Europa i el món colonial a finals del segle XVIII

Publicat el: 21/02/2018 | Actualitzat el:

La crisi de l’Antic Règim provocà la transformació de les estructures polítiques, econòmiques i socials en bona part d’Europa. Entre els anys 1789 i 1849 les revolucions liberals s’estenen pels principals països del continent. L’Europa de finals del segle XVIII poc tindrà veure amb l’Europa del segle XIX.


La crisi de l’Antic Règim provocà la transformació de les estructures polítiques, econòmiques i socials en bona part de l’Europa continental i el món colonial. Entre els anys 1789 i 1849 les revolucions liberals s’estenen pels principals països del continent. L’Europa de finals del segle XVIII poc tindrà veure amb l’Europa del segle XIX. Aquests canvis porten el continent cap a l’era del capitalisme i el constitucionalisme liberal.

L’Europa d’Antic Règim

Durant l’edat moderna les monarquies europees van tendir a centralitzar el poder en un procés de construcció estatal on el que calia era eliminar les antigues jurisdiccions feudals en mans de l’aristocràcia nobiliària. Malgrat les fortes resistències dels estaments nobiliaris, l’absolutisme monàrquic va ser la forma de govern característica durant tot aquest període, exceptuant els casos d’Anglaterra i Països Baixos, on predominaven formes de parlamentarisme.
Fins a les revolucions liberals de finals del segle XVIII i XIX, a l’Europa continental la societat estava dividida en tres estaments: el clergat, la noblesa i el tercer estat (poble). La fi de l’Antic Règim, allà on triomfaren les revolucions burgeses, suposà:

  • La desaparició de les monarquies absolutes (malgrat les fortes resistències).
  • La pràctica desaparició de les estructures feudals a Europa i la servitud agrària.
  • El triomf del liberalisme parlamentari.
  • L’assentament de la propietat privada perfecta.

A més dels aspectes polítics i econòmics, també van patir importants canvis en la societat: increment demogràfic gràcies al descens de les taxes de mortalitat i l’increment de l’esperança de vida en néixer, canvis en les relacions entre les persones, a causa del naixement d’una moderna societat i canvis en la tècnica i l’art. També en l’àmbit tecnològic els avenços van ser molt destacables:

  • Invenció de la màquina de vapor al 1769.
  • Invenció del teler mecànic al 1785.
  • Primer vaixell de vapor al 1807.
  • Primer ferrocarril entre Liverpool i Manchester al 1830.

Estructures polítiques abans de les revolucions

Els Estats més importants a Europa a finals del segle XVIII eren: l’Imperi Rus, l’Imperi Austríac, França, Prússia, Espanya i Gran Bretanya. Tots aquests estats excepte Gran Bretanya eren monarquies absolutes.

A l’Europa Central, Polònia va ser objecte d’intercanvi entre les potències que l’envoltaven. Es van produir 3 repartiments del país:

  • 1772: entre Prússia, Rússia i Àustria
  • 1793: entre Prússia i Rússia
  • 1795: entre Prússia, Rússia i Àustria

Imperi Rus

L’Imperi Rus s’havia posicionat com la gran potència territorial de l’est d’Europa a a partir del regnat de Catalina II (1762-1796). Rússia s’havia expandit cap a l’oest gràcies als repartiments de Polònia. Rússia necessitava sortir feia el mar i ho va aconseguir a costa de l’Imperi Otomà.

Sacre Imperi Romanogermànic (Àustria)

Estat heterogeni, multinacional (format per eslaus, romanesos, rutens…) i dispers. L’Imperi Austríac estava regit per la casa dels Habsburg. Durant el regnat de Josep II, iniciat al 1765, va intentar modernitzar l’estat amb un programa de reformes, va abolir la servitud al 1781 i les corporacions en donar garanties als camperols sobre la propietat i va abolir les prestacions de treball entre els camperols, va establir les bases de la tolerància religiosa, l’educació secular i la creació d’universitats. Va tenir guerres a la seva frontera a causa dels intents d’invasió suecs i turcs. Es considera un dèspota il·lustrat. Al 1782 a causa de les pressions de la noblesa es va restablir la servitud. Durant el seu regnat es va produir una rebel·lió dels Països Baixos austríacs.

França

Fins a 1789 és una monarquia absoluta. Regna Lluís XVI (1774-1792). La Revolució de 1789 va a significar un complet desmantellament dels residus absolutistes. S’instaurà la Primera República.

Prússia

Sota el regnat de Frederic II el Gran (1740-1786), Prússia es va convertir en una gran potència. Des de 1741 comptava amb Silèsia (actual regió del sud-oest de Polònia). Frederic II era una rei molt culte, aficionat a la música que representava els valors de la Il·lustració. Voltaire va ser acollit per Frederic II. Va reformar l’exèrcit, va aplicar la tolerància religiosa i va realitzar moltes reformes de caire il·lustrat. El poder seguia en mans d’un monarca absolut. La noblesa continuava ostentant el seu poder als grans territoris situats a l’est del riu Elba. La noblesa a Prússia rebia el nom de “Junkers”. La noblesa tenia un poder molt important dins de l’exèrcit i el funcionariat. A Prússia es va mantenir la servitud.

Espanya

La Monarquia espanyola a finals del segle XVIII seguia mantenint les seves possessions a Amèrica. La seva política exterior estava lligada a la de França pels seus “Pactes de família” amb els Borbons francesos. Carles III i Carles IV eren reis de caràcter il·lustrat. No van aconseguir transformar la societat, ja que la seva política estigué molt limitada pels interessos de la noblesa. La reforma agrària i fiscal no va ser acceptada per la noblesa.

Gran Bretanya

Gran Bretanya era una excepció entre la resta d’estats europeus. A partir de la revolució de 1688 la seva monarquia era parlamentària. Això en la pràctica significava l’establiment d’una monarquia aristocràtica de caràcter parlamentari, ja que s’havia abolit el dret diví.
El sobirà tenia les prerrogatives limitades: Jordi III (1760-1820) no podia, sense el consentiment del parlament, impedir l’aplicació de les lleis. No podia crear impostos ni mantenir l’exèrcit permanent en temps de pau. El monarca governava envoltat d’un gabinet i un primer ministre. Des de 1783 s’estableix com a primer ministre William Pitt el Jove. El primer ministre era escollit d’acord amb la majoria de la Càmera electiva.
El Parlament anglès constava de dues càmeres: la dels Lords (noblesa) i la dels Comuns (electiva, formada per diputats d’Anglaterra, Gal·les i Escòcia. Funcionava amb un sistema electoral restringit, prestat a tota classe de corrupteles.)
Gran Bretanya era una gran potència comercial i marítima, amb interessos enfrontats amb França. Comptava amb les colònies americanes (fins a 1776) i l’Índia.
Estats de menor importància:

Províncies Unides d’Holanda

País sense monarquia formada per una confederació de 7 províncies, entre les quals, Holanda era la més poblada. Comptava amb un organisme central de govern a la ciutat de la Haia, anomenat “Estats Generals” dirigit per un Estatúder. El càrrec de l’Estatúder era un títol militar atorgat tradicionalment als prínceps de la Casa d’Orange. De 1751 a 1795 va ser Guillerm V. La guerra contra Anglaterra entre els anys 1780-1784 i la Revolució Francesa de 1789 li van obligar a abandonar Holanda i refugiar-se a Anglaterra.
A la fi del segle XVIII les Províncies Unides d’Holanda es trobaven en una situació de decadència, ja que ciutats com Amsterdam havien perdut la importància com a porta comercial. A la fi del XVIII la classe burgesa comercial es mobilitzà i creà un moviment de protesta anomenat “Moviment Patriòtic”, que reivindicava la democratització de les estructures polítiques. Demanava la limitació del poder del Estatúder i d’altra banda la instauració d’una República Unitària a Holanda. El “Moviment Patriòtic” es creà al 1780 i es dissol en 1787, quan es produeix la intervenció de l’exèrcit prussià per sufocar les protestes a Holanda. S’obligà l’exili de la burgesia que formava part del moviment.
Els “Patriotes” no eren defensors d’una causa nacional sinó que era el nom que se li donava a qualsevol moviment que fos “avançat”. Durant la Revolució francesa els patriotes eren els partidaris de la Revolució.

Suïssa

Confederació formada per 13 cantons, al marge de la República de Ginebra. La República estava governada per l’aristocràcia. Comptava amb una escassa consciència unitària motivada per les diferències religioses i lingüístiques. El seu poder econòmic i militar era escàs i molts suïssos servien en exèrcits estrangers. Suïssa era un enclavament estratègic molt important (caurà sota el domini de Napoleó).
Suïssa presentava una forma d’organització en ciutats-estat, de la mateixa forma que Ginebra, Venècia i Gènova (aquestes ciutats-estat presentaven signes de decadència). Eren repúbliques oligàrquiques, on el poder era exercit per un petit nucli aristocràtic.

Estats de la península itàlica

Itàlia a finals del segle XVIII només era una unitat geogràfica repartida entre 12 estats: Regne de Nàpols, Regne de Sicília, (unificats pel Congrés de Viena al 1816 com a Regne de les Dues Sicílies amb rei Ferran I, fill de Carles III d’Espanya), Regne del Piemont-Sardenya (regnat pels Savoia), República de Venècia, Estats Pontificis, Ducat de la Toscana i República de Gènova.
La casa dels Habsburg exercia una gran influència sobre el nord d’Itàlia, ja que controlava els territoris de la Llombardia i el Ducat de Milà i Màntua. Els Ducats de la Toscana i de Mòdena eren governats per familiars de la Casa d’Habsburg.

Estats alemanys

Alemanya estava fragmentada en més de 350 estats d’una gran diversitat de grandària i importància. Molts d’aquests estats estaven inclosos dins de la Confederació del Sacre Imperi romanogermànic, organisme de caràcter medieval dirigit per Àustria, que ostentava el títol d’emperador. Cada estat d’aquesta confederació tenia la seva pròpia política. Això dificultava enormement que entre els territoris alemanys s’assumís un sentiment nacional comú, que fos més enllà del sentiment cultural germànic.

