L'Era napoleònica (1799-1815)

Publicat el: 21/02/2018 | Actualitzat el:

L’Era napoleònica comprèn un període de 15 anys, en els quals Napoleó Bonaparte estengué el seu Imperi per tota Europa. Des del seu ascens al poder al 1799 fins a la derrota de França a la batalla de Waterloo i el seu exili a Santa Elena al 1815, Napoleó exportà les idees revolucionàries franceses per tot el continent.


L’Era napoleònica comprèn un període de pràcticament 15 anys, en els quals el general Napoleó Bonaparte estengué el seu Imperi i poder per tota Europa. Des del seu ascens al poder com a cònsol al 1799 fins a la derrota de França a la batalla de Waterloo i el seu exili a Santa Elena al 1815, Napoleó exportà les idees revolucionàries franceses per tot el continent: el “Codi Napoleònic” va ser introduït a tots els nous Estats satèl·lits de l’Imperi, amb el que s’abolia el feudalisme i la servitud i s’establia la llibertat de culte. A cada Estat li va ser atorgada una constitució amb la que es concedia el sufragi universal masculí, una declaració de drets i la creació de parlaments.

Cronologia dels principals esdeveniments:

1- CONSOLAT (novembre 1799 a maig 1804)

  • Inici del “Consolat” i constitució 1799.
  • Constitució de 1802, Napoleó proclamat únic consol, vitalici i hereditari.
  • Maig 1804 fi de la Primera República Francesa

2- PRIMER IMPERI (maig 1804 a abril 1814)

  • 18 de maig de 1804: proclamació del Primer Imperi
  • 2 de desembre de 1804: entronització de Napoleó I com a Emperador
  • Abril 1814, destitució i abdicació de Napoleó
  • Desterrament a la illa de Elba

3- LLUÍS XVIII (maig 1814 a març 1815)

  • Primera Restauració monarquia borbònica

4- RETORN DE NAPOLEÓ (març 1814 a març 1815)

  • Tornada temporal de Napoleó al poder: “els 100 dies” de Napoleó.
  • Napoleó vençut en Waterloo. Abdica i és bandejat a Santa Elena.

5- Tornada de LLUÍS XVIII (juliol 1815)

  • Segona Restauració monarquia borbònica

L’expansió de la França revolucionària i napoleònica

Entre 1771 i 1815 Europa viu immersa en guerres continues, on França està contra mitja Europa. I des l’arribada al poder de Napoleó al 1799, fins a l’inici de la seva caiguda al 1812, França experimentà una gran expansió territorial. Al 1792 la França revolucionària declarà la guerra a Rússia i Prússia. I a partir de 1793 França declarà la guerra a les principals potències europees (Gran Bretanya, Espanya, Prússia, Rússia…). En els primers moments tot són victòries per França.
França tenia especial interès en controlar determinades fronteres per protegir-se de l’enemic exterior i també tenia interès en aconseguir nous mercats per subministrar matèries primeres franceses. Durant tot aquest període va haver-hi fins a 6 coalicions de França per lluitar sola o amb aliats amb altres estats. La Gran Bretanya va ser l’únic país no vassall de França i enemic número 1, perquè els anglesos rebutjaven la ideologia republicana i revolucionaria que havia implantat França i que intentava exportar a la resta de països. Les idees revolucionàries franceses havien arribat a la Gran Bretanya: Thomas Paine havia publicat l’obra “Els drets de l’home” on defensava la primera etapa de la Revolució francesa.
La pugna entre França i Gran Bretanya era històrica i en les darreres dècades s’havien produït nombres guerres: Guerra dels Set Anys, Guerra de la Independència dels Estats Units. Entre les dues potències hi havia un enorme interès en fer-se amb el control dels mars per establir una hegemonia colonial i comercial al món.

Europa al 1812, moment de màxima expansió territorial de l'Imperi Napoleònic. Font: Wikipedia.org

Europa al 1812, moment de màxima expansió territorial de l’Imperi Napoleònic. Font: Wikipedia.org


Etapes d’expansió de la França napoleònica:

  • 1791: l’Assemblea constituent vota la incorporació a França d’Avignon.
  • 1792: Incorporació de Savoia
  • 1793: Incorporació de Niça
  • 1798: Incorporació dels Països Baixos Austríacs
  • 1799: Incorporació del Piemont
  • 1812: Incorporació de Catalunya

Territoris ocupats:

  • 1795: La Toscana

Territoris aliats o germans:

  • 1795: República Batava
  • 1797: República Cisalpina
  • 1798: República de Lígur (Gènova)
  • 1798: República Helvètica
  • 1788: República Romana
  • 1799: República Partenopea

Estats dependents o satèl·lits de França al 1801:

  • República Helvètica
  • Piemont
  • República Cisalpina
  • Ducat de Parma
  • República de Lígur (Gènova)
  • República Batava

Durant el Consolat, França aferma el seu control sobre la península itàlica i les República Helvètica i Batava.
Durant el Primer Imperi, a la llista d’Estats Vassalls de França s’incorpora:

  • Espanya
  • Dalmàcia
  • Nàpols (1806, rei Josep I Bonaparte)
  • Confederació del Rin (1806) 16 estats alemanys confederats en aliança militar amb França. Napoleó com a protector. Prússia i Àustria queden fora.

L’ascens al poder de Napoleó Bonaparte i la configuració del règim napoleònic

Les bases socials del règim Napoleònic estaven formades per notables (nobles i no nobles), antigues elits de nobles i burgesos i noves elits (persones que durant el Directori tenien un paper destacat a nivell comarcal i local). El període napoleònic, a part de guerres, també va estar marcat per canvis molt profunds. S’emprengué una reforma de política i social a França i als països que van sofrir l’ocupació. La França Napoleònica difongué el model polític i social francès, exportant constitucions i un Codi Civil de nova factura napoleònica (regles de joc social).

Canvis polítics i socials a la França napoleònica

Amb l’arribada al poder de Napoleó, després del cop d’Estat del “18 de Brumari” (9 de novembre de 1799), que liquidà l’etapa del Directori, s’inicià el període del Consolat (1799 – 1804). Juntament a Napoleó, com a Primer Consol, hi havien els altres dos cònsols Jean Jacques Régis de Cambacérès i Charles-François Lebrun.

Els tres cònsols: Cambacérès, Bonaparte, Lebrun.


Napoleó un cop al poder va intentar pacificar i unir als francesos. Va promoure el perdó als sublevats, va permetre que tornessin els immigrants, va intentar que hi hagués gent de diferents creences, reformà l’administració política, centralitzant-ho tot, fundà el Banc de França, creà una nova moneda, escoles Franceses, signà un acord amb el Papa (trencat amb la invasió dels Estats pontificis) i va crear un Codi Civil.
Al desembre de 1799 Napoleó promogué una nova constitució que legitimava l’estructura política amb un fort poder executiu però amb un poder legislatiu feble i fracturat. Hi havia 3 Cònsols, Napoleó era el primer consol que equivalia al càrrec de Cap d’Estat. Els 2 cònsols que ho acompanyaven només tenien veu consultiva.

Esquema del sistema polític de Napoleó. Font: Wikipedia


El poder legislatiu estava format per: Senat conservador, Tribunat i cos legislatiu
Aquest nou Senat decidia si els projectes de llei eren constitucionals. Nomenat per Napoleó al 1802 i abolit al 1807. Era renovable una cinquena part cada any. El tribunat havia de discutir projectes de llei del Senat i donar la seva opinió en el Cos legislatiu. No tenia dret de vot.
El Cos legislatiu estava format pels jutges. Votava els projectes de llei. També era renovable en una cinquena part cada any.

Coronació de Napoleó 1804 com a Emperador

Entre 1799-1804 tot el que va fer Napoleó és un procés de reafirmació en el poder. L’any 1804, no tenint suficient en ser cònsol, es fa nomenar Emperador. I tot gràcies al seu prestigi com a militar i la seva capacitat com a Primer Cònsol per capitalitzar processos exteriors i interiors. Neutralitza realistes com a reductors de Jacobinisme.
Al 1807 Napoleó sofreix un atemptat fallit. Napoleó ho va ha utilitzar per reprimir als Jacobins a pesar que més tard es va saber que no provenia de Jacobins, sinó de sectors monàrquics.
Principals fites i institucions que reafirmen el poder de Napoleó:

  • Signatura Concordat al 1801 amb la Santa Seu.
  • Noves constitucions: 1802 i 1804.
  • La figura del Prefecte, 1800
  • Els alcaldes
  • Codi Civil
  • L’exèrcit

El concordat de 1801 acaba amb uns enfrontaments que hi havia entre el Papat i la República Francesa (gairebé duraven una dècada). Al 1791 Pius VI va denunciar la Constitució civil del clergat. Napoleó dugué a terme la signatura del concordat i creà una coalició i també una sèrie de reconeixements que afavoriren les dues parts.
L’Església Catòlica a França es convertí en portaveu i difusora de les Glòries Imperials. Els sacerdots van acceptar el Catecisme Imperial (es va publicar en 1806). Catecisme: a força de preguntes i respostes. Col·laboració entre església i estat es manté fins que Napoleó envaeix el Estats Pontificis i deté el Papa.
La Constitució de 1802 assegurava a Napoleó el seu càrrec vitalici i la Constitució de 1804 substitueix la República per l’Imperi Hereditari en la persona de Napoleó. Aquestes dues constitucions van donar forma legal a la falta de disposició de mitjans executius eficaços perquè les ordres arribessin fins a les bases. Element clau d’aquesta centralització en cada departament va ser la figura del Prefecte.
El Prefecte es creà al 1800 i disposava d’àmplies atribucions. Sobre els prefectes requeia la responsabilitat que els homes en edat adulta anessin a l’exèrcit. I també era la seva responsabilitat la recaptació dels tributs.
A escala local, els Alcaldes devien el seu nomenament al Primer Cònsol. Excepte municipis de menys de 5.000 habitants, aquests eren nomenats per prefectes i escollits d’una llista municipal.

‘Le Code Civil des Francais’, en la seva primera edició de 1804. Bibliotheque Nationale, Paris.


El codi civil es publicà al març de 1804 i regulava les regles de joc socials més enllà del Codi Napoleònic. Napoleó donava molta importància a aquest Codi perquè volia que s’arribés a assentar els principis bàsics de la revolució Francesa:

  • Igualtat davant la llei
  • Abolició del feudalisme
  • Propietat individual. Propietat privada
  • Estat Laic

El Codi civil va ser un instrument molt eficaç per a la difusió en tots els municipis dels valors napoleònics. El Codi Civil va servir d’element cohesionador a la ciutat. A la ciutat, els seus dirigents gaudien d’un ampli reconeixement públic. Les elits locals formaven part del grup humà en el qual Règim Napoleònic escollia els seus servidors. Les elits de “Notables” estaven formades pels ciutadans més pròspers tant Nobles com Burgesos. Tenien poder local i comarcal.
Les noves elits, preferentment propietaris de terres, comptaven amb poder a nivell local i comarcal important. Sovint es van fer amb terres, gràcies a les propietats confiscades a l’església.
Per últim l’exèrcit era una institució molt important pel manteniment de l’Imperi. L’exèrcit com a element de coalició social molt important, institució en la qual Napoleó més va confiar en el seu mandat. El règim napoleònic va confiar en l’exèrcit per complaure les elits acomodades (confiaven en l’exèrcit com a institució). Napoleó va realitzar una sèrie de mesures per beneficiar als militars:

  • Mesures honorífiques: les cerimònies de l’Estat estaven presidides per militars.
  • Mesures econòmiques: els militars tenien uns sous més alts que els càrrecs civils similars.

Aquestes mesures van a contribuir a realçar la carrera militar i donar-li un nivell de prestigi. Es van apropar a la carrera militar els fills dels notables. L’historiador Jean-Paul Bertaud afirmà que entre els oficials predominaven els militars provinents dels notables, molt diferent dels temps de la Revolució.

L’Europa napoleònica

Amb l’onada expansionista de l’Imperi Napoleònic, França difongué el seu model polític i social sorgit de la Revolució per tota Europa. Com ho va fer? A través de la implantació de constitucions i els codis civils en aquells territoris ocupats.
L’Imperi Napoleònic i la seva àrea d’influència van constituir un espai en el qual es va implantar una política econòmica orientada al foment dels interessos francesos i l’asfíxia econòmica de Gran Bretanya, amb el Bloqueig continental al novembre de 1806.
Va ser una desigual integració dels estats a la França napoleònica (departaments imperials, vassalls aliats…). Europa era un conjunt d’“estats superposats”. Entre aquests estats havien diversos desenvolupaments econòmics i una desigual integració dins l’Imperi, depenent dels llaços que els estats mantenien amb l’Imperi, de la durada d’aquests llaços i del major o menor semblant de la societat d’aquests estats amb la pròpia França.
Era un escenari molt inestable. Napoleó va intentar implantar unes institucions segons el model francès: constitucions i codis civils. En la Confederació del Rin, Napoleó va introduir canvis al govern i la Constitució i va treure privilegis a la noblesa i al clergat. En alguns estats es va arribar a abolir la servitud, com a Baviera al 1808.
No en tots els estats va aconseguir aplicar aquestes noves constitucions. Havien moltes diferències entre les constitucions dels estats. Malgrat les limitacions, les constitucions van ser una de les peces claus en el projecte reformista napoleònic. Les constitucions i l’establiment de les noves regles de joc polític establien els principis bàsics:

  • separació de poders
  • llibertats personals
  • igualtat davant la llei

Aquests principis anaven a desenvolupar tota la legislació posterior a l’ocupació. Les constitucions es van aplicar no sense resistència de les classes dominants locals.
També es van implantar als territoris ocupats i als Estats satèl·lits els nous Codis Civils, copiant el meu francès. El Codi Civil concretava les lleis per les quals s’anaven a regir les noves relacions socials. El grau d’aplicació del codi civil va ser molt desigual. La implantació del codi civil va suposar una unificació de les lleis. Lleis iguals per a tots. Es va a dur a terme amb resistències dels sectors privilegiats (noblesa, governo església).
El codi civil de Napoleó comportava:

  • Abolició dels privilegis.
  • Abolició de les limitacions de drets.
  • Reconeixement del caràcter laic de l’estat.
  • Establiment de la propietat liberal burgesa no subjecta a restriccions. No podien existir propietats amortitzades (mans mortes en mans de l’església).

Als territoris ocupats per l’Imperi, quines van ser les bases socials que van recolzar el règim?

El règim va buscar entre les elits la base social necessària per aconseguir l’aplicació de les reformes que proposava. La majoria de les elits van acabar acceptant el nou règim, a excepció d’Espanya, on els que donaven suport a l’Imperi eren mínims. Però els aixecaments populars anti-ocupació napoleònica van ser majoritaris a tota Europa.
Aquest tipus de resistència activa va tenir al 1809 un exemple al Tirol, que es va rebel·lar contra l’ocupació napoleònica.

La caiguda en desgràcia de Napoleó

L’Imperi es va enfonsar en dues fases: al maig de 1814 i al juny de 1815. Però els efectes de les reformes durant la Revolució francesa i l’Imperi Napoleònic van sobreviure a aquestes dates. L’Europa del període revolucionari i napoleònic es va veure afectada per un gir decisiu en els costums. Canvia la forma d’actuar i de pensar de les persones.
Es van posar en pràctica els nous plantejaments sobre l’individu, les persones i l’estat. Aquests canvis van seguir dividint Europa després la caiguda de Napoleó.
Al 1815 va haver-hi un reforçament de les forces immobilistes i conservadores. Però va ser impossible tornar a la situació d’abans de 1789. No es va poder eliminar la influència de la Revolució francesa.
A la caiguda de Napoleó les potencies vencedores (octubre de 1814 i juny de 1815) reunides al Congrés de Viena per a la restauració territorial, no van poder restaurar l’Antic Règim. Van haver d’aplicar reformes dutes a terme durant la Revolució.
Les petjades d’aquests 25 anys van establir les bases de la nova societat del segle XIX. Unes elits nobles i burgeses les diferències de les quals anaven desapareixent en funció dels seus comuns interessos, portarà la desaparició de la societat estamental. Nobles i burgesos convergeixen en els seus interessos interessos com a classe propietària. Això farà possible a Europa el marc idoni per a la iniciativa econòmica i el lliure mercat. S’inicia el procés d’industrialització.


Lectures per seguir el curs d'Història d'Europa a l'Edat Contemporània:

  1. Europa i el món colonial a finals dels segle XVIII. La Revolució francesa i nord-americana
  2. L'Era napoleònica (1799-1815)
  3. El Congrés de Viena i la Restauració de l'ordre europeu
  4. Canvis socials i transformacions econòmiques: les revolucions industrials i l'expansió del capitalisme
  5. El liberalisme i el nacionalisme al segle XIX
  6. Les revolucions de 1820, 1830 i 1848
  7. L'expansió del gran capitalisme
  8. L'Europa de Bismarck. La consolidació dels Estats nacionals burgesos
  9. Imperialisme i relacions internacionals
  10. La Primera Guerra Mundial
  11. Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial
  12. El nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerres
  13. Resposta revolucionària, 1917-1919. Rússia i Alemanya
  14. Els règims democràtics: Gran Bretanya, França i Alemanya
  15. Resposta a la contra, el feixisme: Itàlia
  16. Canvis al sistema imperial. El Proper Orient, India, Japó i Xina
  17. Estats Units, l'era de les pors
  18. La crisi dels 30. Nazisme a Alemanya; estalinisme a la URSS; el nou capitalisme a EUA
  19. Revisió de Versalles i reobertura del conflicte d'Europa
  20. La segona guerra mundial