La Guerra del Francès (1808–1814)

Publicat el: 13/02/2018 | Actualitzat el:

El Primer Imperi Francès comandat per Napoleó Bonaparte tenia per objectiu convertir Espanya en un altre dels seus regnes satèl·lits a la seva òrbita imperial. Aprofitant la debilitat de la monarquia espanyola, en mans del rei Carles IV, que estava en una absoluta crisi, Napoleó ocupà el país, però no comptà amb l’oposició d’una part de la població que s’aixecà en armes contra l’enemic invasor. Començava així el conflicte bèl·lic que a Espanya es coneix amb el nom de “guerra de la Independència” i a Catalunya “Guerra del Francès”, entre el 1808 i el 1814.


El Primer Imperi Francès comandat per Napoleó Bonaparte tenia per objectiu convertir Espanya en un altre dels seus regnes satèl·lits a la seva òrbita imperial. Aprofitant la debilitat de la monarquia espanyola, en mans del rei Carles IV, que estava en una absoluta crisi, Napoleó ocupà el país, però no comptà amb l’oposició d’una part de la població que s’aixecà en armes contra l’enemic invasor. Començava així el conflicte bèl·lic que a Espanya es coneix amb el nom de “guerra de la Independència” i a Catalunya “Guerra del Francès”, entre el 1808 i el 1814.

Espanya i la crisi de la monarquia de l’Antic Règim

Al començament del segle XIX a Espanya es mantenia l’Antic Règim. Hi regnava Carles IV des de 1788. Escassament preparat, sense experiència i de caràcter dèbil, com a monarca només l’interessava la caça, la fusteria, les seves col·leccions de rellotges, el violí i la pintura. La Revolució Francesa esclatà sense que el monarca espanyol sabés reaccionar als esdeveniments que estaven succeint en el país veí. S’intentà evitar la introducció de les idees revolucionàries establint un cordó policíac a la frontera dels Pirineus.

Retrat de Carles IV

Retrat de Carles IV


Amb l’execució del rei francès Lluís XVI, Espanya i Portugal declaraven la guerra a França. S’iniciava la Guerra Gran o Guerra de la Convenció (1793-1795) que va portar al desastre a Espanya i a la seva capitulació. Acabada la guerra l’Espanya de Carles IV restava sota l’òrbita del Directori francès per tal de mantenir l’aliança tradicional francoespanyola contra els anglesos. Una nova guerra, aquest cop contra Anglaterra acabaria amb la desastrosa batalla de Trafalgar (1805) que enfonsaria definitivament la potència marítima espanyola i deixava al país sense flota necessària per defensar Amèrica.
Manuel Godoy, ministre principal de Carles IV

Manuel Godoy, ministre principal de Carles IV


Després de la derrota contra els anglesos a Trafalgar, el ministre principal de Carles IV, Godoy, enemistat amb bona part de la noblesa, signà un acord amb Napoleó, amb el Tractat de Fontainebleau de 1807, pel qual es repartia el regne de Portugal amb l’emperador francès. En funció d’aquest tractat es permetia el trànsit dels soldats francesos per la península. El 18 de març de 1808 davant els rumors de que el rei es trobava a Aranjuez soldats, treballadors de palau i camperols, dirigits pels nobles fernandinos, van alçar-se contra el rei. El Motí d’Aranjuez acabà amb la caiguda de Godoy i l’abdicació de Carles IV en favor del seu fill Ferran VII.
Abdicacions de Baiona

