La desacceleració baixmedieval (segles XIII-XIV)

Publicat el: 26/12/2009 | Actualitzat el:

Entre finals del segle XIII i el segle XIV Europa va viure un període de crisi generalitzada. La desacceleració de la baixa edat mitjana preparà un canvi d’època. Els primers símptomes d’aquesta crisi van ser les males collites, les epidèmies de pesta i les guerres que es van produir al llarg del continent.


Entre finals del segle XIII i el segle XIV Europa va viure un període de crisi generalitzada. La desacceleració baixmedieval preparà un canvi d’època amb efecte econòmics i socials devastadors. Els primers símptomes d’aquesta crisi, després d’un període de fort creixement, van ser les males collites (producte de l’entrada d’Europa en una petita edat del gel) que provocaren onades de fam, les epidèmies de pesta i les guerres que es van produir al llarg del continent.

L’inici d’un cicle de recessió i els primers símptomes de la desacceleració baixmedieval (finals del segle XIII – principis del segle XIV)

Després d’un període de creixement entre els segles XII i XIV Europa va entrar en una fase de depressió. Els segles XIV-XV ens mostren un caràcter desolador en alguns moments i llocs. El més desolador va ser el descens de la població europea degut a tres  factors: les grans epidèmies de pesta (i les seves repliques), les onades de fam i les guerres, les quals intensifiquen les epidèmies i les fams.

Collites irregulars i episodis de fam

Alguns historiadors han quantificat que es va perdre entre 1/3 i una ¼ part de la població d’Europa. És l’època en que es popularitzen les danses de la mort, la literatura ens mostra sentiment de penediment. La mort era vista con l’enviament d’un càstig diví, el caràcter fugisser de la vida, ara hi som, demà no, per tant s’ha d’aprofitar la vida al màxim. Panorama plasmat a la cultura de l’època, en l’art, en la literatura, l’escultura… No es tracta d’un fenomen puntual, localitzat, sinó que forma part d’un període de llarga duració de gairebé 2 segles. Encara que no es pot posar una data concreta de l’inici o fer una cronologia, però podem dir que més o menys aquest canvi es comença a observar al voltant de l’any 1300, moment en que veiem símptomes que l’optimisme del període anterior comença a fer fallida.
Quins són els factors que ens mostren aquest canvi, els quals es produeixen de forma simultània i estan relacionats:

  • Demografia: entorn al 1300, la població europea ha arribat al sostre de la població, no creix més.
  • Programa de roturacions de terres: a partir del 1250 no hi ha més terra per cultivar, es produeix un bloqueig de la producció, per tant s’ha de sortir a fora.
  • El comerç: entre el 1300 i 1310 es desaccelera.
  • Fase de fluctuació en els preus de mercaderies (pujades i baixades). Entre el 1318-1320 aproximadament. S’inicia una època de fluctuació dels preus dels productes més bàsics, com ara els cereals.
  • La política monetària a les últimes dècades del segle XIII entra en una fase d’inestabilitat, fase d’inestabilitat de monedes monetàries, es debiliten, perden pes.
  • Inici d’època de conflictes polítics, guerres… (finals del segle XIII).

La Pesta Negra de 1348

El fenomen més espectacular de la baixa edat mitjana va ser les epidèmies de pesta, les quals afectaven a tot el conjunt de la població, no eren selectives. Van provocar un autèntic pànic. La primera gran epidèmia va ser al 1348. Tots aquests factors es produeixen de forma simultània i a més a més, es relacionen entre ells. Però els símptomes de fluctuació són anteriors al període de pesta, en resum, abans de les grans epidèmies de pesta, ja es comencen a observar símptomes reals de desacceleració, és a dir, la llavor de la crisi cal buscar-la en el període d’expansió. Aquesta fase de depressió dura uns 150 anys, trobem símptomes de recuperació cap al 1450. En aquesta crisi de la baixa edat mitjana trobem 2 tipus de factors: estructurals, inclosos el propi sistema i conjunturals (exteriors) que es donen en determinats moments.

Zona d’extensió de l’epidèmia de pesta negra


Quant es produeix la gran mortalitat, totes les generacions resulten afectades, és a dir, troben una manca d’efectius, ja que moren els pares potencials, i la recuperació demogràfica costarà molt (deixen de néixer moltes criatures). Com a conseqüència es dóna una abandonament de les terres marginals, ja que falten braços per treballar. La mortalitat també produeix un equilibrament entre la població i els recursos, hi ha menys producció general, però la productivitat s’incrementa, es guanya en qualitat, ja que s’abandonen les terres dolentes. Això va ser una avantatge per la població pagesa a la vegada que va perjudicar als senyors, els quals, davant de la manca d’ingressos decideixen augmentar la pressió sobre els pagesos (més taxes), és a dir, major pressió tributària sobre una població amb problemes. Les repercussions d’això, seran les revoltes pageses. També va caure la demanda d’articles.
En definitiva, el que es posa en crisi és el propi sistema feudal (sistema de rendes), els ingressos de la noblesa disminueixen, es dóna un procés d’endeutament que fins i tot afecta a prínceps i reis. Per això es veuen obligats a incrementar els impostos, s’ha de recorre al crèdit, s’incrementa el tipus d’interès, es produeixen confiscacions per part del rei, es fan estafes legals a través de l’encunyació de la moneda (pèrdua del valor), vendes de jurisdiccions… les guerres seran un altre camí per obtenir rendes. Al produir-se la fractura demogràfica, cau la demanda artesanal, la qual repercuteix sobre les activitats urbanes, provocant una crisi què és la causa de les contínues revoltes urbanes, a la vegada que la burgesia de la ciutat es converteix en compradora de patrimonis (terres) i jurisdiccions (rendes mínimes).
La cristiandat llatina sempre té efectius per dur a terme el procés de colonització. A València els conqueridors es van veure obligats a establir molts pactes, van deixar que la població autòctona conservés la religió, però ha canvi havien de reconèixer l’autoritat. Eren els mudèjar, que directament vol dir domesticat, designa la població musulmana que viu en territori cristià després de la conquesta feudal. A llarg termini, aquesta població acabarà desapareixent. Els mudèjars obligats a ser batejats són anomenats moriscos. A l’est d’Europa, sobretot, estarà en procés de colonització. En aquestes àrees que s’està colonitzant, hi ha més terres que gent, aquest és el principal problema. L’àrea central és la que es veu més afectada per aquestes turbulències.

Interpretacions de la desacceleració baixmedieval

Hi ha diversos plantejaments entre els historiadors al voltant de la crisi baix-medieval. Fa alguns anys ningú ho discutia però després es va matisar. Si això és la crisis de l’edat mitjana, cal revisar la cronologia. A partir del 1300 passa alguna cosa, aquella estabilitat, aquella abundància, allò que anava bé a partir del 1300 s’acaba. Hi ha diferencies regionals i cronològiques i dins de cada regió, també hi ha diferències. Es posa en dubte el mateix concepte de crisis.
Que entenem per crisis? Des de el punt de vista de la ideologia, Europa tenia falta d’identitat, de consciència. La ideologia dominant també s’esquerda, els segles XIV-XV, estan afectats per la crisis del Papat. La cristiandat occidental es parteix en diversos papes. També hi ha un cessament de la expansió territorial. L’ordre feudal atura la dinàmica expansiva que havia caracteritzat el període precedent.

Atles Català de la Corona de Catalunya i Aragó, de l’any 1375.


Les posicions historiogràfiques en el plantejament de la “crisi”: la pesta negra i les fams; el maltusianisme.

  • Línia historiogràfica clàssica: considerava que la crisi era provocada per la pesta i les seves repliques posteriors, aquesta posició està superada.
  • Línia historiogràfica moderna: representada per diversos autors, els quals pensaven que amb la pesta no havia prou.

Un autor clàssic, és Michael Postan, màxim representant dels plantejaments maltusians, que intentà aplicar la teoria de Malthus. Interpretació Malthusianista: cap a l’any 1300 hi ha un problema de sobre-població, alhora que es produeix un estancament tècnic, i per tant, rendiments decreixents, això provoca un desequilibri de població. Fins al 1300 la població havia anat creixent d’una manera paral·lela, però hi ha un moment en que la producció no, per tant hi ha un desequilibri, i com a conseqüència, fams. Després del desequilibri, hauria d’haver un reequilibri, però per què no passa això? Per què el problema continua? I no s’acaba?
L’historiador polonès Bronislaw Geremek considera que el que passà van ser mesures profilàriques. Un percentatge molt ampli de la població vivia de la caritat, això representava gairebé un 1/3 part de la despesa, en el moment en que aquesta gent no s’havia de mantenir, és positiu per l’economia, aquests diners són utilitzats per altres coses; com ara la producció. Això ajuda a sortir de la crisi.
El medievalista Georges Duby és qui fa una crítica a la visió historiogràfica que segons ell generalitza la visió de la crisi, sobretot en les diferencies regionals. Historiogràficament no es pot defensar la idea de crisi generalitzada, perquè no es produeix. Més que crisi, s’ha de parlar de transformacions. Diu que la caiguda d’un sector econòmic es pot compensar per l’augment d’un altre, i la decadència d’una regió es pot compensar amb el ressorgiment d’una altre regió.
Guy Bois i R. Brenner recondueixen la visió de Postan, estan d’acord amb la visió Maltusiana, però creuen que no n’hi ha prou, s’ha d’introduir el factor tècnic. Defensen que el creixement medieval es fa sobre la base de terres marginals, però no hi ha coneixements ni procediments tècnics per fer-la rendir. La tecnologia medieval es bloqueja. Per què el reequilibri no comporta tornar a una situació de calma? Descens dràstic de la producció i això es produeix en un descens de la renda feudal. En el moment en que senyors veuen disminuïts els seus ingressos, es crea una situació de conflictes.

La mortalitat “catastròfica”: la contracció demogràfica i les xifres de la catàstrofe

El cicle de recessió s’inicia quan es produeixen els primers cicles de mortalitat extraordinària, la qual està causada per 2 factors: les males collites (fams) i les epidèmies. Les males collites no són un problema puntual sinó que és un problema estructural, que acompanya a la societat de la baixa edat mitjana. Aquesta situació de desnutrició permanent el que fa és ajudar a propagar malalties. En el moment en que arriba la pesta es troba que la capacitat de resistència de la societat és molt baixa. La pesta és un factor extern però agreuja i molt la situació. Les fams i les pestes configuren un cicle catastròfic.
La pesta s’afegeix d’una manera tràgica i descomunal a tot una sèrie de malalties endèmiques de la població medieval, com ara: el xarampió, la rubèola, la varicel·la, l’escarlatina, la diftèria (bacteri que afecta a les vies respiratòries), la meningitis, el tifus, la tuberculosis, la verola… i per sobre de totes, abans de l’arribada de la pesta, la lepra. Epidèmies de pesta, no hi havia hagut a Europa des de el segle V i el VI. La pesta serà la que tindrà efectes més durs i la que provocarà un temor més gran en la gent.

Aspectes mèdics i epidemiològics

La pesta és un bacteri anomenat “Yersinia Pestis” i es desenvolupa en temperatures altes, la adquireixen fàcilment les rates negres, d’aquestes passa a les persones a través de la “zoonosi” (mecanisme de transmissió de la pesta, dels animals a les persones). Ara se sap que l’animal que transmetia de les rates a les persones, és la puça, un cop ingressat el bacil a les persones, estava entre 2-3 dies d’incubació i a partir d’aquí es començaven a notar els símptomes: tremolors, vertigen, vòmits, febres molt altes, suors, deliri, pèrdua del coneixement…Sortien les bubes (inflamacions dels vasos limfàtics, normalment sortien a darrera de les aixelles, genolls). D’aquí ve que es digui pesta Bubònica. La transmissió sempre era a través de les puces, per tant la malaltia es propagava ràpidament.
Normalment moria el 40-70%. La pesta però també tenia altres variants, mutava i generava una modalitat diferent com ara la Pesta pulmonar. El problema era que el contagi era molt més ràpid, perquè no calia esperar la picada de la puça, el bacil es transmetia pel aire. La mortalitat que generava era del 90 % dels afectats. També hi ha una altre variant, la pesta septicèmica (afectava la sang arterial), les persones afectades se’ls hi notava externament, ja que es feien visibles unes taques blau fosc, d’aquí el nom de Pesta Negra. El moment en que la pesta bubònica, esdevenia pesta pulmonar o septicèmica augmentava la mortalitat.

Geografia de transmissió

Degut a la gran rapidesa en que es transmet la pesta, es considera que es va tractar de pesta pulmonar. Gairebé tot Europa, va quedar afectada. En el segle V-VI hi va haver un precedent de pesta, el que es coneix amb el nom de pesta Justiniana (perquè va coincidir en bona part del regnat de l’emperador Justinià). Després aquesta va desaparèixer d’occident, i no va aparèixer una altra vegada fins el 1348. Però havien estat moltes les generacions que no havien conegut aquest precedent. A diferència d’altres malalties, la pesta no es selectiva, ja que la pot agafar qualsevol. Els més alimentats i els menys alimentats. El fet que per primera vegada afecti a sectors de la societat que solien quedar més lliures de la resta de malalties, es considera com horrible.

L’entrada a Europa i la seva expansió

L’origen són les àrees més continentals del continent asiàtic, sembla ser que els mercaders, són els que introdueixen la pesta a Caffa (ciutat de Crimea, al Mar Negra) era un port que actuava d’enllaç entre mercaders genovesos i el comerç que venia del Orient, per la ruta de la seda. Els mercaders ja venien afectats per la malaltia, d’aquí l’origen de la pesta a Europa. El problema afegit és que el problema no s’acabava aquí perquè hi havia rèpliques. La primera és la del 1348. Per exemple, a la Corona d’Aragó, fins a final del segle  IV hi va haver 7 rèpliques més i en al segle XV unes altres 10.

Teories sobre l’origen

Es pensava que l’origen de la pesta era la Providència (era un càstig diví, la còlera de Déu contra els pecadors). També es buscaven causes de tipus sobrenaturals, com per exemple la influència negativa dels astres, eclipsis, cometes, altres deien que els terratrèmols i erupcions volcàniques generaven aire contaminat que incidia en la sang, també es parla de factors humans, com la presència d’estrangers que sempre era un factor sospitós, es creia que els grans culpables eren els jueus. En cap moment es fa la més mínima referència a la realitat.

Què feien els metges de l’època davant la malaltia?

Els metges van observar que el que estava infectat era la sang. Per tant, practiquen la sangonera, però això provocava situacions encara més greus, ja que quedaven més dèbils. També es cremaven herbes aromàtiques i sofre (per purificar l’aire) o es netejaven els carrers. Es comencen a prendre mesures d’higiene (però un cop començat el problema, això no fa res, s’havia d’haver fet abans). Es practica la medicina credencial, és a dir, s’invoca als sants, tampoc es banyen, per tal de no obrir els ports… Es practica l’exclusió, aïllar els malalts quant encara eren pocs. Practiquen la quarantena (tancar muralles i no deixar entrar ningú), enterraments ràpids, marxar lluny i tornar tard. Però en definitiva, no hi havia res a fer.

Vestimenta típica dels metges que tractaven de curar els malats per pesta negra

Vestimenta típica dels metges que tractaven de curar els malats per pesta negra


El metge Jaume d’Agramunt, va escriure un llibre “Regiment de preservació a epidèmia o pestilència e mortaldats“, per primera vegada es posa per escrit la relació de la propagació d’epidèmies i la manca d’higiene i també s’adverteix dels problemes ambientals. Lentament s’apliquen programes urbanístics que impliquen per exemple:

  • Clavegueres.
  • Carrers pavimentats.
  • Inici en alguns casos, de recollida d’escombraries.

Impacte psicològic de l’epidèmia

La pesta és percebuda per una mena d’histèria col·lectiva. Això va provocar:

