La Primera República espanyola (1873-1874)

Publicat el: 16/02/2018 | Actualitzat el:

La Primera República Espanyola va ser una etapa molt efímera en la història del segle XIX. Va arribar després de l’abdicació del rei Amadeu I de Savoia el 1873 i acabà el 29 de desembre de 1874 quan el cop d’estat del general Martínez-Campos reinstaurà la monarquia borbònica.


La Primera República Espanyola va ser una etapa molt efímera en la història del segle XIX. Va arribar després de l’abdicació del rei Amadeu I de Savoia el 10 de febrer de 1873, com a conseqüència dels greus problemes que travessava el país. I acabà, el 29 de desembre de 1874 quan el cop d’estat del general Martínez-Campos reinstaurà la monarquia borbònica.

La crisi de la monarquia constitucional

A Manuel Ruiz Zorrilla, president del darrer govern del rei Amadeu I, li esclatà un greu problema militar. Precisament aquest va ser el darrer incident que patí Amadeu I. L’incident estigué protagonitzat per un dels antics protagonistes de la sublevació del quarter d’artilleria de San Gil (motí contra la reina Isabel II d’Espanya que es va produir el 22 de juny de 1866 a Madrid sota els auspicis dels partits progressista i democràtic amb la intenció d’enderrocar la monarquia), el capità Baltasar Hidalgo de Quintana. El motí de San Gil, al 1866, provocà un enfrontament entre dos nivells de l’oficialitat i causà un gran malestar dins l’exèrcit, que acabà amb la destitució d’Hidalgo (progressista demòcrata). A l’arribar el Sexenni Democràtic es va rehabilitar a Hidalgo de Quintana, fou secretari de Prim i poc a poc va anar recuperant importants posicions dins l’exèrcit, causant gran disgust entre els generals que no li van perdonar mai aquell enfrontament de 1866. I entre els contraris a Hidalgo, hi havien els oficials d’artilleria.
Al 1873, Ruiz Zorrilla presentà el nomenament d’Hidalgo de Quintana com a capità general de Catalunya. Però l’arma d’Artilleria no acceptà aquest nomenament. Ruiz Zorrila es mantingué ferm i procedí a realitzar una àmplia remodelació del cos d’artilleria. L’ordre de Ruiz Zorrila havia de ser signada pel rei. Però el rei comprengué que era una situació insostenible. Amadeu I estava perdent tots els recolzaments i va ser en aquest moment quan presentà la seva abdicació al tron el 10 de febrer de 1873.
Amb la dimissió d’Amadeu s’obria un nou escenari: la possibilitat d’una República. I aquesta es proclamà immediatament. La monarquia d’Amadeu havia caigut deixant un buit enorme. Davant el buit de poder, qui podia prendre decisions en aquest moment? Les Corts. Sobre la marxa algú plantejà la possibilitat de que es realitzés una votació amb reunió conjunta de les dues càmeres, fet que no estava previst a la Constitució. I en aquesta reunió es procedí a votar quin règim polític s’havia de dotar el país. Els radicals, principal força de suport a Amadeu, que volien deslliurar-se de Ruiz Zorrilla votaren a favor de la República. La idea era fer un petit rodeig i tornar el més aviat possible a la monarquia, perquè molts d’ells no eren republicans.

Madrid, proclamación de la república por la Asamblea nacional, en la revista La Ilustración Española y Americana de 16 de febrero de 1873

Madrid, proclamació de la república per l’Assemblea Nacional. Font: La Ilustración Española y Americana de 16 de febrer de 1873


Davant aquesta votació, s’havia d’acceptar el resultat? I quina forma de República s’havia de construir? Tot era molt incert. La coalició de forces polítiques que donaven suport al republicanisme era molt dèbil. En aquell moment s’optà per una República indefinida, fins que no s’arribés a redactar una nova constitució. Pi i Margall volia que tot es fes des de la legalitat.

Etapes de la Primera República

I etapa (11 febrer de 1873 – 11 de juny de 1873). La República indefinida

Govern d’Estanislau Figueras (primer President de la República):

Estanilau Figueras


Durant els primers mesos de vida de la Primera República, el govern està en mans d’una coalició entre els radicals, els cimbrios i els republicans federals. El 23 de febrer, el recent elegit president de l’Assemblea Nacional, el radical Cristino Martos, va organitzar un intent de cop d’Estat, arribant la Guàrdia Civil a ocupar el Ministeri de Governació i la Milícia Nacional al Congrés, per instaurar una república unitària.

II etapa (11 de juny – 18 de juliol de 1873). La República federal

Govern de Francesc Pi I Margall (segon President de la República):

Francesc Pi i Margall


El govern de Pi i Margall està format exclusivament pels representant del partit Republicà Federal. L’opció de Pi i Margall era la construcció de la república per la via legal i amb aquest propòsit intenta tirar endavant la seva idea d’una constitució aprovada legalment a les Corts. Per això calia fer eleccions generals, però les eleccions van ser en certa manera un fracàs perquè es va produir una abstenció del 60%. I a Catalunya només va votar el 25% del cens.