Abdicacions de Baiona


Napoleó, en conèixer aquests esdeveniments, reuní el 5 de maig de 1808 a Carles IV i Ferran VII a Baiona, al sud de França, presentat-se com a intermediari dels dos reis, va obligar a Ferran a abdicar en favor del seu pare, i aquest immediatament abdicà en favor de Napoleó, que nomenà al seu germà Josep Bonaparte com a nou rei d’Espanya. Aquest episodi es coneix com les “Abdicacions de Baiona”.
Després d’aquests fets i tenint en compte que a Espanya es trobaven en aquells moments 65.000 soldats francesos, l’aixecament popular contra els francesos era qüestió de fet. El que va començar com una sèrie de motins espontanis, va acabar estenent-se per tot el país. A l’abril es van produir revoltes en ciutats com Lleó o Burgos, però no va ser fins el 2 de maig de 1808 que es va produir l’aixecament de Madrid, quan a partir d’aquell moment les accions contra els ocupants francesos es van propagar per tota Espanya.
Un sector majoritari de l’Església, que considerava en perill la religió i la tradició davant l’onada secularitzadora provinent de França, va viure l’aixecament com una croada. El baix clergat va ser un eficaç agent mobilitzador: la seva agitació i les seves proclames van resultar crucials per transformar una sèrie de revoltes aïllades en una escomesa general contra els francesos que es va estendre amb força en mitjans populars.

La Guerra del Francès. Una guerra civil per la llibertat de la Nació

L’historiador Esteban Canales assegura que l’interès de Napoleó per Espanya venia de lluny i tenia per objectiu convertir el país en un altre dels regnes satèl·lits a l’òrbita imperial. Pel també historiador Alberto Gil Novales la Guerra de la Independència introduí al país la guerra civil, perquè a Espanya es va viure un enfrontament contra l’enemic francès però que comptava amb espanyols en el bàndol francès. Perquè en aquell moment només hi havia dues opcions: o s’estava a favor dels invasors o en contra d’ells. El caràcter de resistència contra França ha ocultat durant molt de temps que es tractà d’una guerra civil.
Davant la magnitud de la catàstrofe, els espanyols ràpidament es van dividir:

  • Una part dels espanyols van pensar que la inutilitat i amoralitat de la vella monarquia havien de ser substituïda, pel bé del país, per la nova monarquia bonapartista, triomfant a tot Europa. Així doncs, per la seva pròpia conveniència, Espanya devia recolzar Napoleó, que representava la protecció de França, el país més poderós de tot Europa, la promesa d’un país moderat i inclús una certa protecció a l’Església, evidenciada pel Concordat de 1801. Per als qui pensaven així Josep I unia, en una forma feliç, modernitat i tradició. I podia assegurar la salvaguarda de les colònies americanes. No va faltar patriotisme en aquests que començaran a ser anomenats afrancesats, encara que no tots els josepins actuaren per motius de generositat: molts ho van fer pensant en que seria més fàcil pujar de categoria social recolzant la nova dinastia bonapartista. Van haver-hi molts eclesiàstics entre els afrancesats i minories cultes. Entorn a Napoleó, o a Josep I, es congregaren una sèrie d’espanyols als que, equivocats o no, se’ls negà el més elemental dret a la existència. Un cop produïda la insurrecció nacional contra Napoleó, es descobreix que aquest, o el seu sistema, tenen partidaris a Espanya. A aquests partidaris se’ls nega tot. Això és la guerra civil. Els afrancesats eren una minoria, malgrat no tan petita com tradicionalment s’havia pensat.
  • Però la majoria d’espanyols van estar en contra de la ocupació francesa. El bàndol dels “patriotes” al 1808 rebutjaven la brutalitat de l’invasor i afirmaven la seva creença de que Espanya havia de ser un país lliure i independent. Alguns començaren a demanar que es reunissin les Corts, no a l’estil medieval, sinó de tota la nació. En aquesta demanda primerenca de Corts els aragonesos van destacar. També Jovellanos demanà la convocatòria de Corts, però de moment portar aquesta idea a la pràctica seria un procés llarg i complex.

