Catalunya entre l'Edat del Bronze a l'Antiguitat tardana

Publicat el: 12/11/2016 | Actualitzat el:

Els orígens de Catalunya com a entitat política no poden ser objecte d’una datació exacta. Durant l’Edat del Bronze i fins a l’Antiguitat tardana diversos pobles, autòctons i estrangers, van habitar als territoris que avui en dia conformen Catalunya: ibers, fenicis, grecs, romans, visigots i àrabs.


La història de Catalunya des dels seus orígens més remots

Des de quant existeix Catalunya?
Els orígens de Catalunya com a entitat política no poden ser objecte d’una datació exacta. Més aviat s’ha de veure com un procés de vertebració que es desenvolupa des de finals del segle VIII fins a finals del s. XII, moment en el que ja sí que podem parlar de Catalunya com una entitat organitzada: annexió dels comtats de la Catalunya nova, unió dinàstica Catalunya- Aragó. Aleshores quins són els orígens de Catalunya? Començarem el nostre relat amb l’establiment, a Empúries, d’una sèrie de colònies gregues que tenien com a objectiu l’intercanvi comercial amb els pobles autòctons del territori.

L’Edat del Bronze: els pobles iber i les colònies gregues d’Empòrion (580-600 aC) i Rhode

Els pobles ibers

Els ibers van ser un conjunt de pobles que les fonts clàssiques identifiquen a la costa oriental de la península Ibèrica amb aquest nom, almenys des del segle VI aC. elisyces, sordons, cerretans, airenosis, andosins, bergistans, ausetans, indigets, castel·lans, lacetans, laietans, cossetans, ilergets, iacetans, suessetans, sedetans, ilercavons, edetans, contestans, oretans, bastetans i turdetans. Tot i que les fonts clàssiques no sempre coincideixen en els límits geogràfics precisos ni en l’enumeració de pobles concrets, sembla que la llengua és el criteri fonamental que els identificava com a ibers, atès que les inscripcions en llengua ibèrica apareixen, a grans trets, en el territori que les fonts clàssiques assignen als ibers: la zona costanera que va des del sud del Llenguadoc-Rosselló fins a Alacant, que penetra a l’interior per la vall de l’Ebre, per la vall del Segura i per la vall alta del Guadalquivir.
Els ibers convivien pacíficament amb els grecs i els fenicis. La seva cultura es basava en el bronze. Cada poblat era independent. Però tots els pobles ibers tenen trets comuns:

  • Tots els pobles viuen sobre turons. Els poblats tenen muralles.
  • Eren societats d’agricultors i ramaders.
  • Tenien una religió comuna.
  • Utilitzaven espases anomenades falcata.
  • Els ibers mai trencavent els juraments.
  • Tenien escriptura, malgrat no s’ha pogut desxifrar.
  • Tenien un art comú. Predominaven les escultures botiu (ofrenes als déus). La més important és la Dama d’Elx.
  • Practicaven els cultes, la caça i la ramaderia. En part eren nòmades. Eren una mica guerrers.

A Catalunya els pobles més importants van ser:

  • Al nord de Catalunya: ceretans
  • Al Empordà: indigetes
  • Al centre de Catalunya: lacetans
  • a Vic: ausetants
  • A Barcelona: laietants
  • A Tarragona: cossetants
  • A l’Ebre: ilercavons
  • A Lleida: ilergetes

Les colònies gregues

L’expansió econòmica del poble grec el porta a iniciar una colonització comercial cap a occident. Rhode i Empòrion van exercir un control directe sobre la zona del Empordà i van arribar a substituir el paper dels grans poblats ibèrics, els quals acabaren desapareixen.

Emporiom

Recreació de la colònia grega i romana d’Empòrion, a l’actual Empúries.


Les ciutats comercialitzaven els productes agrícoles de la zona i controlaven els passos naturals de muntanya per arribar a les zones mineres. El poblat ibèric de Peralada desaparegué a la fi del segle IV aC i els petits assentaments rurals de la zona quedaran sota el domini de Rhode.

Mapa dels principals assentaments grecs a la costa i dels diferents poblers ibers a Catalunya


Empúries fou una antiga ciutat fundada per comerciants grecs que posteriorment esdevindrà un assentament roma. Estava situada al golf de Roses, avui dins el municipi de l’Escala, concretament a la vora de Sant Martí d’Empúries, que en conserva el nom. Fundada al 580 aC pels comerciants grecs de Focea. A partir del 218 aC les ciutats gregues passen a estar sota el domini roma.

