Les revolucions de 1820, 1830 i 1848

Publicat el: 05/03/2018 | Actualitzat el:

Els diversos cicles revolucionaris que es van viure a Europa durant la primera meitat del segle XIX, entre els més importants al 1820, al 1830 i al 1848 van tenir el liberalisme, el nacionalisme i el radicalisme democràtic com els seus eixos ideològics principals. Les revolucions d’aquest període són liberals.


Els diversos cicles revolucionaris que es van viure a Europa durant la primera meitat del segle XIX, entre els més importants al1820, al 1830 i al 1848 van tenir el liberalisme, el nacionalisme i el radicalisme democràtic com els seus eixos ideològics principals. Les revolucions d’aquest període són liberals en tant que promouen la instauració de règims constitucionals parlamentaris i són fenòmens fonamentalment urbans.

El cicle revolucionari de 1820

Les revolucions de 1820 van tenir lloc fonamentalment als països de l’arc Mediterrani. Van ser uns moviments protagonitzats per minories, amb un programa “ampli” poc precís, de tendència liberal i democràtic-radical. Tots els moviments revolucionaris del 1829 es caracteritzen per tenir participació de les classes populars. Excepte a Grècia, la resta fracassa.

Trienni Liberal. Triomf General Riego 1820

Aquest gravat recrea el moment en el que la Constitució de Cadis és proclamada a la Plaza Mayor de Madrid al 1820. Font: Museo de Historia, Madrid.


La primera onada revolucionària va tenir lloc a partir de 1820 a:

  • Espanya (gener 1820), al comandament del General Riego, les tropes s’amunteguen.
  • Portugal (juliol 1820).
  • Península italiana: Nàpols (1820). Piemont (març 1821).
  • Grècia: 1821. Insurrecció dels grecs contra l’Imperi Otomà, combinació de liberalisme i nacionalisme.
  • Imperi rus (desembre 1825). Intent liberal. Insurrecció desembrista o revolta decabrista, joves oficials de l’exèrcit rus, recolzats per alguns aristòcrates liberals russos. Conspiració fracassada. Es proposava acabar amb la autocràcia tsarista. L’aixecament va ser derrotat pel nou Tsar, Nicolau I (1825-1835), brutalment aixafada.

Característiques generals dels moviments revolucionaris de 1820:

Les revolucions del 1820 van tenir lloc als països on el retorn a l’absolutisme havia sigut més fort després del restabliment del vell ordre europeu al Congrés de Viena de 1815. I també tenen lloc allà on les idees napoleòniques havien tingut major influència, sobretot a Espanya i Nàpols. Van ser revolucions de les minories, i eminentment liberals, però de tendència moderada.
A Nàpols la revolució va estar organitzada i realitzada pels sectors de la burgesia mitjana i alta. Elits polítiques que conspiren en la clandestinitat, per la política repressiva dels seus governs. Eren unes elits organitzades en societats secretes , la més important era “La Carbonara“, fundada a Nàpols en 1810.
Tant a Espanya com a Nàpols els revolucionaris tractaven d’aconseguir:

  • Derrocament dels governs absolutistes. Utilitzen la fórmula de “pronunciament militar”, que consistia en una rebel·lió militar en la qual els oficials s’alcen contra el poder establert. Es tracta d’un canvi polític sense grans commocions socials. Al 1820 el General Riego s’amotina amb els militars i es pronuncia pel restabliment de la Constitució de 1812 i obliga a Ferran VII a establir una monarquia liberal entre els anys 1820-1823 (Trienni Liberal).
  • Programa polític ampli. Pel fet de ser un front comú amaga entre si diferències ideològiques importants. S’aglutinen diferents maneres d’entendre el liberalisme.
  • Es rebel·len contra l’absolutisme i a favor d’una constitució.
  • Com a conseqüència es van a produir enfrontaments entre els liberals, entre moderats i demòcrates liberals.
  • A Espanya aquestes diferències es manifesten entre els moderats i els exaltats. Els moderats “doceañistas” són partidaris de la implantació de la Constitució de 1812. Els exaltats representen la tendència del radicalisme moderat. Va més enllà de les reivindicacions liberals.

Un punt en comú en tots els moviments revolucionaris europeus és que tots reivindiquen la Constitució espanyola de 1812, perquè està inspirada amb la francesa de 1791. La Constitució espanyola de 1812 era plenament liberal perquè contemplava una monarquia constitucional, amb un rei amb amplis poders com el veto suspensiu, pel qual el monarca pot rebutjar qualsevol proposta del parlament i on podia nomenar els ministres. Dibuixava un parlament amb dues càmeres. L’exercici de vot estava restringit als homes i propietaris, que fa de filtre basat en la posició social i el gènere. I concedia una situació privilegiada a la religió catòlica i censura en matèria religiosa.

Jurament constitucio 1812

Ferran VII jura la Constitució de 1812 després del pronunciament del general Riego al 1829. Font: Museo Romántico, Madrid.


Però la revolució de 1820 era un moviment protagonitzat per les elits urbanes, les quals van desatendre completament les reivindicacions socials provinents del món rural. Es manifestaven a favor d’una política agrària moderada, per interessos econòmics dels propis protagonistes de les revolucions liberals. Desatenció motivada per un desconeixement total del món camperol.
Els liberals participen d’una cultura política urbana i burgesa, que s’havia allunyat de la cultura tradicional, molt arrelada a les zones rurals. Això va a conduir al fracàs dels moviments liberals. Els moviments liberals van a ensopegar amb l’oposició camperola. El que succeeix a Espanya durant el Trienni Liberal va ser:

  • En política agrària: es va a desenvolupar la desamortització dels béns eclesiàstics i civils (municipals). En aquella època eren béns propis dels municipis edificis (molí, casa-carnisseria…). La titularitat l’ostentava el municipi i la renda que generen anava a parar a les arques municipals amb l’obligatorietat que cobreixin necessitats socials. I també hi havien els béns comuns, que pertanyien a la col·lectivitat, com les muntanyes. La renda que generava l’explotació d’aquests béns es repartia entre tots els veïns que tenien dret.

En quina mesura va afectar als camperols la política agrària dels Trienni Liberal? No es van a beneficiar en absolut, perquè els camperols no tenien suficients diners per participar en les subhastes promogudes per l’Estat per comprar els terrenys desamortitzats. I a més van perdre els tradicionals drets d’aprofitament: es van a veure privats de poder aprofitar les pastures, la llenya… Els liberals volien la propietat privada perfecta.
La política agrària dels liberals espanyols girava entorn a la promulgació de disposicions sobre règims senyorials que van a portar al reconeixement de les propietats de la noblesa. Al juny de 1821 el govern decideix la reducció a la meitat del pagament del delme i estableix un nou sistema de contribucions que va a augmentar considerablement el pagament de tributs.
Aquesta política agrària donà lloc a un moviment rural anti-liberal. Els camperols es veien afectats per les polítiques liberals que no defensaven els seus interessos. La revolució no la veien com a seva. Aquests camperols que no són propietaris de les seves terres, són la classe social més explotada en l’Antic Règim.
Els moviments liberals comptaven amb l’oposició de les grans potències conservadores que integraven la Santa Aliança. El sistema de congressos o “Sistema Metternich” que tenia com a objectiu el manteniment de l’ordre i la pau entre els Estats europeus es va posar en marxa per combatre les revolucions liberals:

Les revolucions liberals del 20 van ser aixafades, excepte la de Grècia. Per que no a Grècia? El moviment grec va comptar amb l’ajuda de potències estrangeres (Rússia i Regne Unit). Ambdues potències estaven molt interessades en el control d’aquesta zona.
Per desenvolupar una política de pau europea, la major amenaça era “la qüestió de l’est”, o d’Orient. Aquesta zona era un polvorí. En primer lloc, la debilitat de l’Imperi Otomà i també l’inici del despertar dels pobles balcànics, sotmesos al control otomà i del creixent interès de Rússia i la decidida voluntat dels britànics d’impedir-ho costi el que costi. Anglaterra i Rússia tenien unes relacions molt tibants.

Les revolucions de 1830

En 1830 es va a desenvolupar una sèrie de revolucions a Europa. Moltes d’elles van triomfar, com la que portà a la independència de Bèlgica del Regne dels Països Baixos.
Els objectius dels moviments revolucionaris de 1830 eren:

  • Lluita del liberalisme contra l’absolutisme.
  • Lluita noves classes mitjanes, la burgesia, contra l’aristocràcia.
  • Lluita dels nacionalismes contra els ocupants estrangers.

A diferència de les revolucions de 1820, les revolucions del 1830 es donen a França, Països Baixos, Polònia i als Ducats de Parma i Mòdena.
Característiques del moviment revolucionari:
Sobretot en el cas de França, ara sí hi ha una major participació de sectors populars urbans. Es supera l’esquema elitista de les revolucions del 1820. Les revolucions del 1830 van precipitar la progressiva desintegració de l’ordre polític sorgit després de la Restauració.
De nou va ser França la que va desencadenar l’onada revolucionària. El poble de París que romania mut des de 1789, es va aixecar al 1830 durant les jornades del 27, 28, 29 de juliolles tres glorioses”. Ja no es va recórrer al pronunciament militar, sinó a la barricada, improvisades amb qualsevol material: carruatges, tonells, sacs de terra, llambordes… per fer front a les forces armades. A França no solament van acabar amb el tron dels Borbó sinó que van transformar la inestabilitat d’Europa en moviments revolucionaris. Entre 1830 i 1831 Europa va tornar a reviure la revolució de 1789.

Focus de les revolucions de 1830

  • Bèlgica, agost de 1830
  • Polònia, novembre 1830. Es van revoltar contra Rússia. La qüestió polonesa es va convertir en un objectiu dels liberals.
  • Itàlia, febrer 1831. Esclaten revolucions, amb fracàs gairebé immediat.
  • Es van produir disturbis en estats alemanys, Suïssa, Portugal i Espanya (guerres civils entre liberals i absolutistes).
  • A Anglaterra no es van produir revolucions d’aquest tipus. No obstant això van ser anys de gran agitació social. El radicalisme democràtic anglès duen a terme una lluita política i aconseguiran imposar algunes de les seves idees en la Reforma Parlamentària de 1832, on s’amplia el cens electoral, incrementant el poder parlamentari de la burgesia enfront del gran poder dels terratinents (s’estén el dret a vot a gran part de la classe mitjana).

Durant les revolucions del 1830 es va produir el triomf del liberalisme moderat a França, acompanyada pel component nacional a Bèlgica. A França l’alta burgesia accedí al poder.
També es produeix una expansió del radicalisme democràtic amb elements socialistes a través del protagonisme que adquireix en algunes ciutats la petita burgesia i els treballadors (París i més tard Lió). Important aportació del moviment neobabuvista (seguidors de Babeuf, 1760-1797). Va a ser molt important en el desenvolupament de la ideologia igualitària. Al 1830 un moviment de treballadors a França de demòcrates radicals es posà en marxa, centrat a París i Lió (1831, Revolta dels Canuts).
L’èxit o fracàs d’aquestes revolucions depenia:

  • De la correlació de forces en cada estat.
  • Del grau de desenvolupament econòmic i social de cada estat.
  • De la importància de les potències vencedores que estan organitzades en la Santa Aliança.
  • A França, per que triomfà la revolució?
    • Hi havia un cert grau de desenvolupament econòmic i social.
    • La burgesia tenia un pes social i econòmic considerable.
    • No es va produir una intervenció militar exterior, perquè França formava part de la Quàdruple Aliança.

A la Itàlia central les revolucions van ser sufocades per les tropes austríaques. Es va produir una intervenció militar estrangera. Escassa representativitat de la burgesia, fet que restava possibilitats a l’èxit del moviment revolucionari.
Polònia era una societat profundament agrària. L’agricultura estava poc evolucionada, amb sistema de rotació triennal de cultius sense guaret. Trobem una estructura de la propietat controlada que la noblesa controlava la major part de les terres. L’Església i la noblesa seguien mantenint molta importància i la industrialització amb prou feines s’havia realitzat.

Revolució 1830 a França:

La Revolució de juliol després de tres dies de guerra al carrer va aconseguir enderrocar la monarquia dels Borbó i instaurar una monarquia liberal moderada, sota el regnat de Lluís Felip d’Orleáns (1830-1848).

Battle outside the Hôtel de Ville, by Jean Victor Schnetz

Batalla a l’Hôtel de Ville de 1830, per Jean Victor Schnetz


Causa immediata de la Revolució:
L’últim rei Borbó de França, Carles X, governava amb el suport de polítics d’extrema dreta. El seu regnat va donar al govern del país un gir involucionista. El moviment revolucionari va començar després de la proclamació d’unes noves ordenances, el 25 de juliol de 1830, quan a la càmera hi havia una oposició al govern que prové de forces bonapartistes i republicanes. Les ordenances pretenien reduir el poder que tenia l’oposició al Parlament dels diputats hostils. Què recollien aquestes ordenances?