El paper de les Juntes durant la guerra

Sense el rei Ferran VII en territori espanyol, i un Josep I, germà de Napoleó, no reconegut per la població, per tot el país havien aparegut les Juntes, comarcals, municipals, provincials, de forma caòtica, sense més norma que la resposta a la guerra. Davant el fet primari de l’alçament popular, les Juntes van ser el primer instrument de control de la població. Elegides pel vell procediment de l’aclamació, intenten també dirigir la guerra i prenen de fet la sobirania, inclús per pactar amb Anglaterra. Revolucionàries pel seu origen, no ho són per la seva composició. Interpretades tot sovint com a creació del geni de la nació, a la seva època van ser molt censurades pel seu excessiu conservadorisme.
Les Juntes es donaren compte aviat de que la unitat de l’Estat era condició indispensable per guanyar la guerra i al setembre de 1808 crearen la Junta Central Suprema a Aranjuez. La Batalla de Bailèn del 19 de juliol de 1808 va ser una gran victòria nacional. A partir d’aleshores Napoleó arribarà a Espanya per posar ordre. S’iniciava una nova fase a la guerra, de molta més complexitat si es vol, que va ser la guerra de guerrilles. Les guerrilles realitzen una contínua terrible tasca de desgast i d’immobilització de l’exèrcit francès, extraordinàriament important. L’exèrcit regular no desapareix però els seus caps no estaran a l’alçada dels napoleònics.
Com ha assenyalat Andrés Cassinello Pérez, la Guerra de la Independència va ser una guerra caòtica, desordenada. La unitat del territori en la que es combat, la identificació d’un únic bàndol enemic i la coincidència en el temps de les accions, ens fan concebre com un procés unitari el que realment constitueix un esforç múltiple i desordenat, que només coincideix amb la meta comú de derrotar un mateix enemic i fer-li el major mal possible. Anglo-portuguesos, guerrillers i exèrcit regular espanyol són actors d’un mateix drama que en poques ocasions mantenen un diàleg entre ells.
Va ser una guerra complexa perquè desencadenarà dins el país processos paral·lels de gran importància. I una guerra molt llarga que durà sis anys. La ocupació del país provocà també la col·laboració d’un sector de la noblesa espanyola. A la vegada amb l’ocupació dels francesos molts hi van veure un atac als valors tradicionals i per això van lluitar de la banda dels patriotes. I d’altres van veure en l’ocupació francesa la solució als problemes d’Espanya. També és una guerra ideològica, de propaganda.

Cap a la construcció d’una nova sobirania nacional enmig d’una crisi del vell Estat

La invasió francesa provocà l’enfonsament de l’Antic Règim. La monarquia desapareix. Hi ha un gran buit de poder. Es qüestionà l’Antic Règim. Durant la primera etapa de la guerra es defensen els valors propis com el territori, la pàtria, la religió i el rei. És una guerra de canvis polítics, de revolució. En el bàndol patriota tots s’identifiquen amb el rei Ferran VII, que es convertí en el rei “desitjat”. El rei es mantenia segrestat a França. Tothom tenia la sensació que els francesos havien imposat una monarquia que no era espanyola. Per això hi ha una rebel·lió contra un monarca foraster. L’Església construirà la imatge dels francesos com un poble antireligiós, materialista. S’interpreta tot des de l’òptica de la Revolució Francesa. En contraposició a aquesta imatge està el rei Ferran VII. La figura del monarca unifica els interessos de tots els espanyols. És el punt d’unió. Els clergues creen un imaginari col·lectiu per exalçar Ferran VII. Es crearà un mite al voltant d’ell, el rei “Desitjat”.
La guerra portà a una revolució. En absència de la monarquia el Consell de Castella donava ordres pacifistes, d’acceptació als francesos. Però les estructures polítiques de la monarquia no van funcionar. L’Estat deixà de funcionar. No hi havia caps militars, l’exèrcit regular estava desmantellat. El que passa a Madrid el 2 de maig de 1808 és una iniciativa popular, del poble baix. Hi ha una inacció absoluta dels militars. És l’anarquia.
Quan la gent de províncies s’assabentà del que havia passat a Madrid l’efecte va ser amplificador. El territori s’aixecà en armes i manifestaren la seva oposició a l’ocupació. L’absència del poder central reial obligà a crear unes noves institucions. Va ser el poble baix qui actuà en la formació de les Juntes. Es produí un traspàs de la sobirania del rei absent al poble. L’aixecament va ser local i regional i obligà a les classes benestants i les elits a posar-se al capdavant d’aquestes Juntes. La societat es mantenia encara en estaments. Però les Juntes no van fer cap revolució. Sorgeixen del buit de poder. La novetat va ser que aquestes juntes van néixer des de baix, del poble.
La veritable novetat per a Espanya va ser que les noves institucions havien sorgit com a conseqüència de la crisi de la monarquia i la seva autoritat els venia de baix, del poble, i actuaven en favor del rei (representen el rei). Era un moviment nacional. Per damunt del sentit regional de la lluita hi ha aviat la necessitat de crear un govern central per dirigir la guerra. Per això la Junta Central assumirà el control de la guerra.

Una guerra de guerrilles

La Guerra també provoca el naixement d’un nou exèrcit popular. Com es va fer la guerra? Amb els pocs caps militars que es mantenen fidels a Ferran VII. S’hagué d’acudir a les institucions tradicionals. A Catalunya s’organitzaren els miquelets i els sometents. L’exèrcit prendrà un caire més popular. De l’exèrcit aristocràtic es passà a un de popular. La guerra va girar entorn tres potes:

  • la resta de l’exèrcit regular que quedava;
  • l’exèrcit aliat anglo-portugués
  • i la guerrilla.

Va ser una guerra irregular, amb unes característiques pròpies que la fan molt complexe d’entendre.
La debilitat de l’exèrcit regular a la Guerra de la Independència és evident. La Junta Central no va aconseguir aixecar un exèrcit que en els millors dels casos arribava als 500.000 homes. Si Napoleó hagués concentrat tot el seu poder militar a Espanya tot apunta a que hagués guanyat la guerra amb comoditat. Després de la derrota d’Ocaña el 19 de novembre de 1809, l’exèrcit regular espanyol va deixar d’existir, moltes de les seves unitats es van desfer i fugiren a la desbandada. Per això a partir de 1810 el paper principal de l’exèrcit correspongué a l’anglo-portugués, comandat per Lord Wellington. D’aquí la importància de la guerrilla a la Guerra de la Independència.
La guerrilla tenia una organització espontània. No tingué en cap moment un caràcter professional ni un reglament (no hi ha disciplina) i hi havien diferents concepcions de fer la guerra. L’estratègia guerrillera es basava en que qualsevol home atacava en qualsevol moment. El factor sorpresa era clau. Fou una guerra de desgast més que de rereguarda. El líder era molt important perquè tenia una autoritat. La guerrilla no actuava dins l’exèrcit sinó en zones muntanyoses i obtenien els recursos directament de la població civil, sovint per la força. No hi havia uniformitat, amb una organització molt particular segons el territori.
Es passarà d’un exèrcit reial, controlat pels nobles, a una guerra on no hi ha un ordre jeràrquic clar. L’exèrcit que surt de la guerra al 1814 serà molt diferent al de 1808. Serà un exèrcit més popular. Molts guerrillers aniran cap a la ideologia liberal, altres a la carlina. El tema de la guerrilla serà fonamental en tota el segle XIX. La guerrilla obliga a la contra-guerrilla. La guerrilla és la imatge del poble en armes. A la guerrilla no hi ha disciplina. Eren bandits? La historiografia actual té una divergència absoluta. S’havia posat èmfasi en que gràcies a la guerrilla s’havia guanyat la guerra, però no és cert. HI ha una línia d’investigació que creu que tots els guerrillers eren bandits. Altres veuen en l’actuació del a guerrilla un fet molt favorable per la guerra.
Hi ha unanimitat en creure que la gran aportació per guanyar la guerra la van fer els guerrillers perquè van fer possible que el projecte de Napoleó de controlar el territori fos impossible de realitzar. Els francesos no van poder controlar mai el territori. No tots els guerrillers eren bandolers. En el fons era una lluita per la supervivència, no hi ha idees romàntiques. L’exèrcit que surt de la guerra és de base popular. No defensa la figura del rei sinó la nació. A partir de 1814 tindrà una forma diferent. La idea de la defensa de la Nació, un nou ordre polític per les armes. El deure és defensar la nació.
Francisco de Goya, sèrie de dibuixos sobre “els desastres de la guerra”