  • Relaxació dels costums (es pren consciència de la brevetat de la vida i també de la impotència de no poder fer res davant la malaltia, pots morir sense haver estat malalt anteriorment). Per tant, mentre estem bé visca la vida, s’ha de viure al màxim, festes, plaer, diversió…Fins i tot, hi ha religiosos que es tiren a la bona vida. Es va arribar a demanar a l’Església, l’autorització de matrimonis a partir del 3r grau de parentiu, per facilitar, la reconstrucció de famílies.
  • Impuls de la religiositat, es reforça l’espiritualitat i la pietat. Això és un càstig diví, per tant s’ha de fer una vida dedicada a Déu, per tal de poder-lo acontentar. És un període en que es fan moltes peregrinacions i donacions a l’Església, es potencia la penitència, proliferen els ermitans, col·lectius eclesiàstics, renúncia dels plaer de la vida terrenal per buscar el perdó de Déu. Es formen confraries, però el més espectacular seran les “danses fúnebres” i el “martiri voluntari” Càstig corporal, fer-se mal per tal d’acontentar a Déu. Trobem els Flagel·lants, anaven a una ciutat a una altre, i els uns als altres s’assotaven, fins quedar fets pols, després els havien de curar, van adquirir un caràcter d’heretgia. Això mostra el descontentament, pessimisme en que es vivia.
  • Canvi de la percepció de la mort, ja no es veia com un trànsit cap a la vida eterna, ara és vista com una cosa negativa, la mort esdevé repulsiva, no esdevé com un premi, sinó com un càstig. El sentit de la mort, és un mirall a on es reflecteixen els pecats de la humanitat. Fins i tot, l’art i la literatura en fa ressò. Petrarca, escriu “Triomf de la mort“. Jorge Manrique “Tropas por la muerte de su padre”. Bernat Metge “El Somni“. I Representacions populars: Danses de la Mort.

Per què es trenca la coacció social de les comunitats afectades?

  • Pillatge de cases i masos abandonats. Les autoritats es van veure desbordades davant aquesta situació.
  • Desmoralització dels supervivents, van quedar fortament colpits, van desencadenar una apatia davant el treball.
  • Odi antisemita. Els jueus tenien molta mala fama, perquè molts d’ells, eren els que cobraven els impostos reials. L’any 1391, es van assaltar la major part de barris jueus de ciutats europees.
  • Alteracions en l’administració i en la vida urbana, van morir molts oficials i membres de la burocràcia, això va ser un caos burocràtic, hi havia moltes dificultats per cobrir les vacants. La necessitat portava a que gent que estava poc preparada, assumís els càrrecs, això va representar un caos.
  • Les epidèmies també van provocar el trencament de les grans operacions militars (Guerra dels 100 Anys).

Els fogatges són posteriors a la pesta negra i és en part, perquè les autoritats es veuen obligades de tenir un registre de qui queda com contribuent. Els autors M.K.Bennet i J.C. Russell estimen per a mitjans del segle XI una població d’entre 42-52 milions d’habitants. Al 1300 uns 73-85 milions d’habitants. A partir del 1300 la població europea ja no creix més i es manté fins a meitat del segle XIV fins que venen fams i epidèmies.
Cap al 1350, hi ha 50-51 milions d’habitants, cap al 1400, uns 45 milions d’habitants, la xifra retorna al període inicial. Hi ha ciutats que pateixen una pèrdua molt notable de la població, però ha vegades es perquè hi ha un procés migratori d’una zona a una altre.


Cursos història

Lectures per seguir el curs d'Història d'Europa a l'Edat Mitjana:

  1. Roma: un Imperi en decadència
  2. L'Imperi romà cristià. La conversió de l'emperador Constatí (312)
  3. Després l'Imperi: les invasions bàrbares i els nous estats a l'Europa occidental
  4. Expansió de l'Islam, àrabs i berbers a la Mediterrània (segles VIII-X)
  5. Pràctiques agràries i alimentació pagesa abans dels feudals
  6. L’Imperi Carolingi. Auge i descomposició
  7. La gènesi de l'ordre feudal: les institucions i les relacions feudovassallàtiques
  8. L’Església: una institució universal. L’expansió de l’ordre feudal per conquesta
  9. La gènesi de les monarquies feudals: institucions i òrgans de govern
  10. Les ciutats medievals en el feudalisme. Comerç. Els gremis. El patriciat urbà
  11. La qüestió del “creixement medieval” (segles XI-XIII) i els seus límits
  12. Els primers símptomes de la desacceleració baix-medieval
  13. La Guerra dels Cent Anys
  14. Efectes econòmics i socials de la crisi baix-medieval al camp i la ciutat
  15. Conflictivitat social al camp. Desequilibris a la societat urbana
  16. El Cisma d’Occident. Les monarquies autoritàries i les transformacions de l'Estat
  17. Bibliografia Història Medieval