  • Suspensió de la premsa
  • Dissolució de les càmeres
  • Nou règim electoral, amb regles molt més restrictives. Es convoquen noves eleccions per a setembre de 1830

En els primers moments, els polítics de l’oposició es van limitar a discutir els diferents textos. El que ningú s’imaginava era que les manifestacions de carrer esporàdiques ho anessin a canviar tot. Per què es va produir el suport de les classes urbanes treballadores a la revolució?
El paper que va tenir la crisi econòmica que hi havia des de diversos anys abans generava malestar social. Al 1825 hi hagué un empitjorament de l’economia nacional, com a conseqüència d’una crisi financera. El malestar social es va a agreujar per les males collites de 1828 i 1829. I aquest episodi causà la reducció del poder adquisitiu de la població. Els productes s’encareixen. Descens de la demanda en una sèrie d’articles. Tancament d’algunes fàbriques. Disminució considerable de la producció industrial.
L’historiador Ernest Labrousse escriu en “Fluctuacions econòmiques i història social”, que la crisi econòmica era anterior i que portava a un descontent polític, que van aguditzar els motius de protesta contra el govern, principal responsable d’aquesta crisi.
El marquès de Lafayette, partidari de Lluís Felip d’Orleáns es va trobar amb alguna cosa que se’ls va anar de les mans. Van decidir posar-se al capdavant d’un moviment que no havien iniciat ells, per canalitzar-ho, i conduir-ho a una solució moderada. La consolidació d’aquesta monarquia sota el liberalisme suposava una garantia per a les potències absolutistes, un mal menor enfront dels perills que podia representar una revolució continuada.
Després de les revolucions de 1830 es va produir una divisió del continent europeu en dues àrees:

  • Regne Unit i França apropen les seves posicions. Són potències liberals, enfront de les absolutistes.
  • L’Europa de les potències absolutistes: Rússia, Àustria, Prússia.

França i el Regne Unit van a recolzar al 1834 els constitucionalistes espanyols i portuguesos. A Europa s’estaven gestant unes solucions pactades enfront de les revolucions. Passaven per incorporar a les elits burgeses als governs.

Les revolucions de 1848

Les crisis econòmiques (en els àmbits rurals, industrial i financer) i les crisis polítiques i socials són les principals causes del cicle revolucionari de 1848. L’estudi d’aquestes revolucions causa problemes per determinar on van sorgir aquests problemes. Davant el panorama d’heterogeneïtat de causes de les revolucions de 1848 cal tenir presents els caràcters diferencials de cada país.
Reivindicacions dels revolucionaris:

  • França: tipus polític i social
  • Hongria: caràcter nacional
  • Hi ha alguns factors comuns i que afecta en diversos graus a cada territori: els canvis experimentats a Europa en el període 1789-1848 i la Revolució industrial.

Dos tipus de causes expliquen el moviment del 48:

  • Crisi econòmica que va afectar des de 1845 a 1848 a Europa.
  • Crisi polític-social provocada pel descontentament que generava la crisi econòmica. A França, la caiguda de la monarquia orleanista està motivada per l’empitjorament de la situació econòmica al país. Entre 1845-1848 es produeix la pèrdua de 4 collites seguides de patata a Irlanda que produeix una gran fam. Descens del 3%, un 40% van morir de gana en el 49 i per malaltia i el 60% restant van optar per emigrar a Estats Units.

Característiques de les revolucions de 1848

Totes les revolucions es donen a la primavera de 1848 i tenen components ideològics comuns en el liberalisme, el nacionalisme i el radicalisme democràtic. Les revolucions de 1848 es produeixen de forma gairebé simultània, entre febrer i maig de 1848 i s’estenen per bona part d’Europa. Es van produir revolucions a França, Imperi Habsburg, Prússia i península Itàlica, en ciutats com Paris, Frankfurt, Berlín, Milà, Venècia, Roma, Palerm…

Revolució de 1848 a Berlín

Revolució de 1848 a Berlín


La “Primavera dels pobles“, coneguda així per l’estació primaveral i en al·lusió de la manifestació del nacionalisme en els estats alemanys, la península Itàlica i també a l’Imperi Austríac. També es troben les reivindicacions liberals, provinents de la gran burgesia i el radicalisme democràtic, de petita burgesia i sectors populars.
A França la participació dels treballadors urbans parisencs va ser fonamental. Siwell diu que “des de 1830 es va produir a França una creixent conscienciació de la classe treballadora”.
Però les revolucions van acabar amb el fracàs a tot arreu després d’una fase d’èxit momentani. Cap a finals de 1848 la sort estava decididai en contra de les revolucions. A l’estiu del 1848 és quan es van a extingir els últims focus rebels. A la península itàlica, la revolució és aixafada per la intervenció de les tropes franceses i a Hongria per la intervenció de l’exèrcit austríac i rus, que van acabar amb la revolució a l’agost de 1849 (el 14 d’abril Hongria havia proclamat la seva independència).

Per què es va produir el ràpid fracàs de les revolucions del 1848?

  • Per l’abandonament part del liberalisme de les pretensions revolucionàries. L’historiador Eric Hobsbawm ho explica molt bé: al 1848-1849 la burgesia es va adonar de que la revolució era perillosa i que algunes de les seves demandes podien satisfer-se sense necessitat de revolucions.
  • Pels conflictes entre els nacionalismes. L’Imperi dels Habsburg i el Regne Unit es disputen l’hegemonia germànica.
  • Perquè encara era feble la implantació del moviment dels treballadors.
  • No podem considerar que les revolucions del 1848 van constituir un episodi històric sense precedents. No es podia governar d’esquena al poble, s’havia de comptar amb l’opinió pública. Lluís Napoleó III, al desembre 1848 serà proclamat President de la República Francesa.

Durant les revolucions del 1848 va tenir lloc l’abolició de les relacions de servitud en l’Imperi dels Habsburg. Va ser una concessió feta per por dels aixecaments dels camperols, per evitar mals majors. A Rússia no es va abolir fins a 1861 i a Romania al 1864. L’abolició de la servitud en la resta de països es va produir durant el règim napoleònic. Aquestes revolucions van suposar un pas important en la creació d’una consciència nacional a Itàlia i de manera més general les revolucions van contribuir a trencar definitivament amb l’època de la Restauració.

Europa després de 1848

La burgesia, que ja formava part de l’alta classe mitjana, va a anar accedint al poder després de 1848. L’alta burgesia mantenia aliances amb sectors de l’Antic Règim. El liberalisme moderat es va a anar imposant com a ideologia política dominant. El nacionalisme va a estar cada vegada més al servei de la creació de nous estats: al 1870 es produeix la unificació d’Itàlia i al 1871 la d’Alemanya. Els corrents socialistes va a manifestar-se com un perill desestabilitzador durant la segona meitat del XIX.
Les revolucions del 1848 vénen a ser la línia de separació entre un i un altre moment del segle XIX. Resulta el final lògic d’un procés que en 60 anys va transformar l’atmosfera política i social europea. La Restauració després de l’era napoleònica va salvar una part de les conquestes de 1789. El cicle revolucionari de 1820-1830 va contribuir a ampliar les concessions. I les de 1848 les va completar. La data de 1848 completa la sèrie de cicles revolucionaris de la primera meitat del XIX. Tanca tot un procés de transició des de l’Antic Règim al Nou Règim.
Les revolucions del 1848 van a posar de manifest que les classes mitjanes, la burgesia, el liberalisme, la democràcia política, el nacionalisme i les classes treballadors anaven a ser d’ara endavant els elements permanents del panorama polític.

Els Estats Units d’Amèrica, una democràcia imperfecta

La Constitució de 1787 recull les directrius de la nova nació nord-americana. Problemes als quals s’ha d’afrontar:

  • Calia consolidar els enormes deutes de la guerra.
  • S’ha de crear una moneda nacional.
  • Organitzar un nou estat. La República americana. Complex pels equilibris de poder que obligava l’estructura federal.

Els propis polítics estaven dividits entre les tendències federalistes representades per George Washington, Hamilton, Adams i els Antifederalistes representats per Thomas Jefferson.

  • Els federalistes representaven una Amèrica del Nord industrialitzada i comercial. Estructura estatal forta, centralitzada, amb un govern intervencionista. Composició social: representaven els interessos d’una burgesia industrial.
  • Els antifederalistes representaven els interessos dels grans propietaris agraris. El seu projecte polític es basava en l’oposició a crear un govern federal fort. Segons ells s’havia de crear un govern no intervencionista que amb prou feines tingués control polític sobre els estats.


El Congrés Continental de Philadelphia (1783-1787) es va encarregar de la redacció i promulgació de la Constitució. Aquest Congrés no tenia àmplies atribucions. Era el que pretenien els antifederalistes. Després de molt difícils negociacions, al 1787 cada estat va acordar enviar diputats a Philadelphia per redactar la Constitució. Es va prendre el nom de “Convenció de Philadelphia”.
La Constitució de 1787 proclamava:

  • SEPARACIÓ DE PODERS:
    • Executiu: President
    • Legislatiu: Càmera de representants i Senat. Congrés
    • Judicial: Tribunal Suprem
  • DIVISIÓ DE COMPETÈNCIES:
    • Govern Federal
    • Estats
  • MECANISMES DE PROCÉS ELECTORAL

Els primers Presidents dels Estats Units d’Amèrica van ser:

  • George Washington (1732-1799), president de 1789 a 1797
  • John Adams (1735-1826), president de 1797 a 1801
  • Thomas Jefferson (1743-1826), president de 1801 a 1809

La Constitució de 1787 és una constitució liberal moderada. Separació de poders basada en la divisió de Montesquieu (1689-1755), en “L’esperit de les lleis”, que venia a reelaborar una altra teoria de John Locke, “Tractat sobre el govern civil”. El poder executiu requeia en el President, elegible cada 4 anys. El poder legislatiu estava dividit en dues càmeres i el poder judicial requeia en el Tribunal Suprem.
Divisió de competències entre el govern federal i els estats membres.

  • Competències govern federal:
    • Afers exteriors
    • Política comercial i duanera
    • Política monetària
  • Competències exclusives dels estats membres:
    • Ensenyament
    • Justícia
    • Policia
    • Administració

El mecanisme del procés electoral delegava en cadascun dels estats les condicions per ser elector. Sistema molt complex:

  • Compromís entre el sufragi directe i indirecte.
  • Drets individuals i drets dels estats.
  • Relació de força entre els estats grans i petits.
  • No reconeix el principi de sufragi universal.

Els ciutadans amb dret a vot eren els descendents d’europeus. Ni els indígenes ni els fills d’esclaus tenien veu ni vot.
Naturalesa conservadora dels Estats Units. L’aixecament americà i la Revolució Francesa no tenen res a veure: perquè la revolució americana es produeix en un territori sense explotar i no trobem una burgesia frustrada, ni camperols ansiosos de terres. El caràcter conservador de l’aixecament americà ve perquè cap nova classe social va a arribar al poder mitjançant la rebel·lió, organitzada per la classe terratinent, que no pretenia en absolut crear un nou ordre social.
L’historiador Carl Neumann Degler ens descriu en la seva obra“Història 1600-1860” la composició social dels signants de la constitució:

  • 40% va assistir a facultats de Gran Bretanya.
  • 21% procedència d’importants famílies
  • 69% ostentava càrrecs durant el règim colonial

Els signants de la constitució es van trobar en igual condició després de la Constitució. L’única cosa que van fer és canviar la situació afavorida amb el règim colonial i crear una nova o àdhuc millor. L’aixecament americà va crear una gran expectació a Europa, dominada per l’Antic Règim. Anunciava que un nou ordre polític al món podia ser possible. Va ser un esdeveniment pioner.
Què va passar entre els federalistes i els antifederalistes? Els federalistes van governar durant les dues primeres presidències. Jefferson va ser el que va iniciar la política expansionista. Va comprar a Napoleó en 1803 Louisiana.


Lectures per seguir el curs d'Història d'Europa a l'Edat Contemporània:

  1. Europa i el món colonial a finals dels segle XVIII. La Revolució francesa i nord-americana
  2. L'Era napoleònica (1799-1815)
  3. El Congrés de Viena i la Restauració de l'ordre europeu
  4. Canvis socials i transformacions econòmiques: les revolucions industrials i l'expansió del capitalisme
  5. El liberalisme i el nacionalisme al segle XIX
  6. Les revolucions de 1820, 1830 i 1848
  7. L'expansió del gran capitalisme
  8. L'Europa de Bismarck. La consolidació dels Estats nacionals burgesos
  9. Imperialisme i relacions internacionals
  10. La Primera Guerra Mundial
  11. Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial
  12. El nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerres
  13. Resposta revolucionària, 1917-1919. Rússia i Alemanya
  14. Els règims democràtics: Gran Bretanya, França i Alemanya
  15. Resposta a la contra, el feixisme: Itàlia
  16. Canvis al sistema imperial. El Proper Orient, India, Japó i Xina
  17. Estats Units, l'era de les pors
  18. La crisi dels 30. Nazisme a Alemanya; estalinisme a la URSS; el nou capitalisme a EUA
  19. Revisió de Versalles i reobertura del conflicte d'Europa
  20. La segona guerra mundial