Per què és important la guerrilla? És una invenció exterior. En el moment en que estan trontollant les estructures polítiques la guerrilla té una significació important. D’alguna manera la guerrilla és un dels grans entrebancs que troba Napoleó. La paraula guerrilla té una concepció nova, passa a tots els vocabularis europeus.
La guerrilla és la lluita armada de civils, enquadrats de forma irregular, contra un enemic invasor, i com a Espanya, contra un Govern il·legal que havia usurpat el poder legítim. La guerrilla durant la Guerra d’Independència arribà a simbolitzar el prototip de guerra subversiva o revolucionària que expressa el seu contingut social, el de la guerra popular. Més que de fronts i grans batalles la Guerra d’Independència es convertí en una guerra irregular, on no hi havia exèrcit regular allà estigué present la guerrilla. La seva finalitat era l’atac als enemics i impedir el control d’aquest sobre el territori.
La tècnica de la guerrilla ja era coneguda, però la seva originalitat estigué en el context en que té lloc, enmig de la crisi de l’Estat absolutista i de les guerres napoleòniques. S’ha intentat veure fins a quin punt l’acció guerrillera fou decisiva per la victòria patriòtica a la guerra. Més enllà dels efectes positius de les seves accions, la guerrilla ajudà a mantenir l’esperit patriòtic entre la població espanyola, reunint als soldats dispersos i els desertors, restant elements col·laboracionistes als francesos mitjançat la pressió psicològica o la intimidació i atemorint als soldats francesos en tot moment. La guerrilla, segons el professor Antoni Moliner, es convertí en la gran protagonista de la guerra a la rereguarda.
Un tema que tradicionalment ha tractat la historiografia sobre la Guerra de la Independència ha estat assimilar aquest període com el mite fundador de la memòria i la història d’Espanya. La guerra contra els francesos va esdevenir amb el pas del temps el mite creador de caràcter heroic en un país necessitat d’herois. La guerra de 1808, a diferència de les guerres carlistes posteriors, es revelà com una guerra d’unanimitat, instrument de nacionalització cultural i a la vegada de sentiments compartits, escrigué la historiografia tradicional.
Al final d’aquest llarg recorregut, podem constatar que la Guerra de la Independència és en el seu conjunt un període de gran complexitat. Per una banda la guerra comportà unes difícils i conflictives relacions entre els civils que van patir la guerra i els qui des d’una o altra posició estaven obligats a defensar amb les armes a la mà de l’invasor i ocupant francès. Al costat del conjunt de gestes i herois individuals i col·lectius que els historiadors de les dècades següents es van encarregar de llegar a la posteritat, va existir una realitat més prosaica. Com ha afirmat Esteban Canales, posar de relleu aquests fets ha d’ajudar a construir una interpretació més propera a la percepció que de la guerra van tenir qui, protagonistes a pesar seu, van veure vides i hisendes afectades per ella.
El desprestigi que va patir l’exèrcit regular durant aquells anys aplana el camí a la reforma de les seves estructures i reducció de les seves competències empresa pels governs liberals, però també va contribuir a la decepció d’uns caps i oficials que es sentien injustament tractats, amb el resultat de preparar-los per l’acceptació del retorn de l’absolutisme. El desenvolupament de la guerrilla com a mètode alternatiu o complementari de lluita, amb part dels seus integrants deslligats de les tasques habituals i acostumats a viure a costa de la població, va comportar l’existència d’un contingent de persones de difícil adaptació al nou marc de pau, amb el resultat de la proliferació del bandolerisme en els anys següents. La decantació proabsolutista dels comandaments militars i la recrudescència de l’activitat bandolera com seqüeles de la guerra han estat observats i comentats per diversos historiadors. Més desapercebuts han passat els efectes que sobre l’ànim de la població va produir el cansament de la guerra. Perquè, a més d’afavorir posicions de major cautela o acomodament que no excloure la persistència de la animositat contra els francesos, la continuïtat d’un conflicte que esgotava vides i recursos probablement augmentar les esperances posades en el retorn del Desitjat com a remei de tants mals i va fer més difícil la tasca dels qui intentaven posar condicions.

Les Corts de Cadis (1810-1814)

Les Corts de Cadis representaren, per primera vegada a Espanya, la nació, ja que els seus membres van ser elegits pel poble a través de les Juntes. Hi havien representants de tota classe: el grup més nombrós eren els eclesiàstics, seguits pels militars. També hi havia un grup considerable de professionals i funcionaris. La majoria eren liberals.

El jurament dels diputats a les Corts de Cádiz al 1810


Aquestes corts foren convocades a l’octubre de 1809 per la Junta Central Suprema. Un cop reunits els prop de tres-cents diputats, entre les primeres decisions que es van promulgar van ser els decrets relatius a la Sobirania Nacional, la divisió de poders, la igualtat i la legalitat o la llibertat d’impremta. Tot això posaria les bases de l’Estat liberal, així com la fi de l’antic Règim i l’inici d’un nou temps per als súbdits peninsulars i hispanoamericans. Aquests decrets van servir com a model i base de nombroses Constitucions europees posteriors.
Les Corts de Cadis van fer una important tasca legislativa, que es pot agrupar en 3 àmbits:

  • Mesures de reforma política: la sobirania nacional, la divisió de poders, la limitació del poder del rei, la llibertat d’impremta, la reforma de l’administració i l’elaboració d’una Constitució.
  • Decrets de reforma social: supressió dels règims senyorials i dels privilegis de la noblesa, igualtat davant la llei i disposicions contra el poder de l’Església.
  • Acords de reforma econòmica: establiment de les llibertats econòmiques, supressió dels règims, un nou sistema fiscal i la desamortització eclesiàstica i municipal.

La Constitució de 1812

Va ser la primera llei fonamental espanyola escrita, aprovada el 19 de març de 1812. Té un caràcter inequívocament liberal, tot i trobar algunes idees tradicionals. La Constitució de 1812 garantia la llibertat de pensament i d’opinió, la igualtat dels espanyols davant la llei, el dret de petició, la llibertat civil, el dret de propietat i el reconeixement de tots els drets legítims dels individus que formaven la nació espanyola. Aquesta nació era definida com la reunió del conjunt de tots els espanyols dels dos hemisferis, és a dir, els territoris peninsulars i les colònies americanes i no era patrimoni de cap família ni persona.
A grans trets la Constitució contenia els següents punts:

  • La sobirania resideix en la nació.
  • Monarquia hereditària
  • Divisió de poders (executiu, judicial i legislatiu)
  • Sufragi universal masculí
  • Religió catòlica única religió de l’estat
  • Proposta de divisió provincial
  • Corts unicamerals elegides per sufragi limitat indirecte cada 2 anys
  • Dret de veto del rei
  • Rei inviolable
  • El Rei nomena els secretaris responsables davant les corts
  • Consell d’estat, espècie de consell reial, de caràcter consultiu
  • Unificació del codi civil a tot el territori

La derrota de Napoleó a la Guerra del Francès

A mitjans de 1812 el decurs de la guerra és desfavorable a Napoleó, que també pateix fortes derrotes a Rússia. El mariscal Duc de Wellington, al comandament de les tropes aliades (espanyoles, angleses i portugueses), comença a obtenir victòries a la península, amb la victòria a la batalla dels Arapiles (Salamanca) que va marcar l’inici de la retirada francesa.
Les derrotes de les tropes franceses van motivar que Josep I abandonés Madrid el març de 1813 iniciant la davallada del domini francès a la península. Les seves últimes ofensives franceses a Espanya són rebutjades per Wellington en la batalla de Sorauren i pel general Manuel Alberto Freire Andrade Armijo a la Batalla de San Marcial.
Amb la signatura del Tractat de Valençay, l’11 de desembre de 1813, la Corona espanyola tornava a Ferran VII, que el 7 de març de 1814 ja fou autoritzat a tornar a Espanya, i el seu retorn el va fer el dia 22 de març de 1814. Es posava fi d’aquesta manera a la Guerra del Francès i s’iniciava un nou període per la història d’Espanya, amb el restabliment de l’absolutisme per part del rei Ferran VII, el “desitjat”.

Decret del rei Ferran VII d’Espanya pel qual aboleix la Constitució Espanyola del 1812 o de Cadis i els decrets de les Corts que atempten als drets i prerrogatives reials. Marca de iure el retorn a l’absolutisme. Aprovat pel rei el 4 de maig del 1814 a València, reimprès per Vicente Olíva (Impressor Reial) el 1814 a Girona. Document escanejat per la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra.