La Guerra Civil a Catalunya: la revolució de 1936

Publicat el: 18/09/2010 | Actualitzat el:

Fracassat el cop d’Estat dels dies 17, 18 i 19 de juliol de 1936 a les principals ciutats de l’Estat, el país va quedar dividit entre dues zones: una controlada pels defensors de la República i l’altra pels sublevats. A Catalunya el triomf republicà donà lloc a la Revolució de 1936 que durà els mesos d’estiu.


Fracassat el cop d’Estat dels dies 17, 18 i 19 de juliol de 1936 a les principals ciutats de l’Estat, el país va quedar dividit entre dues zones. On el cop havia fracassat, com a Catalunya, el control del territori restà en mans de les forces socials i polítiques que donaven suport a la República. I allà on sí va triomfar el cop, van ser les forces sublevades les que passaren a controlar el territori. Aquesta divisió donà lloc a la guerra civil que enfrontà els dos bàndols entre el juliol de 1936 i l’abril de 1939.

Guerra i revolució. La Revolució de l’Estiu 1936

La primera etapa de la Guerra Civil a Catalunya estigué marcada per la derrota dels sublevats en el cop d’Estat. El triomf de les forces socials i polítiques republicanes portà a un buit de poder o, si més no, a un doble poder representat per la Generalitat de Lluís Companys i el nou “poder” revolucionari encapçalat pels sindicats i partits que havien ajudat a la derrota del cop.

Guerra civil

Situació a Espanya després del cop d’Estat del juliol de 1936. El país quedà dividit entre les zones republicanes i les zones rebels.


En efecte, entre el juliol i el setembre de 1936 hi hagué a Catalunya un doble poder que cohabitava. Per una banda el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (màxima representació de les forces antifeixistes, des d’ERC-ARC, el POUM, la CNT-FAI, la UGT i el PSUC). I de l’altra la Generalitat presidida per Lluís Companys.
La miliciana Mariana Ginesta, amb un fusell d'assalt al terrat d'un edifici de Plaça Catalunya. Foto de Juan Guzmán (21 de juliol de 1936)

La miliciana Mariana Ginesta, amb un fusell d’assalt al terrat d’un edifici de Plaça Catalunya. Foto de Juan Guzmán (21 de juliol de 1936)


Només 2 dies després del triomf republicà, el 21 de juliol tingué lloc a Barcelona la fundació del PSUC com a resultat de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Català Proletari i el Partit Comunista de Catalunya. Aquest nou partit serà un dels protagonistes durant el desenvolupament de la guerra a Catalunya.
El PSUC i la UGT celebren un míting al Price, presideix Rafael Vidiella, Miquel Valdés, Del Barrio, Joan Comorera i Paulino Azcuaga. Desembre de 1936. Autor: Pérez de Rozas. Font: AFB

El PSUC i la UGT celebren un míting al teatre Gran Price, presideix Rafael Vidiella, Miquel Valdés, Del Barrio, Joan Comorera i Paulino Azcuaga. Desembre de 1936. Autor: Pérez de Rozas. Font: AFB

Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya

El Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya tenia com a funció principal neutralitzar la insurrecció. Aquest organisme assumí tot el poder real:

  • Organització de la defensa i la guerra amb l’enviament de les columnes de milicians voluntaris amb l’objectiu d’anar al front i recuperar Saragossa i Osca.
  • Competències en la funció d’ordre públic i control del territori.
  • L’activitat repressiva anava des de la detenció i execució del personal considerat feixista a la destrucció dels símbols del vell ordre com eren les esglésies.

Pel que fa a l’ordre públic es produí una fragmentació del territori. Els poders tradicionals, la Generalitat i els ajuntaments van perdre el control sobre el territori i es van anar creant illots dins el país on s’instal·lava una nova autoritat que prenia el control de la zona, sota el títol del comitè local antifeixista, delegats del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. A partir del 21 de juliol per desplaçar-se per Catalunya es necessiten uns salva-conduits signats per cada comitè local.

Comité Central de les Milicies Antifeixistes de Catalunya. 21/07/1936. Autor: desconegut. Font: AFB

Comitè Central de les Milícies Antifeixistes de Catalunya. 21/07/1936. Autor: desconegut. Font: AFB


Els ajuntaments del país quedaren reconvertits en comitès locals. Es construí des de sota un nou poder revolucionari en un procés dirigit per la CNT, la FAI, el PSUC i el POUM que van desplaçar del poder a ERC. Els comitès locals feien tasques municipals: confiscació de bens feixistes, col·lectivitzacions d’empreses i ocupacions d’habitatges i locals.
S’intentarà impulsar des de la base un procés revolucionari. El control i la gestió de la violència estava en mans del C.C.M.A. Importància notable de les Patrulles de control, escamots armats que actuaven com a forces d’ordre públic amb la funció de neutralitzar els elements feixistes i obrir el camí per la construcció de la revolució. Aquest va ser el nucli que llençà a l’estiu de 1936 el gran procés revolucionari. S’assumí en aquell moment, ingènuament, que hi havia la capacitat per fer la guerra i la revolució a la vegada.

Desenvolupament del procés revolucionari

Els mesos d’estiu de 1936 van tenir un rostre clarament violent a Catalunya. Però el procés revolucionari patirà un problema que li serà definitiu: tota revolució té una fase de destrucció del vell ordre i de construcció del nou ordre. El problema d’Espanya va ser que els revolucionaris no van tenir temps d’imposar el nou ordre. El que ens ha quedat de la revolució espanyola (1936-39) és la seva fase violenta, destructiva.

Joan García Oliver, un dels líders de la CNT, al seu despatx del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (1936)


Qui era l’enemic de la revolució social? La reacció, el feixisme. Sota aquesta etiqueta hi cabia tothom: des dels republicans de dreta a industrials, religiosos, petits comerciants…. Tot allò que s’identifica amb el vell ordre. L’Església va ser l’objectiu clau, sense fer distincions. També els petits propietaris rurals que s’oposaven a les col·lectivitzacions. A més s’aprofitarà per passar comptes particulars.
Tota la literatura de l’estiu de 1936 estava marcada per les referències constants a la violència, la repressió, violència que no està institucionalitzada. Joan Peiró (CNT) denunciarà els excessos de la violència que fuig de l’àmbit estrictament polític i social.
Mentrestant es mantingué el poder legal republicà, la Generalitat, formada per Presidència, Govern i Parlament. El President Companys continuava ocupant el seu càrrec però reconegué oficialment, el 21 de juliol, que el poder real l’ocupava el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Era una situació excepcional. Aquesta disposició de Companys li va ser retreta, però possiblement no hi havia una altra sortida. Aquest acte de col·laboració no implicava la desaparició del Govern. La Generalitat farà fins el setembre de 1936 una política activa per contrarestar alguns dels efectes més durs de la revolució com eren la protecció i el salvament de les persones afectades pel procés revolucionari. La Generalitat els ajudarà a tots ells a sortir del país. A més la Generalitat salvarà i protegirà el patrimoni artístic, cultural i documental cívic i religiós que es trobava sota l’amenaça de ser destruït. En molts casos no es va poder evitar la destrucció d’algunes esglésies.
Aquesta era la via paral·lela i limitada d’exercir el poder que va poder dur a terme la Generalitat, com a mesura per contrarestar el poder dels comitès revolucionaris. A la vegada la mateixa Generalitat anà assumint algunes de les decisions que s’anaven prenent al C.C.M.A. Es legislarà sobre els canvis a l’administració de Justícia (judicis populars) o sobre les situacions creades a la guerra. La Generalitat intentà institucionalitzar el procés revolucionari. Finalment la Generalitat assumí el poder i les competències que el Govern Central encara tenia com a competències pròpies. El Govern de la República havia perdut el control de la situació i aquest buit de poder va ser aprofitat per la Generalitat per assumir noves funcions. La Generalitat es farà càrrec dels fons del Banc d’Espanya i legislarà sobre els dipòsits i els comptes corrents d’entitats financeres. Assumirà competències en l’àmbit de la defensa i crearà indústries de guerra.
El buit de poder del Govern de la República farà que entre el juliol de 1936 i l’estiu de 1937 l’autonomia catalana assolís el seu màxim nivell d’autogovern, període on s’estava legislant i governant sobre una gran quantitat de matèries fins aleshores exclusives de l’estat. A partir de 1937 hi haurà un procés de correcció, amb el Govern de Negrín.
El 26 de setembre de 1936 el Comitè Central de Milícies Antifeixistes es dissolgué i es creà un Govern Català d’àmplia Unitat, incorporant els pesos pesants de la CNT i el POUM. És el Govern del Conseller Primer Josep Tarradellas format per ERC, CNT, POUM, PSUC, Unió de Rabassaires, un militar i ARC. Les tasques del C.C.M.A. van ser assumides per la Generalitat que institucionalitzà  i assumí el programa revolucionari.