Eleccions per a Corts Constituents

Les eleccions per escollir unes Corts Constituents, que havien de reunir-se l’1 de juny a Madrid, es van celebrar els dies 10, 11, 12 i 13 de maig. Van ser unes eleccions atípiques, perquè les forces de l’oposició política (monàrquics, carlistes i republicans unitaris) no s’hi van presentar. A més la participació va ser molt baixa.
Resultats:
  • Partit Republicà Federal: 346 diputats
  • Radicals independents: 20
  • Independents Constitucionalistes i Conservadors: 7
  • Alfonsins independents: 3
  • Altres: 7

 
El més destacat va ser que els republicans federals havien perdut des de 1869 a 1872 a Barcelona el 60% del seu suport popular.
El principal problema de tots va ser la forta divisió interna dels republicans. Pi i Margall apostava per fer unes eleccions. Però els resultats de les eleccions no van permetre configurar unes Corts mínimament fortes. Davant d’això, Pi i Margall presentà davant el Parlament un programa molt ambiciós. Tot això succeïx a principis de juny de 1873. Insisteix en que la prioritat de la república era d’acabar la guerra, solucionar el problema financer, el problema social i redactar una nova Constitució. Pi insistí en que calia mantenir la unió entre els propis republicans, trobar punts en comú. La seva obsessió era evitar la fallida absoluta del sistema. Treballava en la formació d’un centre polític capaç d’aglutinar forces, però es trobà amb importants desercions, com la de Valentí Almirall.
Existien tres problemes en aquells moments per la República:

Pi intentà maniobrar des del diàleg, via telegrama, amb els insurrectes de Cartagena i Alcoi. Però observà que els diputats intransigents de Madrid marxaren cap a Cartagena per recolzar els cantonals. S’havia creat un Comitè de Salut Públic a l’estil jacobí. El 18 de juliol Pi i Margall dimiteix abans d’haver d’enviar l’exèrcit contra els intransigents.

III i IV etapa (18 de juliol de 1873 – 3 de gener de 1874). La República conservadora

Govern de Nicolás Salmerón (tercer President de la República). Mesos de juliol-setembre 1873

Nicolás Salmerón

Nicolás Salmerón


Govern d’Emilio Castelar (quart President de la República). Mesos de setembre 1873-gener 1874
Emilio Castelar

Emilio Castelar


S’entra en una etapa de dretanització de la República. Presidència de Nicolás Salmerón (fins el 6 de setembre). I a partir del 7 de setembre fins el 3 de gener d’Emilio Castelar. La República es troba en un procés suïcida, reprimint els cantons i enviant un exèrcit format en els sistemes menys democràtics. Va ser a aquest exèrcit que hauran d’acudir Salmerón i Castelar per posar ordre i acabar amb les insurreccions cantonals. I era un exèrcit que mai havia arribat a ser liberal.
L’exèrcit era un cos problemàtic i gens dòcil. Estava sent utilitzat en el control de l’ordre públic. Era un cos tremendament disfuncional. Ningú s’havia atrevit a emprendre la reforma de l’exèrcit al llarg del segle XIX, tot i ser una reforma que havia estat sol·licitada pels propis militars però que la volien fer a la seva manera.
Durant aquest període s’elabora el projecte de Constitució de 1873, amb una filosofia liberal humanista de concepció dels drets de l’home com quelcom inalienable. Però aquesta etapa de la República s’acabà el 3 de gener, amb l’entrada del general Pavia a les Corts. S’havia produït un nou Cop d’Estat.
El 3 de gener a les Corts s’estava produint la votació d’una moció de censura a Castelar, que havia tancat les Corts al setembre de 1873. El general Pavia, a qui Castelar havia facilitat l’ocupació de la capitania general de Madrid, tenia previst interrompre la sessió de les Corts si Castelar perdia la votació. I així va ser: finalment es produí l’entrada de Pavia perquè la moció havia prosperat.
La matinada del 4 de gener Salmerón, president de les Corts, rebé l’avís per a que desallotgessin tots els diputats les Corts.

V etapa (3 de gener – 30 de desembre de 1874). La República “dictatorial”

Govern del general Serrano (cinquè President de la República)

Francisco Serrano

Francisco Serrano


Des del cop d’Estat de Pavía, al gener de 1874, les forces conservadores i monàrquiques començaren a organitzar el retorn de la monarquia borbònica. Per les forces conservadores la República era sinònim de caos i l’exèrcit una espècia de salvador de la pàtria. El dia següent del cop de Pavia ja hi hagué una reunió d’altes personalitats per organitzar el retorn del rei Alfons XII, on no assistí encara Antonio Cánovas del Castillo.
A partir del 4 de gener es formà un govern provisional presidit pel general Serrano. Es van dissoldre les Corts. La Constitució de 1869 continuava vigent i es declarà una República unitària. Era un règim absolutament provisional, un compàs d’espera a la Restauració monàrquica. També es parla d’aquest etapa com a República presidencialista o “ducal”.