Estructures econòmiques i socials al segle XVIII

L’Europa del nord i l’oest presenten uns avenços tecnològics i econòmics majors que l’Europa meridional i de l’est. A l’oest d’Europa hi ha un menor pes de les relacions feudals i major desenvolupament de la burgesia. A l’est hi ha àmplies zones on les estructures feudals van a dominar la societat. Existeixen relacions de servitud agràries. Escassa implantació de la burgesia. A l’Imperi Rus existiren les relacions de servitud fins a 1861.
Gran Bretanya era una potència comercial marítima. A finals del XVIII s’inicià un gran desenvolupament agrícola i industrial, així com uns grans canvis socials. Es produeix una proletarització de la pagesia agrícola, un creixement de la població urbana i un desenvolupament de la burgesia i la classe adinerada.
Europa a finals del segle XVIII no pot comprendre’s sense adonar-nos que:

  • Europa és encara un territori eminentment rural. Entre un 90 i un 97% de la població és camperola.
  • A Anglaterra, la zona més avançada del continent, la població urbana va superar la rural al 1851.

Agricultura

En alguns comtats anglesos i a les Províncies Unides d’Holanda (Holanda i Zelanda) existia una agricultura més avançada que a la resta de territoris europeus. En aquests territoris es va iniciar un canvi en el sistema de conreus, amb l’eliminació del guaret.
A Anglaterra amb el procés de les Enclosure (encerclaments) es desenvolupa un sistema de cultiu triennal sense guaret. S’introdueixen noves plantes farratgeres que permeten l’explotació mixta de les terres i s’incrementa la cabanya ramadera. S’inicia un creixement econòmic acte sostenible que permet incrementar els rendiments, aconseguint obtenir elevats productes per hectàrees. És una agricultura diversificada i intensiva.
A Flandes també hi havia una agricultura avançada, com la dedicada al conreu del lli per a l’explotació tèxtil (s’extreia la fibra). A la zona del riu Po (Itàlia) es conreava arròs per la gran disponibilitat d’aigua.
Es perfilen dues zones amb diferent estructura agrària, clarament diferenciades:

  • A l’est del riu Elba: exigència del treball camperol gratuït amb relacions de servitud. Grans explotacions de cereal.
  • A l’oest de l’Elba. Els propietaris rurals han abandonat les seves terres i s’han abolit les relacions de servitud.

Sistema agrari a l’Europa de l’est:
A l’Europa de l’est existien les relacions de servitud. Els camperols (serfs) vivien lligats a la terra. Només podien abandonar les terres amb el permís del senyor. Necessitaven un salconduit. Els serfs pagaven al senyor diversos drets. Havien de treballar pels propietaris de forma gratuïta, durant un temps variat.
A l’Imperi Rus, d’entre 38 milions d’habitants, hi havia prop de 36 milions de camperols. Poc menys de la meitat eren serfs. A Àustria els serfs eren els camperols eslaus (txecs i eslovacs. Rebien el nom de “robot”). A Prússia oriental també hi havien serfs. La finalitat fonamental del sistema era la de garantir l’obtenció regular de treball gratuït.
Sistema agrari a l’Europa de l’oest:
A l’Europa occidental, al segle XVIII hi havia camperols no sotmesos a la relació de servitud però sí feudals (subjectes al pagament de censos). Era obligació dels camperols el lliurement d’una part de la producció (censos en diners i en espècies). A l’Església se li pagava el delme.
Seguien existint els monopolis senyorials: pagament de censos, renda feudal que venia a representar el reconeixement directe del senyor sobre la terra. Podia ser uns diners o en espècies. El que exigia el propietari a l’arrendatari era que li pagués una part de la collita. S’exigeix 1/3 part de la collita. El terme mitjà era ½ part, el 8,3%. Pagament del delme: es pagava sempre en espècies. Obligació de donar a l’Església un 10% de la collita. Eren percebuts pels bisbats i les comunitats religioses poderoses. El més freqüent era que els perceptors del delme no fessin gens per mantenir les parròquies. Molt sovint les parròquies rurals havien de ser sostingudes pels propis camperols.
Els monopolis senyorials, “les banalités”, estan relacionats amb el molí, la premsa per al vi, la el molí per l’oli i el forn per coure el pa. Els camperols estaven obligats a utilitzar aquestes instal·lacions. Havien de pagar una part de la seva producció al monopoli.
Aquests impostos canvien de forma extraordinària al llarg d’Europa. Es deu a les circumstàncies històriques que han portat als propietaris ha canviar els impostos per poder portar-se de tot.
Exemple:
8,33% (cens) + 10% (delme) = 18,33% + 25% (calia guardar un 25% per a l’any següent) = 43,33%. El camperol solament li quedava el 55% restant de la collita. D’aquí surt el cereal per comerciar.
Aquestes càrregues senyorials es van a incrementar al llarg del temps. L’augment de la població a les ciutats va suscitar una forta demanda de productes. Gran demanda d’aliments. Pugen els preus, els propietaris van reaccionar tractant de treure el màxim possible dels seus drets senyorials. Exigeixen el pagament dels seus censos en espècies.
Al 1800 el territori més poblat era Rússia (37,5 milions d’habitants), seguit de França (29,1 m. d’hab. ) i la península itàlica (17,2 m. d’hab.). Estats amb menys habitants eren: Regne Dinamarca (0,9 m. d’hab.), Escòcia (1,6 m. d’hab.), Països Baixos (2,1 m. d’hab.) Suècia i Portugal.
L’increment general de la població es va deure al manteniment de les taxes de natalitat i descens de les taxes de mortalitat. Es produeix la transició demogràfica, o “Revolució demogràfica”. Ruptura del cicle demogràfic antic, per les guerres, les epidèmies i les crisis de subsistència.
La causa de la disminució de la mortalitat va ser:

  • Els progressos en l’agricultura i la millor alimentació.
  • Millores sanitàries (vacuna de la verola, mesures d’higiene, teixits…)

Nova etapa en el procés d’urbanització i expansió colonial

La major concentració urbana se situava a les Províncies Unides d’Holanda. Aquest procés d’urbanització a Holanda i Zelanda ve d’èpoques anteriors. Al segle XVIII està ja molt assentat. Destaquen les ciutats del sud-oest dedicades al comerç colonial. Importància de la Companyia Holandesa de les Índies. Rotterdam, Amsterdam i l’Haia, eren una zona de cultius i industrialitzada.
Relativa importància de les ciutats a Anglaterra i Gal·les. A Escòcia també és important. Procés que es desenvolupa a finalitats del XVIII, relacionat amb l’auge de la producció manufacturera i amb el comerç colonial. En 1801 s’incorpora Irlanda a Gran Bretanya i passa a dir-se el Regne Unit.
França era encara un estat rural. Solament el 6,7% residia al 1800 en ciutats. La població camperola desenvoluparà un paper fonamental en la Revolució francesa.
L’economia europea continuava sent agrària. La major part de la població residia al camp. Al centre d’Europa, Hongria, tenia un percentatge molt baix de població urbana.

L’expansió colonial europea


Al segle XVIII s’estaven establint les bases de la que seria la gran expansió europea pel món. En el XVIII els europeus van colonitzar territoris d’Àfrica, Nova Zelanda, Austràlia… Les potències europees van dur a terme la destrucció dels pobles que conquerien. Els europeus van realitzar “l’imperialisme biològic”, que va consistir a transformar l’entorn natural.
Els europeus inicien l’expansió d’Europa pel Cap de Bona Esperança (Sud-àfrica), era aquí on es trobava la major població blanca del país. Quin era el seu objectiu? El tràfic d’esclaus: milions d’africans van ser portats a les plantacions americanes.
Francesos i portuguesos també tenien assentaments colonials. França a Senegal i Gàmbia i Portugal a Angola i Moçambic. A Oceania, els europeus realitzen el descobriment total del continent al segle XVIII. Les navegacions de viatgers, com James Cook, van permetre situar les illes dels Mars del Sud en el mapa i definir amb molta precisió la costa americana del Pacífic Oest. A Oceania hi ha possessions britàniques dins d’Austràlia.
Aquests viatges no servien solament per elaborar els mapes, sinó que també van aconseguir canviar la visió de la naturalesa i els éssers humans, gràcies a les aportacions dels científics que viatjaven a aquestes zones. Els científics tornaven amb dibuixos, herbaris, minerals… A finals del segle XVII es coneixien 10.000 plantes diferents. En XVIII havien catalogada més de 50.000 plantes. El viatge de Darwin li va servir per demostrar que les espècies no són immutables, recollit en l’obra de 1859 “L’origen de les espècies”

La nova nació nord-americana

La colònies americanes abans de la Guerra d’Independència (1764-1774)

Mapa de les 13 colònies angleses al segle XVII


Els 150 anys que van passar entre l’establiment dels primers assentaments anglesos a la costa oriental de Nord Amèrica al 1625 i la seva independència al 1775 van significar la transformació del territori en el més important domini colonial anglès de l’època i en la major concentració de població blanca fora d’Europa.
L’expansió territorial anglesa a Amèrica del Nord es va realitzar a costa de:

  • L’expulsió dels habitants indígenes.
  • La considerable immigració anglesa i les taxes de natalitat elevades.
  • A l’aportació d’esclaus negres procedents d’Àfrica.

Al 1775 uns 2,5 milions de persones habitaven a les 13 colònies angleses dels quals mig milió eren esclaus. Les colònies eren essencialment rurals. Un 90% de la població es dedicava a activitats agràries. Eren colònies que presentaven grans diferències entre si, en raó de les diferents especialitzacions productives i per les condicions climàtiques:

  • Les colònies del sud posseïen grans plantacions destinades a l’exportació. S’explotava el cultiu del cotó, el tabac i el sucre.
  • Les colònies intermèdies produïen cereals, així com altres productes agrícoles i també estaven dedicades a la ramaderia.
  • La colònies del nord eren les més pobres. Terreny pobre per a l’agricultura. Combinaven l’agricultura, la pesca i el comerç marítim comercial.

Ruptura entre les colònies i la metròpoli

La independència de les colònies es va plantejar per raons fiscals i comercials. Encara que els especialistes assenyalen que l’aixecament va ser fruit de la gran divergència entre les exigències de més autonomia econòmica i política d’una societat colonial en expansió i la nova aplicació de polítiques angleses sobre les colònies.
Per que Gran Bretanya volia imposar noves exigències fiscals a les seves colònies? La Metròpoli quedarà molt endeutada per la Guerra dels Set Anys. Anglaterra havia contret préstecs per pagar la guerra i per garantir la seguretat en les colònies, ja que s’havia de reprimir les revoltes amb els indis i el cost econòmic de tot això era molt elevat. Anglaterra pretenia que les colònies paguessin una part dels préstecs. El Parlament va acordar que una solució podria consistir en l’aplicació de nous impostos a les colònies.
Les tretze colònies tenien una organització institucional molt semblants: constaven d’un governador i una assemblea electiva (sufragi masculí censatari). Entre les funcions de l’assemblea hi havia la d’aprovar els impostos que els colons americans havien de pagar. Els colons no estaven disposats a consentir l’aplicació de nous impostos sense l’aprovació prèvia de les seves assemblees.
Entre 1763 i 1775 el Parlament anglès va promulgar mesures per disminuir les despeses en les colònies. Al 1763 es prohibeix als colons poblar els territoris situats a l’oest dels Apalatxes. Amb aquesta mesura es pretenia evitar els conflictes entre colons i indígenes.
Impostos que gravaven el consum:

  • 1765: “Stamp Act” (llei del timbre). Impost sobre tots els usos públics del paper segellat.
  • 1765: “Quarterting Act” (llei de l’allotjament o motins). Mesura per la qual s’aplicava un impost per pagar l’aquarterament de les tropes. Aquest fet perjudicava els interessos dels colons.

Aquestes mesures eren totalment noves i eren una imposició directa de la Metròpoli. Suposava a més modificar els costums tradicionals de les colònies. Les colònies del nord van ser les més afectades per ser les més pobres. Aquestes van encapçalar un moviment de protesta a partir de 1765 quan nou colònies van participar en el Primer Congrés de Nova York. Aquestes colònies van reaccionar amb violència. Anglaterra va efectuar una resposta immediata: suspendre els impostos en 1766. S’aprova la “Declaratory Act”, que donava plena facultat al rei per fer lleis sense el consentiment de les colònies.
En 1770, amb una situació de descontentament general cada vegada més palès, se succeeixen les “matances de Boston” o “Boston Massacre”, que van anar uns enfrontaments sagnants entre els anglesos i els colons i que van acabar amb la vida de cinc bostonians.
En 1773 el Govern britànic, amb plena facultat per fer lleis a les colònies, decideix concedir el monopoli del te a la companyia anglesa “Companyia de les índies angleses”, que limitaven el comerç colonial. Per mitjà d’aquesta llei el tràfic de colònies passava a comandament anglès i els colons quedaven privats de comerciar amb el te. Com a conseqüència d’aquest fet, en 1773 un grup de colons de Boston disfressats d’indis pugen a unes embarcacions en el port i llancen per la broda la càrrega de et com a protesta contra els nous impostos. Aquests fets es coneixen com “El Boston Tea-party”.

En 1774 com a acció de resistència es reuneixen les colònies angleses al Primer Congrés Continental de Filadèlfia.

La Guerra d’Independència 1775-1783

Al 1775 durant el Segon Congrés Continental els representants de les diverses colònies decideixen aixecar un exèrcit propi (comandat per George Washington). Al 1775 s’inicia la Guerra d’Independència que s’estén per tot el territori.
El 7 de juny de 1776 el Congrés de Filadèlfia aprova una resolució a favor de la independència. La Declaració d’Independència la redacta Thomas Jefferson. El 4 de juliol el Congrés adopta la Declaració i, en el mateix dia, es proclama la independència.
Al 1781 les forces britàniques presenten la rendició i al 1783 acaba oficialment la guerra amb el reconeixement de la independència dels Estats Units en el Tractat de Versalles. Aquesta era la primera vegada que es produïa un procés d’independència d’unes colònies. Serà tot un exemple a seguir. La independència dels Estats Units tindrà un fort impacte a Europa, on predominen les monarquies absolutes.
Una vegada declarada la independència, sobre la base dels principis ideològics, la major part de les colònies, ara Estats independents, es posen a redactar la seva pròpia Constitució, prenent com a model la de l’Estat de Virgínia. En aquestes constitucions es recullen els següents principis:

  • Declaració de drets i organització institucional de la Confederació d’Estats.
  • Principi de separació dels tres poders: legislatiu, executiu i judicial.
  • Són constitucions liberals (llibertats fonamentals, llibertat de culte, llibertat de reunió..) i restrictives (no recullen el sufragi universal).

La llibertat de culte era certament alguna cosa restrictiva. Els catòlics estaven allunyats dels llocs polítics i els monàrquics també quedaven fora. Per ocupar certs càrrecs polítics s’havien de fer alguns juraments.
Durant un segle serà la major potència esclavista del món. Es passa del mig milió d’esclaus en 1770 a prop de 4 milions en 1860. L’esclavitud estava associada fonamentalment a la producció de cotó.

Mapa dels Estats Units d’Amèrica després de la seva independència


Els primers anys d’independència Estats Units va haver de consolidar els deutes. Estaven obligats a crear una moneda nacional, a organitzar el nou estat tenint en compte la complicada organització federal (Constitució de 1787, on es recullen les directrius que havia de seguir la nova organització nord-americana).

La Revolució Francesa: orígens i etapes del procés revolucionari

Causes i orígens de la Revolució

La Revolució francesa cal situar-la en un context europeu. Les idees de la Il·lustració havien contribuït a erosionar les estructures de l’Antic Règim. La possibilitat que esclatés una revolució a Europa estava a l’aire, però ningú pensava en una ruptura política que trenqués les regles del passat. La gent pensava en un canvi més pacífic, com la Revolució Anglesa del segle XVII.
El moviment il·lustrat es va proposar produir una “Revolució general en els esperits”, però no una revolució. Volien il·lustrar pacíficament als monarques millorant el govern i les seves lleis i educant al poble. La Revolució va esclatar a França per sorpresa. Aquest tipus de fets no poden ser ni previstos ni organitzats.
Com era la França de Lluis XVI? Al1789 França tenia 29 milions d’habitants, dels quals 22 milions (75%) eren camperols. París era la ciutat més poblada, amb 700.000 habitants. França era una societat estamental (noblesa, clergat i tercer estat). Era un estat en crisi, afeblit en la segona meitat del segle XVIII per les lluites entre la monarquia i els parlaments (tribunals que pretenien controlar les activitats del govern).
Qui controlava els parlaments? Els parlaments estaven controlats per una aristocràcia de magistrats (nobles). Molts d’ells eren nobles, ennoblits. 13 ciutats tenien parlaments a França. Aquests estaven cada vegada més controlats per l’aristocràcia de magistrats. Pretenien obtenir l’adreça de l’estat. En aquest moment s’obrirà una crisi entre la monarquia i la noblesa aristocràtica parlamentària.
La Revolució va ser el producte d’una sèrie de factors que van formar el còctel explosiu de 1789: crisi financera, Estats Generals, crisi econòmica i Revolució camperola.

La crisi financera

La monarquia francesa tenia un enorme problema de deute, agreujat per les guerres (la dels Set Anys i la Guerra d’Independència d’Estats Units). Portaran al govern a plantejar uns projectes de reforma:

  • Noblesa: s’havien d’acabar els seus privilegis.
  • Reforma administrativa i judicial.

Els ministres que van portar a càrrec aquestes reformes van ser: Necker, Calome i Brienne i Larroignon. Eren unes reformes que comptaven amb l’oposició de la noblesa. La noblesa es va amotinar: “Revolta aristocràtica”.

Revolta parlamentària

La revolta parlamentària protagonitzada per la noblesa aristocràtica de magistrats portarà a la convocatòria dels Estats Generals que no es convocaven des de 1614. Aquest fet va suposar una fallida política de la monarquia. Es van presentar els “Quaderns de greuges” (Cahiers de dolants). Però el 17 de juny de 1789 el Tercer Estat es converteix en Assemblea Nacional, en base al “Jurament del joc de pilota”, el 20 de juny de 1789. Sessió oficial de l’Assemblea Nacional el 23 de juny de 1789. El monarca fa algunes concessions, la qual cosa no accepta és la separació dels tres estats.

Revolució de París i crisi econòmica

La revolució esclatà a París per una sèrie de factors:

  • Les males collites de 1788, que provoquen al 1789 una forta crisi de subsistència.
  • El monarca ordena el desplaçament de tropes a París, al juny/juliol de 1789.
  • Ordena la dimissió de Necke.

Tot això va fer que el 14 de juliol de 1789 es produís l’Assalt a la Bastilla.

Revolució camperola

Les males collites i les càrregues feudals van provocar, a l’estiu de 1789, una revolta generalitzada al món rural, coneguda com “La gran por”, entre el 20 de juliol i el 6 d’agost de 1789. Acaba amb unes concessions: “Els decrets d’agost”. El 13 de juliol de 1788 es produeix una gran tempesta de calamarsa que espatlla les collites a França. En 1789 (juny-juliol) al no tenir les collites de l’any anterior calia esperar fins a la tardor per poder disposar de noves collites.
L’historiador George Rudé ens diu: En temps normals els treballadors de París no especialitzats destinaven a la compra del pa el 50% dels seus ingressos. En la primavera de 1789 com a conseqüència de l’increment del preu dels cereals, destinaven el 88% dels seus ingressos per a la compra del pa.
Decrets d’agost: són la resposta de l’Assemblea Nacional constituent al clima revolucionari que s’estenia per França. En ells es materialitza la:

  • Abolició de certs privilegis feudals.
  • Eliminació dels monopolis senyorials.
  • Eliminació de les corvees (reducte feudal de treball gratuït).
  • S’elimina el delme.

Aquests decrets suposen el principi de la fi del feudalisme a França.

Desenvolupament i etapes de la Revolució Francesa

1a etapa: La França Revolucionària: 1789 a 1792

  • Presa de la Bastilla (14 juliol 1789).
  • Abolició de la monarquia constitucional (21 setembre 1792) que donarà lloc al naixement de la República Francesa.

Durant aquest període l’Assemblea Nacional constituent va emprendre importants reformes. S’inicia amb l’aprovació de la primera Declaració de drets de l’home, al 1789. També s’aprovà  “Constitució civil del clergat” que al 1790 establí que tots els membres de l’Església passaven a ser funcionaris de l’estat amb un sou si juraven fidelitat a França. El Papa Piu VI va condemnar aquesta constitució al 1791.
L’altre punt important de l’Assemblea va ser l’aprovació de la Constitució de 1791. En aquest període s’inicien els primers enfrontaments pel poder entre girondins i jacobins, sobre com s’ha de desenvolupar la Revolució.
Al 1792 es produeix la declaració de guerra de la França revolucionària contra l’Europa aristocràtica. Al setembre de 1792 es produeixen les “massacres” contra els presoners de París, considerats enemics de la Revolució. El 21 de setembre es posa fi a la monarquia constitucional, a causa del fracàs d’aconseguir un compromís pacífic entre el sector descontent de l’aristocràcia i la burgesia.

2a etapa: La radicalització de la Revolució: de 1792 a 1794

  • Proclamació de la República Francesa (any I), (22 de setembre de 1792)
  • la Instauració del Govern Revolucionari de la República Jacobina (l’execució de Robespierre i els robespierristes, el 28 de juliol de 1794).

Al gener de 1793 es produeix l’execució de Lluís XVI. Aquest fet serà molt important per a Europa. Al febrer del mateix any França declara la guerra a Anglaterra i holanda. Al març de 1793 es produeix una crisi produïda per la guerra civil de la Vendée, la crisi econòmica i la derrota militar francesa a Holanda.
La Guerra Civil de la Vendée (regió de la Bretanya francesa) va ser una guerra que expressava el descontentament de la pagesia cap la marxa de la Revolució. Al desembre de 1793 la guerra finalitza. La crisi econòmica es produeix per una sèrie de motins de subsistència a París.
Al maig de 1793 els de la Muntanya prenen el control de la Convenció i prohibeixen l’entrada als girondins. Entre els dies 31 de maig i 2 de juny de 1793 es produeixen les “jornades revolucionàries” o la “journée” en els quals es detenen als 27 diputats girondins, entre ells a Brisot, líder que s’oposava a Robespierre.
El 24 de juny de 1793 es vota una nova Constitució. Al juliol del mateix any Robespierre entra en el Comitè de la Salut Pública, responsable dels assumptes interns i externs de la República. En aquests moments la República tenia unes necessitats de defensa i havia d’aplicar una economia de guerra, amb un fort intervencionisme en la producció i el comerç.
Els dies 4 i 5 de setembre de 1793 es produeix l’agitació popular dels “sans-coulottes”, moviment popular urbà a París. El 29 de setembre s’instaura el “terror”, en els quals durant 10 mesos el govern revolucionari va imposar la seva autoritat.
Cal tenir presents en la conjuntura de la França de 1792-94: la guerra (cal proveir i pagar les tropes) i la pressió popular (cal pal·liar la gana urbana). Per això es creà un sistema d’excepció repressiu i defensiu. Terror i economia dirigida s’uneixen per fer un estat d’excepció. Al juliol de 1794 es produeix la caiguda de Robespierre i la fi del govern revolucionari.

3a etapa: La Reacció de Termidor: de 1794 a 1795

  • La Convenció Termidoriana (els termidorians pugen en poder al juliol de 1794 i romanen fins a octubre de 1795).

Els Termidorians són els successors dels Robesperristes. Es van recolzar en els moviments monàrquics constitucionalitats que volien la supressió de la República i tornar a la Constitució de 1791 i els girondins.
Aquest període va suposar la fi del jacobinisme i la liquidació del règim revolucionari i la seva base popular. Establiment de la República burgesa moderada. Els termidorians es van proposar desjacobinitzar França. Amb la fi del terror revolucionari, sorgí el “terror blanc”, que no era altra cosa que l’adopció de mesures policials adoptades per la Convenció per ajustar vells comptes amb els jacobins.
El període de la Convenció de Termidor acaba amb la insurrecció reialista del 13 de Vendemiari, el 5 d’octubre de 1795, on el general Bonaparte tingué un paper molt important per sufocar l’aixecament.

4a etapa: el règim del Directori octubre de 1795 a novembre de 1799

  • El Règim del Directori, que s’estén des d’octubre de 1795 a novembre de 1799, està recolzat per l’exèrcit per arribar al poder.
  • El cop d’estat de Napoleó, al novembre de 1799, cop que es coneix sota el nom de cop del 18 de Brumari.

 
Aquest període suposa una ruptura radical entre les dues anteriors etapes. Gir conservador que va significar el règim del Directori. No va anul·lar les conquestes revolucionàries de les dues anteriors etapes.
Període de gran inestabilitat política. Es produeixen diversos cops d’estat:

  • Cop de Babeuf – maig 1796: Revolució dels Iguals. Demanaven la igualtat entre homes.
  • Cop de Fructidor – setembre 1797: cop d’estat del Directori contra els realistes. És una resposta a la conspiració de Vendemiari. Els realistes anaven guanyant posicions en l’Assemblea.
  • Cop de Floreal – 1798: cop del Directori contra un desafiament jacobí.

També es viuen diverses guerres expansionistes:

  • Tractat de pau amb Prússia en 1795
  • Tractat de pau d’Àustria en 1797
  • Expedició a Egipte en 1798 dins de la Segona Coalició (desembre de 1798) contra França.

El període del Directori acaba amb el Cop d’Estat de Brumari al novembre 1799 per part de Napoleó Bonaparte. Es forma el Consolat, amb un poder personal.

