La formació dels Comtats Catalans dins la Marca Hispànica

Publicat el: 13/11/2016 | Actualitzat el:

La creació de la Marca Hispànica i la formació dels primers comtats catalans, una història protagonitzada per Carlemany i comtes Guifré i Borell II.


L’interès dels francs per crear una zona de protecció del seu Regne a la frontera sud amb l’Al-Andalus portà a Carlemany a establir la Marca Hispànica, un territori que es dividí en districtes politicoadministratius i que rebien el nom de comtat al capdavant dels quals el rei nomenà uns comtes i els n’encarrega la defensa i el govern. Els primers comtats catalans van ser: Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló. Formaven el que després s’ha vingut a conèixer amb el nom de “Catalunya vella”.

La contraofensiva franca i la creació de la La Marca Hispànica

La victòria franca a la Batalla de Tours l’any 732 (moltes vegades anomenada Batalla de Poiters) va fer decidir, a finals del segle VIII, emprendre una operació politico-militar de conquesta de Barcelona que estava en mans del Califat de Còrdova. L’objectiu dels francs era crear al sud dels Pirineus un espai territorial que els protegís de les envestides musulmanes. L’operació va estar encapçalada per Lluís el Pietós, l’únic fill de Carlemany que arribà a l’edat adulta.
Carlemany havia establert ja unes zones de domini al voltant del Regne Franc, les marques, al nord. Ara es decidia a organitzar la Marca hispànica. La configuració de la marca s’inicià amb l’ocupació del Pallars i Ribagorça per part dels comtes de Tolosa cap a l’any 780. Aquest és el primer testimoni de dominació que tenim. La primera conquesta important que tenim és la de la ciutat de Girona que, l’any 785, es lliura als francs. Va ser prou “fàcil” perquè gran part de la població estava oposada a l’autoritat musulmana. De forma progressiva es procedeix a l’ocupació de la resta de territoris durant la segona meitat del segle VIII.
La segona fita important és la conquesta de Barcelona (801), decidida en una assemblea que convoca Carlemany, amb la participació d’un gran exèrcit que va estenent l’autoritat en els territoris circumdants. Una part de l’exèrcit el dirigia el fill de Carlemany Lluís, l’altre el comte de Girona, i l’altre el de Tolosa. Després de mig any de setge, l’any 801 s’aconsegueix recuperar Barcelona.

La Catalunya carolíngia i la formació dels Comtats Catalans

Comtats catalans

Els Comtats Catalans entre els segles VIII-XII (Font: Wikimedia Commons)


Els francs organitzen el territori en comtats. Al capdavant hi havia el comte, delegat del poder reial amb funcions militars, administratives i de justícia. Entre finals del segle VIII i inicis del IX, l’absentisme dels comtes d’origen franc, que es desentenen de viure en el territori que se’ls ha adjudicat deixant-lo en mans del vescomte (que és del propi territori) propiciarà un canvi en la política de designació de comtes. Passaran a triar-se per a tal càrrec comtes catalans. Les ràtzies musulmanes motiven en bona part aquest canvi de política amb l’elecció dels comtes del propi país que passaran a sumar a les pròpies possessions les que comporta el domini polític.

L’obra política i religiosa de Guifré el Pelós (870-897)

A la mort del monarca carolingi Lluís el Piadós, l’imperi inicia una greu decadència. Els grans funcionaris (ducs, comtes, marquesos) inicien una lluita per convertir en patrimonis familiars propis les terres que regentaven temporalment tan sols com a funcionaris.
Formació dels comtats catalans
Carles el Calb, successor de Lluís el Piadós, va nomenar Guifré el Pelós comte de Cerdanya-Urgell (870) i set anys després de Girona i Barcelona. Els anys 887-898 un usurpador, Odó, va ocupar el poder al regne dels francs; Guifré i els altres comtes catalans el van considerar il·legítim i li van negar obediència. Això donà tal grau d’independència que Guifré, al morir (897), va poder llegar els comtats als seus fills.
A partir de la mort de Guifré, que mor lluitant contra els musulmans intentant avançar cap a la Segarra i l’Anoia, a les portes d’entrada del Vallès, i la immediata successió d’aquest pel seu fill Guifré Borrell s’entra en un segon període que arribarà fins el 987. Entre 897- 987, hi ha certs avenços en la sobirania dels comtes.

Govern de Borrell II (927-992)

Borell II viatjà a Roma per demanar que Vic fos l’arquebisbat que governés tots els bisbats catalans al 970. És el comte, i no el rei, el qui actua; alhora, estableix contactes amb els musulmans, enviant gent a Còrdova. Es va consolidant un poder que s’allunya dels reis francs.
El perill musulmà i l’episodi de 985
Al 985 al-Mansur va dur a terme una terrible ràtzia que va saquejar i destruir la ciutat de Barcelona. Borrel II, comte de Barcelona, demanà l’ajut franc, que no va arribar mai. S’havien trencat de fet els llaços de dependència (988). Els comtats catalans ja són independents.
988. Arriba la resposta del rei, on es pot veure com aquest es desentén i les reticències i malfiança que s’expressen en la carta, donant-se mig a entendre que el comte no havia anat a jurar la fidelitat quan li tocava. La data de la carta doncs, és considerada com la INDEPENDÈNCIA DE FET DELS COMTATS CATALANS. La independència de dret no arribarà fins al regnat de Jaume I, amb el tractat de Corbeil i sota el regnat del rei Lluís IX.

Evolució social del segle X als comtats catalans

A partir del 950 ja no quedaven terres lliures, s’inicià un procés de submissió de la pagesa als poderosos que disposen en les seves propietats d’amplis dominis on poder establir els pagesos com a tinents, sotmesos per tant al pagament de rendes. El creixement econòmic de finals del segle X produeixen un augment de recursos i excedents sense precedents. A la vegada hi ha una lluita d’interessos per controlar l’excedent. Es va gestant el nou equilibri social del segle XI.
El poder estava en procés de transformació. Comtes, vescomtes i vicaris tendien a oblidar la seva posició originària de potestats públiques i començaven a actuar com a senyors privats, patrimonialitzant els càrrecs i la seva base material.
EN SÍNTESI:

  • Inici del repoblament de la Catalunya central. Es feia a través de les aprisions: ocupació d’una terra erma sense titular directe amb el propòsit de rompre-la i d’explotar-la convenientment.
  • Configuració d’una societat als segles IX-X de tipus pre-feudal. Societat de transició fruit de les circumstàncies especials en què ha d’evolucionar, derivades de la inseguretat a la frontera i la defensa militar.
  • Creació de la petita propietat pagesa, l’alou, i el gran domini aristòcrata.
  • El procés colonitzador a mitjans segle X (950) s’esgota. S’inicien els transformacions que donaran lloc a la societat feudal. Erosió de la petita propietat pagesa. Apropiació de l’alou per part dels poderosos.

Lectures per seguir el curs d'Història de Catalunya: dels orígens a l'actualitat:

  1. De l'Edat del Bronze a l'Antiguitat tardana
  2. La Catalunya carolíngia i la formació dels primers comtats catalans
  3. Feudalització i expansió territorial dels comtats catalans (segles XI-XII)
  4. L'expansió territorial i econòmica de la Corona d'Aragó
  5. La crisi baix-medieval catalana
  6. El sistema polític i institucional del Principat de Catalunya durant l'Edat Mitjana
  7. Catalunya dins l'Imperi dels Àustries (la monarquia dual)
  8. La Guerra dels Segadors
  9. La Guerra de Successió espanyola
  10. La Nova Planta de 1714: l'absolutisme borbònic
  11. La repressió política i social durant el XVIII
  12. Revolució industrial i transformacions econòmiques al segle XIX
  13. Revolució liberal i configuració del nou Estat liberal-burgés
  14. Sexenni Democràtic, Restauració i Catalanisme polític
  15. Anarquisme i moviment obrer a Catalunya
  16. Dels Quatre Presidents a la Solidaritat Catalana
  17. La Setmana Tràgica de 1909
  18. La Mancomunitat de Catalunya
  19. Els anys del Pistolerisme
  20. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)
  21. La Segona República espanyola i Estatut d'Autonomia de 1932
  22. Dels Fets d'Octubre al Front Popular
  23. El Cop d'Estat de 1936 i la Revolució popular
  24. Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)
  25. El primer Franquisme (1939-1959)
  26. El segon Franquisme (1960-1975)
  27. La Transició a la democràcia
  28. La Catalunya autonòmica