El cantonalisme

El cantonalisme s’emmarca en la profunda divisió dels republicans federals durant la Primera República. Aquesta divisió es produí perquè la proposta dels federals no havia tingut el temps suficient per madurar-se i consolidar-se. La proposta del partit federal representava un republicanisme federal que havia arribat massa d’hora al poder. Quan arribà al poder, al 1873, la situació era incontrolable: aliances, relacions amb l’obrerisme, opcions legals o insurreccionals. El federalisme es fracturà internament. I cada vegada era més difícil mantenir una posició unitària dins el partit.

Els focus insurreccionals durant la Primera República

Els focus insurreccionals durant la Primera República. Font: Wikipedia.org


Entre les diferents divisions del partit federal, a Catalunya la fracció que més suports tenia era la representada pels “intransigents” (el sector més a l’esquerra del partit). Durant el Sexenni els intransigents presentaren un primer quadre del que serà el catalanisme polític, amb estratègies i horitzons propis. El federalisme intransigent va tenir un recolzament especial a Catalunya perquè s’identificava amb uns plantejaments de la construcció de la república federal que passava per l’autodeterminació de Catalunya. Els intransigents, a més, consideren que aquest projecte podia ser valid per a tot Espanya, previ reconeixement de la sobirania de Catalunya. Aquest era el plantejament de Valentí Almirall, en contraposició a Pi i Margall. Aquesta opció sobiranista tindrà un gran recolzament a Catalunya, però es trobarà amb la negativa de jugar el joc polític a nivell nacional. Pi i Margall tenia la idea de que la República havia d’arribar des de la legalitat (ordre), sense la prèvia separació de les unitats.
Les diferents visions de la República en el si dels propis federalistes va ser un factor clau en el desenvolupament del moviment cantonal.  A Catalunya però Almirall era partidari de les tesis catalanistes però no insurreccionalista.
La direcció del partit federal quan arribà al poder optà per una República indefinida a l’espera de la redacció d’una nova constitució que definís la forma de govern. En realitat el que això amagava era que ells mateixos no eren capaços de posar-se d’acord.
El cantonalisme va ser un fenomen únic d’aquesta etapa. Era una explosió de protesta per la lentitud de la direcció dels federals per no acabar de proclamar la República federal. Aquesta lentitud des de Madrid va ser contestada amb aquesta explosió brusca per unes bases provincials dels federals que decideixen construir aquesta república sense esperar les decisions polítiques de Madrid, des de la base.

Per això posen en marxa unes unitats bàsiques de la República federal: el cantó, terme inèdit al país. Enfront el que es considerà un fracàs de la República i les repetides mostres de que no s’aprofiten les oportunitats per proclamar la república federal. També després de la proclamació de la Primera República el fet de que no es canviïn els regidors dels ajuntaments pels federals creà gran tensió.
Llistat de cantons proclamats durant aquest període:
Cantó d’Alcoi
Cantó d’Algesires
Cantó d’Alacant
Cantó d’Almansa
Cantó d’Andújar
Cantó de Bailén
Cantó de Béjar
Cantó de Cádiz
Cantó de Camuñas
Cantó de Cartagena
Cantó de Castellón
Cantó de Córdoba
Cantó de Granada
Cantó de Gualchos
Cantó de Huelva
Cantó de Jaén
Cantó de Jumilla
Cantó de Loja
Cantó de Málaga
Cantó de Motril
Cantó de Murcia
Cantó de Orihuela
Cantó de Plasencia
Cantó de Salamanca
Cantó de San Fernando
Cantó de Sevilla
Cantó de Tarifa
Cantó de Torrevieja
Cantó de València


Lectures per seguir el curs d'Història d'Espanya al segle XIX:

  1. Antecedents: la Il·lustració espanyola del segle XVIII
  2. La Guerra del Francès (1808–1814)
  3. Ferran VII i la restauració de l'absolutisme
  4. El Trienni Liberal (1820-1823)
  5. La restauració de l'absolutisme i Primera Guerra Carlina
  6. L'Estat liberal: la Unió Liberal de Leopoldo O'Donnell
  7. La crisi final del regnat d'Isabel II. L'oposició política
  8. El Sexenni Democràtic (1868-1874)
  9. La Primera República espanyola (1873-1874)
  10. El règim de la Restauració espanyola fins la desfeta colonial (1874-1898)