Impacte de la Revolució Francesa

Sempre que els moderats tractaven de posar fi a la Revolució apareixien sectors populars i impulsaven cada vegada més la revolució radical.
El decenni revolucionari es va a desenvolupar en:

  • Un context bèl·lic des de 1792.
  • Una creixent confrontació política entre els diferents projectes revolucionaris.
  • Una creixent crisi econòmica.
  • Lluites entre la contrarevolució exterior (nobles fugits de França) i d’altra banda les resistències a la Revolució a l’interior.

La Revolució seguirà el seu pas fins a 1799, amb el Cop d’estat de Napoleó.
Què va tenir la Revolució francesa que no tinguessin les altres?
La Revolució Francesa va ser l’única que es va proposar com a objectiu una transformació radical de França, Europa i el món: universalitat del llenguatge revolucionari. El moviment francès de 1789 complia dues condicions bàsiques:

  • Es dóna un canvi polític de la monarquia a la democràcia liberal burgesa.
  • Es produeix un canvi social important. Va acabar amb les estructures de l’Antic Règim. El feudalisme va tenir la seva fi en 1793.
  • Va nacionalitzar el patrimoni de l’església amb les desamortitzacions eclesiàstiques.
  • Es van treure a la venda les propietats agrícoles en mans mortes.
  • Enfront de la monarquia absoluta de 1789 la Revolució va aportar la legitimació dels drets de l’home. Va crear la base teòrica per a un nou poder. Va reservar el poder a la burgesia, a través d’un sistema electoral per sufragi masculí censatari.
  • Va ser un esdeveniment pioner. En 1789 no es va mobilitzar contra l’Antic Règim només l’elit nobiliària i les masses rurals i populars.
  • Participació desconeguda de la població en la política.
  • Revolució dirigida per l’elit dels diferents equips polítics.
  • La minoria militant durant el procés revolucionari no superava el 15% de la població.
  • El debat polític estava pertot arreu, en el treball, els carrers, en la família..
  • Va a canviar les relacions existents entre la societat civil i l’estat. La intervenció del poble en política està legitimada.
  • Es va inventar la política moderna. Va ser un assaig per a la política del futur.
  • Es van a portar a la pràctica els principis de llibertat, igualtat i fraternitat.
  • Implicacions econòmiques i socials. França es va convertir en una societat burgesa, no plenament capitalista. A nivell social les elits de 1799 són diferents a les de 1789. Supressió dels estaments. La burgesia accedirà al poder polític.

Impacte a Europa

La Revolució Francesa havia transformat Europa. El continent estarà dividit entre els partidaris a la revolució i els detractors.
Al començament de la Revolució Francesa entre 1789 i 1791 no va suscitar una reacció contrària de les potències europees. Al principi era vista com un factor de debilitació de l’estat francès. Molt bon vista per Àustria, Gran Bretanya i Prússia.
Quan la Revolució va ser més radical i posava en perill la persona dels monarques francesos l’enfrontament va resultar inevitable. Al 1792 va tenir lloc l’abolició de la monarquia. Al 1793 es va assassinar al rei de França. Els estats europeus es van proposar lluitar contra França. Es van a oposar a la difusió dels principis revolucionaris. Per mitjà de la censura i la propaganda contrarevolucionària. Van a fer marxa enrere en el terreny de les reformes que havien emprès. S’enfronten a França militarment.
La Revolució Francesa va superar les fronteres de França. Va ser la que va iniciar l’era de les revolucions des de 1795. Els valors proclamats van a enfrontar la Revolució amb la qüestió de l’esclavitud. Només el Govern Revolucionari va a ser el que al febrer de 1794 proclamà la seva abolició.

Síntesi dels esdeveniments de finals del segle XVIII

  • Excepcionalitat de l’esclat de la Revolució de l’Europa de l’època.
  • Significat i abast de la Revolució. S’obre una nova era històrica de ruptura amb l’Antic Règim.
  • Van permetre l’inici d’una nova etapa històrica i la formació de l’ordre liberal capitalista.

Lectures per seguir el curs d'Història d'Europa a l'Edat Contemporània:

  1. Europa i el món colonial a finals dels segle XVIII. La Revolució francesa i nord-americana
  2. L'Era napoleònica (1799-1815)
  3. El Congrés de Viena i la Restauració de l'ordre europeu
  4. Canvis socials i transformacions econòmiques: les revolucions industrials i l'expansió del capitalisme
  5. El liberalisme i el nacionalisme al segle XIX
  6. Les revolucions de 1820, 1830 i 1848
  7. L'expansió del gran capitalisme
  8. L'Europa de Bismarck. La consolidació dels Estats nacionals burgesos
  9. Imperialisme i relacions internacionals
  10. La Primera Guerra Mundial
  11. Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial
  12. El nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerres
  13. Resposta revolucionària, 1917-1919. Rússia i Alemanya
  14. Els règims democràtics: Gran Bretanya, França i Alemanya
  15. Resposta a la contra, el feixisme: Itàlia
  16. Canvis al sistema imperial. El Proper Orient, India, Japó i Xina
  17. Estats Units, l'era de les pors
  18. La crisi dels 30. Nazisme a Alemanya; estalinisme a la URSS; el nou capitalisme a EUA
  19. Revisió de Versalles i reobertura del conflicte d'Europa
  20. La segona guerra mundial