Objectius del govern de la Generalitat durant els mesos revolucionaris

El conseller Primer Josep Tarradellas junt al President Companys al 1936


La principal tasca del nou govern de la Generalitat va ser la d’ordenar i donar certa estructura legal a les mesures revolucionàries que s’havien pres durant els mesos anteriors. Es reconeixeran alguns dels avenços. El més significatiu va ser el Decret de Col·lectivitzacions d’octubre de 1936, coneguts com els “Decrets de S’Agaró”. Aquest va ser un intent seriós per donar una estructura institucional a la nova situació revolucionària en l’àmbit de l’economia. Decrets que havien de permetre iniciar la transició cap a una economia socialista autogestionada, basat en un model de funcionament basat en les col·lectivitzacions d’indústries i el camp, creant comitès d’obrers que dirigiran les indústries.
Una segona tasca del govern va ser la de posar ordre a la rereguarda, en termes d’ordre públic com de justícia. Es regularitzà l’activitat de les patrulles de control, evitant les actuacions al marge de la legalitat i introduint mesures garantistes en l’àmbit de la justícia (judicis amb uns mínims protocols jurídics). La Generalitat intentà reconduir la situació en l’ordre públic i la justícia i assumint de nou el control sobre el territori.
Per últim el Govern havia de preparar el país per a la guerra. Es fixaren les prioritats militars, industrials i estratègiques per mantenir l’esforç de guerra. Es preparà la població de la rereguarda per la guerra normalitzant la vida quotidiana i fixant els paràmetres per la distribució dels aliments. Per últim el Govern transmeté el missatge tan a la República com a l’exterior de que hi havia un govern que s’havia fet al càrrec de la situació al territori.
Però tots aquests eren uns objectius massa ambiciosos. El primer Govern del Conseller Primer Tarradellas va aguantar fins el desembre de 1936 quan es produí la crisi de govern com a conseqüència de tensions internes i enfrontaments menors entre la gent de la CNT i ACR. El govern va caure a mitjans desembre i se’n formà el Segon Govern Tarradellas, del qual desaparegueren els membres del POUM (Andreu Nin era fins al moment conseller de Justícia) i la sortida temporal del PSUC. Es mantingué el nucli dur ERC-ACR més un representant de la Unió de Rabassaires i l’UGT. Aquest govern ja era diferent. Les seves perspectives eren menors. I es mourà en una situació molt més complexa.

Una guerra més llarga del que s’esperava

Mentrestant, al front de batalla, la guerra s’allargava més del previst. Al desembre de 1936 no es veia una sortida ràpida al conflicte. Semblava que al novembre s’acabaria la guerra quan Madrid va estar a punt de caure en mans dels feixistes. Però no va ser així i la República va mantenir el control de la capital. En aquell moment no es va saber, però els historiadors han demostrat l’interès de Franco de fer una guerra lenta de desgast per eliminar tota l’oposició i consolidar el seu poder com a cap dels insurgents.
Un segon element de desgast al govern de la República va ser que les previsions fetes pel proveïment d’aliments a la rereguarda no es van complir. Comencen a aparèixer els escenaris d’escassetat i alguns bombardejos sobre població civil. La sensació d’indefensió era gran. Hi haurà problemes de manca de seguretat i eficàcia per part del govern. L’estabilitat del Front d’Aragó donava un altre element d’incertesa a la guerra. El front estava estancat. Imatge que remetia a la primera guerra mundial, record no massa agradable. Un altre element era el record a l’onada revolucionaria de l’estiu de 1936.
Els esdeveniments de l’estiu de 1936 van provocar el rebuig de sectors socials entre les classes mitjanes i la petita burgesia que inicialment havien estat en la base de suport a la República al 1931. Al desembre de 1936 es produí la primera pèrdua de suport popular a la República. Sectors vinculats al republicanisme i el catalanisme van començar a retirar el seu suport al Govern republicà. Malgrat tot a finals de 1936 la pèrdua de suport encara no era visible. Cada setmana hi havia un acte de suport a la República. Però si que en segments socials molt determinats havia començat un procés de retreure’s del suport a la República. Cada vegada es sentien menys identificats amb el projecte republicà.
Cap a on anà aquesta dissidència silenciosa? Una part es reclourà a l’espai privat de casa seva. La seva aspiració serà sobreviure a la guerra. Una part més petita marxarà de l’àmbit republicà (ERC) i anirà al PSUC, que s’està construint una imatge de partit d’ordre, garantia de seguretat davant la “disbauxa revolucionaria”.
Aquest va ser l’inici de la batalla entre els qui opinaven que s’havia de fer la guerra amb ordre abans que la revolució i els que pretenien fer la guerra i la revolució a la vegada.
En tot aquest procés s’havien produït canvis en l’àmbit quotidià i públic. Un element tan característic i present com era la religió havia desaparegut d’un dia per l’altre. Entrà en un període de clandestinitat. Canvia la toponímia del país, el calendari d’on desapareixen les festes religioses…. Hi hagué una transformació de les referències públiques. Això generà un buit de referències que no s’acabarà d’omplir amb tot el que quedava de guerra. Això generava un fenomen de marginació d’un sector de la població que s’automarginava de tota aquesta dinàmica i assumia un paper passiu fins el final de la guerra.
Així s’explica que el 29 de gener de 1939 Barcelona estigués plena de gent saludant l’entrada dels franquistes perquè això implicava un hipotètic retorn a la normalitat que s’havia perdut.


Cursos història
Curs d’Història de Catalunya al segle XX: