern bolxevic impulsà la Reforma Agrària, expropià les terres dels terratinents per convertir-les en finques públiques per repartir-les entre els camperols sense terres i donà el control de les fàbriques als obrers.

La Revolució de Novembre de 1918 d’Alemanya

La idea original de Lenin era la d’estendre la revolució per tota Europa. La de Rússia havia de ser la primera d’una escalada de revolucions per tots els països industrialment avançats. Per això quan arriben les primeres notícies de l’esclat de la revolució a Alemanya, Lenin i els altres membres del partit ho rebran molt positivament.
Però la Revolució Alemanya va tenir característiques molt diferents a la russa i no va tenir el mateix desenllaç. La causa immediata de la Revolució Alemanya va ser la derrota a la Primera Guerra Mundial. A diferència de Rússia, l’Imperi alemany no era un estat en crisi. Alemanya s’havia reunificat relativament poc temps enrere, tenia un procés consolidat d’industrialització a la part occidental del país i el capitalisme no estava en crisi. Tampoc hi havia una crisi de consens popular.

Alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Fins l’últim moment va creure en la victòria

Amb la guerra s’havia constituït un govern d’Unitat Nacional. Un sector minoritari però important del partit socialdemòcrata, la SPD, s’havia mostrat en contra la guerra i va constituir un partit propi, l’USPD (Partit Socialista Independent). A finals de 1917 va haver un cert moviment de vagues que al 1918 es va diluir.
A començants de 1918 després de la firma del Tractat de Brest-Litovsk, va haver una certa esperança a favor de la victòria d’Alemanya. A la primavera de 1918 es van produir les últimes ofensives al front occidental, semblava que les potències centrals guanyarien la guerra.
Això va fer refer el sentiment patriòtic alemany, però a l’estiu de 1918 va quedar clar que la guerra no seria guanyada. De creure que guanyarien la guerra van passar a perdre-la. En aquest moment el govern alemany es plantejà evitar la derrota arribant a un acord amb les potències aliades.
El Kaiser Guillem II va encarregar formar nou govern al príncep Maximilià de Bade (3 d’octubre de 1918) polític de tendència conservador liberal. Al seu gabinet també va ingressar per primera vegada un socialdemòcrata, Philipp Scheidemann. El govern estava format per l’SPD, liberals i partits de centre-conservadors.
Aquest govern havia de fer dues coses: intentar encaixar en l’oferta de pau que els oferia el President Wilson (que els obligava a realitzar una reforma política del Reich, basada en l’augment del poder del parlament, convertint l’Imperi en una monarquia parlamentaria) i sotmetre el poder militar al civil (desactivant la idea del militarisme prussià).
Però la proposta de reforma del Canceller de Bade no va tirar endavant, per l’oposició de l’exèrcit. El propi Kàiser Guillem II, forçat per la pressió política d’entregar el poder a Bade, no simpatitzava amb aquesta seva reforma.

Esclata la Revolució

Amb aquesta situació pre-revolucionària, el kàiser Guillem II abandonà Berlín per anar a la localitat d’Spa (seu de l’Estat Major). Allà es donà l’ordre a la Marina de mantenir la guerra, que es trobava fondejada a Kiel. Aquesta ordre donada a finals d’octubre desencadenarà la insurrecció.
Al rebre l’ordre de la Marina, part dels suboficials de Kiel van decidir sublevar-se i constituir (28 d’octubre – 4 novembre) un Consell de Mariners, que va ser recolzat pels moviments socialistes de Kiel. El primer pas va ser a Kiel, però la insurrecció es va anar estenent-se pel país, sense que ningú cridés a la revolució, totalment de forma espontània. Sindicats i els dos partits socialistes hi donaven suport. Fou un procés en cadena:

  • 6 de novembre, la revolució té lloc a Hamburg, Bremen..
  • 7 de novembre arriba a Munic.
  • 8 de novembre a Colònia i Frankfort.
  • 9 de novembre la insurrecció arriba a Berlín. Aixecament popular, protagonitzat per obrers. També hi haurà classe obrera que es constituirà en el Partit Demòcrata.

Quan la revolució arriba a Berlín, el 9 de novembre, el Kàiser decideix abdicar i marxar del país.

La Revolució triomfà a Berlín el 9 de novembre de 1918

La Revolució triomfà a Berlín el 9 de novembre de 1918


El Canceller Maximilià von Baden considerà que havia perdut la legitimitat i oferí la possibilitat de formar un govern provisional a Friedrich Ebert, un dels líders del partit socialdemòcrata. La oferta inicialment va ser acceptada. Ebert va intentar formar un govern provisional continuista constituït pels partits majoritaris: socialista, independent, demòcrata, de centre…. volia proclamar una república democràtica i aconseguir l’armistici. Però Ebert va quedar desbordat per la situació del carrer.

L’Alemanya revolucionària: el Consell de Comissaris del Poble

Karl Liebknecht (un dels líders de la Lliga Espartaquista que havia fundat el 8 de desembre de 1918 el Partit Comunista KPD) es traslladà el 9 de novembre immediatament a Berlín només sortir de la presó. Es plantejava la declaració de la república socialista, però Phillipp Scheidemann (líder berlinès del partit socialdemòcrata) a l’assabentar-se de la notícia del triomf de la revolució decidí ràpidament sortir al balcó de l’edifici del Reichstag i des d’allà proclamar la república pel seu compte, contra la voluntat expressa d’Ebert.
Friedrich Ebert abandonà la idea de proclamar un govern provisional i constitueix un Consell de Comissaris del Poble, que semblava sortit de la Revolució i que era molt semblant dels Consells dels Comissaris del Poble de Rússia. Ebert volia subratllar que el seu consell no estava imposat pel partit socialista sinó per la base, el poble.

Consell de Comissaris del Poble

Consell de Comissaris del Poble sorgit de la Revolució d’Alemanya


El Consell estava format per 6 membres: 6 socialistes, 3 independents. Aquest era el govern de la revolució.

1a mesura

L’exèrcit ha d’acatar la nova situació revolucionària. L’Estat Major serà comandat pel mariscal Wilhelm Groener, el nou Primer Comandant General. Groner assegurà el recolzament de l’exèrcit i va demanar a canvi la promesa d’Ebert de restablir els rangs de l’exèrcit. Quedaven desplaçats del poder Paul von Hindenburg i Erich Ludendorff. Això suposava la liquidació de l’imperi.

2a mesura

Aconseguir l’armistici, que es firmà l’11 de març de 1919. Aquesta era una gran diferència amb Rússia, ja que el SPD estava amb la gent, no tenia problemes amb l’Estat i no tenia la guerra perquè aquesta ja s’havia acabat.

3a mesura

Què el nou règim, que controlava el carrer, no es veiés desestabilitzat pel descontent social (ocupació de les fàbriques per part dels obrers).
Friedrich Ebert promogué una gran pacte entre sindicats i patronal, el 15 de novembre de 1918, acord que va ser tancat en tres dies. En què consistia?

  • El reconeixement de la patronal dels sindicats com a representants dels obrers.
  • Establia la jornada de 8 hores.
  • Reivindicació generalitzada: la patronal es compromet a estudiar la participació sindical al control de les fàbriques.
  • Els sindicats demanen pacificar les fàbriques.

A Alemanya no hi haver un procés d’inestabilitat social des del punt de vista laboral. A partir del 15 de novembre els sindicats tindran un interès prioritari perquè s’estabilitzés la situació política. El missatge que donaven es que convenia consolidar la situació política perquè es consolidessin aquests avanços socials.
El govern revolucionari va tenir un problema. La SPD i l’USPD no tenien les mateixes opinions sobre les opcions del procés revolucionari. Al caure l’imperi, els principats i regnes que formaven Alemanya es convertiren en Landes. El 25 de novembre Ebert reuní els Consells dels Landes i aconseguí el seu reconeixement.

Què proposava el partit socialista majoritari SPD?

La SPD va fer una anàlisi de la situació tradicional de la socialdemocràcia. Alemanya estava en una fase de desenvolupament del capitalisme. Alemanya no estava preparada encara per fer el pas al socialisme. El capitalisme havia de fer el pas al socialisme. El que havia de fer Alemanya era passar de l’Imperi a la República democràtica per avançar cap al socialisme. A més el SPD rebutjava el procés revolucionari rus, que consideraven que havia desembocat en una dictadura de partit.
El Consell de Representants del Poble havia de convocar eleccions a l’Assemblea Constituent el més aviat possible. Alemanya ja tenia cens electoral. Havia de tornar a funcionar l’aparell de l’estat i que fos el Parlament el que decidís quina república havia d’haver. El Consell de Representants del Poble per poder restablir l’aparell estatal havia de posar-se d’acord amb el conjunt de funcionaris civils on la presència socialista era mínima. Ebert respectarà l’aparell de l’estat heretat de l’imperi, minimitzarà l’exèrcit i pactà amb els partits burgesos l’acceptació de la nova situació política perquè no es bloquegés l’aparell de l’estat.
El SPD acceptà aquesta proposta.

Proposta dels social-demòcrates independents USPD

No hi havia una única proposta, sinó 3. S’havia d’anar cap a una República democràtica o una República socialista?
Eduard Bernstein (representa el sector revisionista) i Karl Kautsky (contrari al procés revolucionari rus) eren representants de l’ala dreta del partit. Proposaven donar suport a la proposta d’Ebert però amb un matís: aprofitar el període provisional per, des del Consell de Representants del Poble, decretar algunes mesures d’orientació socialista en l’àmbit de les relacions laborals, per garantir el triomf electoral.
Hugo Haase aposta per la república obrera, de consells (Soviets) constituïda mitjançant un procés constitucional dels Consells que ja existeixen. Consell Nacional de Congressos i proclamar la República de Consells.
Rosa Luxemburg i Karl Liebknech defensaven que tot el protagonisme havia de ser dels consells. No s’havia d’esperar a que els consells es decidissin a proclamar la república, calia practicar la “gimnàstica revolucionaria” per tal de mantenir la revolució al carrer. El grup de Rosa Luxemburg i Liebknech constituiran el Partit Comunista, al desembre de 1918.

La Revolució “traïda”. Triomfa la tesi de la SPD de la República democràtica

Al desembre de 1918 s’imposen les tesis de la SPD. Entre els dies 16 i 20 de desembre de 1918 es convoca el Primer Congrés Nacional de Consells a Berlín. Quasi 500 delegats hi participen, dels quals 2/3 parts militen a la SPD. El grup de seguidors de l’USPD no arribaran al centenar. 10 delegats eren seguidors de Luxemburg.
El Congrés de Consells donarà suport a l’Assemblea Constituent. Per tendir ponts entre majoritaris i independents afegiran que s’iniciï ja abans de les eleccions un programa de reformes socials que passava per:

  • Dissolució de l’exèrcit per una milícia popular. Destrucció del militarisme.
  • Impuls de la socialització de les industries mitjançant el control obrer de les grans industries.
  • Constitució de la República democràtica.

Ebert al mes següent convocà eleccions, que es celebraran el 19 de gener de 1919. Al mes de gener es produeixen incidents a Berlín entre partidaris de la SPD i de la Lliga Espartaquista.

Combats al carrer entre partidaris del SPD i espartaquistes al gener de 1919.

Combats al carrer entre partidaris del SPD i espartaquistes al gener de 1919.


Esclatarà un conflicte entre el SPD i l’USPD que acabà amb la destitució del cap de política, militant de l’USPD, que provocà la protesta dels independents, prenent la decisió de dimitir del Consell de Representants del Poble. Ebert els va substituir per altres 3 representants del seu partit. D’un Consell dividit es passà a nou Consell majoritari de la SPD: Segon Consell de Representants del Poble. Aquest consell serà més fort que el rus. Ebert donarà entrada a representants de la dreta del SPD, Gustav Noske, extremadament hostil a la USPD.
La decisió de convocar eleccions serà acatada per tots excepte el Partit Comunista, que rebutjà la convocatòria i cridà a l’abstenció per bloquejar les eleccions amb una convocatòria de vaga general el 6 de gener, en suport a la República de Consells, amb un seguiment molt minoritari.
El 15 de gener es produeix l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknech.
A les eleccions participà més d’un 80% de la població, amb la conseqüent derrota absoluta del Partit Comunista. El SPD obtingué el 38% dels vots i l’USDP el 7,5%. Èxit d’Ebert. Però la SPD guanyà sense majoria.

La SPD podia seguir dirigint el procés constituent però no va tenir la majoria. Serà el partit més nombrós però obligat a pactar amb el Partit del Centre i el Partit Demòcrata, del qual sorgirà el Govern Scheidemann (febrer-juny 1919).

La nova República de Weimar

Per evitar els posteriors disturbis revolucionaris a Berlín, l’Assemblea Constituent es va reunir el 6 de febrer a Weimar. Allà van elegir l’11 de febrer a Ebert com president interí del Reich i el 13 de febrer elegiren a Philipp Scheidemann com a Primer Ministre de la recent formada coalició. El 21 d’agost Ebert fou finalment investit constitucionalment com a president del Reich.
La nova Constitució de Weimar, que convertia el Reich alemany en una república democràtica, va ser aprovada l’11 d’agost de 1919 amb els vots de la SPD, Zentrum i DDP. Estava dins de la tradició liberal i democràtica del segle XIX i prenia textualment, com l’actual constitució alemanya, molts passatges de la constitució de Pauluskirchen de l’any 1849. Malgrat tot, degut a la distribució de majories al congrés nacional, les exigències centrals dels revolucionaris de novembre van quedar insatisfetes: la socialització de la industria del ferro i el carbó i la democratització dels cossos oficials (Offizierkorps), l’expropiació dels grans bancs, industria pesada i les grans propietats de terra dels nobles, els càrrecs i pensions dels funcionaris imperials i soldats varen ser explícitament protegits.
Per una part, la Constitució de Weimar contenia més possibilitats de democràcia directa que la Constitució de la RFA “Grundgesetz” (1949), per exemple amb la petició de referèndum (Volksbegehren) i el referèndum (Volksentscheid). Per altra part, l’article 28 de poders d’emergència donava al president del Reich amplis poders per governar, fins i tot en contra de la majoria del Reichstag i en cas de necessitat, l’ús de l’exèrcit a l’interior. Aquest article va resultar un mitjà decisiu per destruir la democràcia al 1932-1933 per part d’Adolf Hitler.

Conclusió de la Revolució

El desenllaç final va ser el de la constitució d’una república democràtica, la República de Weimar, formada per partits que mai havien estat republicans ni demòcrates, però que històricament havien pactat amb els socialistes (els catòlics) durant el règim de Wismark. Democràcia sense republicans.


Lectures per seguir el curs d'Història d'Europa a l'Edat Contemporània:

  1. Europa i el món colonial a finals dels segle XVIII. La Revolució francesa i nord-americana
  2. L'Era napoleònica (1799-1815)
  3. El Congrés de Viena i la Restauració de l'ordre europeu
  4. Canvis socials i transformacions econòmiques: les revolucions industrials i l'expansió del capitalisme
  5. El liberalisme i el nacionalisme al segle XIX
  6. Les revolucions de 1820, 1830 i 1848
  7. L'expansió del gran capitalisme
  8. L'Europa de Bismarck. La consolidació dels Estats nacionals burgesos
  9. Imperialisme i relacions internacionals
  10. La Primera Guerra Mundial
  11. Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial
  12. El nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerres
  13. Resposta revolucionària, 1917-1919. Rússia i Alemanya
  14. Els règims democràtics: Gran Bretanya, França i Alemanya
  15. Resposta a la contra, el feixisme: Itàlia
  16. Canvis al sistema imperial. El Proper Orient, India, Japó i Xina
  17. Estats Units, l'era de les pors
  18. La crisi dels 30. Nazisme a Alemanya; estalinisme a la URSS; el nou capitalisme a EUA
  19. Revisió de Versalles i reobertura del conflicte d'Europa
  20. La segona guerra mundial