L’etapa clàssica: la Hispània romana (218 aC-476 dC) i la romanització de la península

Els romans van arribar per primera vegada a Catalunya l’any 218 aC. Els orígens de Tàrraco es troben en una petita guarnició romana que els germans Gneu i Publi Corneli Escipió deixaren durant la Segona Guerra Púnica, l’any 218 aC. Aquest primer assentament aviat va esdevenir una important base militar que donà lloc a la ciutat de Tàrraco. Tàrraco fou la ciutat romana capital de la Hispània Citerior i després de la Província de la Tarraconense, actualment Tarragona. En canvi, Bàrcino fou una colònia romana de menor importància respecte Tàrraco. Actualment es tracta de la ciutat de Barcelona. Amb una ubicació estratègica per controlar el comerç de les platges del Llobregat, la Bàrcino romana era una ciutat petita, que va funcionar com a centre administratiu i religiós i que tenia una presència important de lliberts.

L’arribada dels romans a la península

A l’any 400 aC hi havia dos potències enfrontades a la Mediterrània: Cartago i Roma. La Primera Guerra Púnica (262-241 aC) va enfrontar els cartaginesos contra els romans per aconseguir el domini de Còrsega i Sicília. S’imposà Roma i es signà un tractat pel repartiment de la Península Ibèrica, el Tractat de l’Ebre que dictaminava que de l’Ebre en amunt seria territori de conquesta pels romans i de l’Ebre en avall pels cartaginesos.

Mapa d’operacions de la Segona Guerra Púnica. Font: Wikipedia.org


Al 219 aC es produeix la Segona Guerra Púnica. El general cartaginès Hanníbal inicià la guerra definitiva contra Roma. Hanníbal volia travessar tota tota la península direcció nord amb la intenció d’atacar Roma per terra. I per aturar l’acció del guerrer cartaginès, els romans enviaren un exèrcit per mar que havia de desembarcar a la península ibèrica per estroncar els desitjos d’Hanníbal. L’any 218 aC desembarquen els romans a Empúries. Els romans, aliats amb els ibers, derroten a Hanníbal i l’obliguen a retrocedir per fer-lo tornar a Cartago.
Acabada la Segona Guerra Púnica els romans decideixen quedar-se a la Península, perquè era una terra molt rica en minerals, aliments (blat, oli i vi) i mà d’obra esclava.

La conquesta

La primera fase de dominació del poble iber arriba fins el 200 aC, quan el poble iber fou derrotat. La segona fase suposava la conquesta de la Meseta i durarà un segle i mig. Fins l’any 50 dC no està tota la península sota dominació romana, a causa de la gran resistència.
La tercera i última fase de conquesta va entre els anys 20 i 50 dC quan es produeix la dominació del món cèltic. August, primer emperador romà, portà tot el gruix de l’exèrcit a Cantàbria. Els vascons mai van ser dominats.

La Romanització

La Romanització fou el procés d’assimilació de la cultura romana per part dels ciutadans autòctons de la península Ibèrica. En l’aspecte polític, en els 700 anys de dominació, primerament, cap al 200aC, dividiren la península en dos províncies: l’est era la Hispània Citerior i al sud la Hispània Ulterior. A cada província hi havia el Pretor. Quan tota la península va ser conquerida, August, declarà la pax romana i realitzà una nova divisió territorial. A l’any 19 aC forma 3 províncies: la més gran era la Tarraconensis, amb capital a Tàrraco. La segona era la Bètica amb capital a Còrdova i després fou Hispalis, actual Sevilla. Per últim hi havia Lusitània, a l’actual Portugal. La capital era Emèrita Augusta. A finals del segle III Dioclecià reformà els territoris. Va mantenir Lusitània. A la Bètica li afegí Mauritània i la Tarraconensis la dividí en tres: Cartaginensis, Galecia i Tarraconensis.
En l’aspecte social, el 80% de la població era esclava, i el 20% patricis i plebeus. Dintre d’aquesta classe alta, hi havia dos grups: els senatores (amb dret a ser membres del Senat) i els equites (alts càrrecs de l’exèrcit).
En l’aspecte econòmic, els romans eren una cultura urbana. Volien els territoris conquerits per produir aliments i poder-los enviar a Roma. El gran pilar de la indústria a la península eren les mines. Les mines eren propietat de l’estat.
En l’aspecte cultural la immensa majoria de pobles de la península van adquirir la llengua llatina. La religió passà per tres fases. En la primera fase adoptaren la religió grega, politeista. Els romans es van prendre la religió com una qüestió d’estat, fins al 19 aC. Amb l’Imperi, això canvià. L’Emperador era déu i se li havien de fer ofrenes, monuments… Al segle IV es va produir l’últim canvi. Constantí declarà el Cristianisme com a única religió. Això passà l’any 313.
 
En quant als personatges més rellevants d’origen hispà, destacar:

  • Trajà (S. II). Neix a Còrdova. Arribà a ser emperador.
  • Adrià, fill de Trajà.
  • Teodosi, emperador hispà.
  • Sèneca, el pensador més important romà, nascut a Hispalis.
  • Marcial, poeta.

Els visigots a Hispània (415-711)

Els pobles germànics entren a l’Imperi pel limes nord al 406, travessant el Rin. La província romana d’Hispània es convertí, amb la caiguda de l’Imperi Romà l’any 476, en un regne visigòtic, barrejant la influència hereva del món romà amb algun element germànic. El període visigòtic es divideix en dos:

  • El Regne de Tolosa (476-507)
  • El Regne de Toledo (507-725)

El Regne de Tolosa (476-507): època d’una gran inseguretat a la península. Els grans homes romans es traslladaran de les ciutats cap al camp. Aquests oferien protecció als senyors, a canvi d’alguna cosa. Aquest és l’inici del feudalisme.
El Regne de Toledo (507-725): el rei que unifica tots els territoris de la península fou Leovigild. Els vàndals van ser els únics que no van acceptar l’autoritat dels visigots i marxaran cap a Àfrica. Dintre d’aquest regne hi havia una gran diversitat.
La ciutat de Tàrraco, que havia estat la més significativa en l’època romana, va perdent importància en benefici de Barcino, (mostra d’això és la conversió de l’amfiteatre en una basílica). Les ciutats passen a tenir una funció política i religiosa: esdevenen seus episcopals, mentre que perden, d’altra banda, la funció econòmica.

La presència àrab a Catalunya (a partir del 711)

Els invasors devien penetrar a la província eclesiàstica tarraconense i establir el seu domini al territori de la Catalunya actual entorn dels anys 712-720. Una part de la població resistí o morí o bé fou castigada amb la pèrdua de les propietats i potser també la llibertat; una altra emigrà, i una tercera part capitulà. Els emigrants, que també van perdre les propietats, devien marxar majoritàriament cap als Pirineus. Els que en van sortir més ben parats van ser els que van capitular, perquè van retenir béns i drets, si bé hagueren d’acceptar la supeditació a un nou poder i a una nova fiscalitat.
Quina incidència va tenir la invasió musulmana de 711? A curt termini, en l’àmbit de l’economia, s’ha de suposar la destrucció de conreus i collites, la temporal detracció de poblacions cap a zones bosquines i muntanyenques, l’assalt i devastació de ciutats i la pertorbació de la circulació mercantil i monetària.

  • Fugida de “potents”, els més rics.
  • Desaparició de centres de poder com ara seus episcopals.
  • Caiguda de l’aparell polític hispano-got.

Per a l’aristocràcia va ser una catàstrofe, però a la llarga va ser beneficiós per les classes populars. La invasió va significar la immediata pèrdua de controls per part de l’aristocràcia i aquest nou debilitament dels vells dominadors devia permetre avançar una mica més en el procés d’emancipació de les classes rurals. Això facilità el creixement econòmic dels segles VIII-X.
EN SÍNTESI:

  • La classe dirigent hispano-goda va perdre l’Estat, el que havia creat i li garantia l’hegemonia social.
  • Durant cent anys, entre mitjans del segle VIII i mitjans IX francs, hispano-gots i musulmans lluitaren en aquesta terra.
  • La societat es devia instal·lar en la inestabilitat durant generacions.

Bibliografia de consulta:

  • SALRACH, J.M. Catalunya a la fi del primer mil·lenni. Pàgs. 37-38

Lectures per seguir el curs d'Història de Catalunya: dels orígens a l'actualitat:

  1. De l'Edat del Bronze a l'Antiguitat tardana
  2. La Catalunya carolíngia i la formació dels primers comtats catalans
  3. Feudalització i expansió territorial dels comtats catalans (segles XI-XII)
  4. L'expansió territorial i econòmica de la Corona d'Aragó
  5. La crisi baix-medieval catalana
  6. El sistema polític i institucional del Principat de Catalunya durant l'Edat Mitjana
  7. Catalunya dins l'Imperi dels Àustries (la monarquia dual)
  8. La Guerra dels Segadors
  9. La Guerra de Successió espanyola
  10. La Nova Planta de 1714: l'absolutisme borbònic
  11. La repressió política i social durant el XVIII
  12. Revolució industrial i transformacions econòmiques al segle XIX
  13. Revolució liberal i configuració del nou Estat liberal-burgés
  14. Sexenni Democràtic, Restauració i Catalanisme polític
  15. Anarquisme i moviment obrer a Catalunya
  16. Dels Quatre Presidents a la Solidaritat Catalana
  17. La Setmana Tràgica de 1909
  18. La Mancomunitat de Catalunya
  19. Els anys del Pistolerisme
  20. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)
  21. La Segona República espanyola i Estatut d'Autonomia de 1932
  22. Dels Fets d'Octubre al Front Popular
  23. El Cop d'Estat de 1936 i la Revolució popular
  24. Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)
  25. El primer Franquisme (1939-1959)
  26. El segon Franquisme (1960-1975)
  27. La Transició a la democràcia
  28. La Catalunya autonòmica