Economia al segle XVI: expansió colonial, camp i ciutat

Publicat el: 08/02/2018 | Actualitzat el:

L’Edat Moderna no comportà grans canvis en les estructures econòmiques i socials respecte a l’etapa anterior. Tot i el manteniment de la societat estamental tradicional, a partir del segle XVI observem la puixança d’un grup econòmic privilegiat al món urbà enriquit a través de les noves activitats mercantils.


L’Edat Moderna no comportà grans canvis en les estructures econòmiques i socials respecte a l’etapa anterior. Tot i el manteniment de la societat estamental tradicional, a partir del segle XVI observem la puixança d’un grup econòmic privilegiat al món urbà enriquit a través de les noves activitats mercantils. L’ascens de la burgesia, fenomen essencialment urbà, marca en molts aspectes tot el període modern. La burgesia, com a classe social, sempre observà amb ressentiment el poder polític i centrà en les ciutats l’eix de la seva activitat, imposant noves maneres i estils de pensament. Fora de la burgesia, la noblesa i el clergat conservaran els seus privilegis estamentals, mentre que una àmplia categoria de treballadors inundaran els camps i les ciutats i viuran en un ambient de marginació i de rebel·lió social.

El món agrari durant el segle XVI

La capacitat d’obtenció recursos alimentaris en la societat tradicional estamental era el factor més important per regular el volum de població. Europa al segle XVI era una societat fortament rural que necessitava dels recursos agraris que produïa per sobreviure. La natalitat i la mortalitat, juntament amb factors culturals, socials, econòmics i polítics, estaven interrelacionats en el sistema demogràfica d’aquest període.

Els Segadors és una pintura a l’oli sobre taula feta el 1565 per l’artista flamenc Pieter Brueghel el Vell.

Una societat marcadament rural

Al 1500 7 de cada 10 europeus vivien al camp, els altres 2 vivien en nuclis urbans petits i només 1 de cada 10 habitaven en ciutats mitjanes o grans. Fins i tot, ciutats com Barcelona tenien un aspecte rural, amb molts ciutadans que malgrat viure a ciutat es dedicaven a les tasques agrícoles. La marxa de la producció agrària marcava la penúria o el benestar de bona part de la societat europea del segle XVI. Una coneguda estampa alemanya fa dels pagesos les arrels de l’arbre social.
A l’any 1450 l’augment demogràfic provocà un creixement de la demanda de producció agrària que fou solucionada gràcies a l’extensió de les pastures (trencant la tendència anterior de reducció). Al 1500 l’economia vinculada al cultiu del cereal recuperava el terreny perdut a les dècades anteriors. El cereal era molt important perquè els rendiments calòrics de l’espai dedicat al cereal eren 10 vegades superiors al del bestiar. El bisbe italià Claudio de Seyssel, deixà per escrit al 1519: “molts llocs i regions que acostumaven a estar arbrats o sense llaurar, ara són tots conreats i poblats d’aldees i masos“.
El desenvolupament d’una agricultura extensiva, fenomen que s’inicià al segle XVI, es manifesta en 4 elements:

  • Proliferació de reglamentacions forestals de protecció dels arbres, que eren vistos com a interès públic: combustible bàsic, construcció naval, prevenció de l’erosió del terreny.
  • Conversió de terres comunals en terres de conreu, en especial a Anglaterra, on es passà del sistema dels “Open-fields” (terres públiques) als “Enclosures” (terres privades). Per què? Entre d’altres motius perquè entre 1550 i 1610 el preu del blat es triplicà.
  • Conversió de terres de pastures en terres de conreu: malgrat que les cabanyes ramaderes van augmentar en alguns llocs especialitzats com a Hongria, on la carn de boví representa el 94 % de les exportacions a Occident (1542), el 1549-1551 arriben a Viena 180.000 caps de bestiar; a Castella, el ramat llaner de la Meseta arribà al seu màxim entre 1520-1530 (3 milions de caps). Tot i així, els guanys per dedicar les terres a conreus eren majors.
  • Dessecacions de terres pantanoses o guanyades al mar: es van dedicar importants capitals privats i públics. L’obra més espectacular: els pòlders als Països Baixos, recuperen al mar fins a 70.000 hectàrees, durant el segle XVI. També a la costa d’Alemanya del Mar del Nord.

Hi ha un debat historiogràfic sobre si el creixement de la producció agrària del segle XVI va ser fruit de l’extensió de les terres cultivades o per la intensificació, la diversificació i l’especialització dels conreus. Hi ha dos tesis: la pessimista i l’optimista.

  • La tesi optimista: els progressos en els rendiments, com a indici d’avenços envers una agricultura intensiva. Anglaterra i Països Baixos (7,3 per 1 de sembradura en blat i sègol i mentre Alemanya o Rússia, un 4,3):
  • La tesi pessimista: fora del Nord d’Itàlia, els Països Baixos i Anglaterra (amb la demanda de circuits comercials molt densos) no existí un veritable progrés en els rendiments: les millores foren lentes, l’adob escàs, utillatge primitiu i resistència al canvi.

Però hi ha alguns elements que haurien col·laborat en la intensificació dels conreus: sobretot les millores en els sistemes de regadiu, amb la realització d’obres hidràuliques de cert abast. I també la millora dels sistemes de conreu amb aplicació de rotacions més llargues, eliminació del guaret i un conreu successiu d’espècies amb diferents necessitats de nutrients.
La plantació permanent de cereals obligava al guaret (porció de terreny sense cultivar); una part dels nous conreus es destinaven a farratges. D’aquesta època són importants manuals agronòmics, per exemple, el del venecià Camillo Tarello que va escriure al 1556 “Ricordo d’agricoltura“. A més d’intensificació dels conreus parlem de diversificació.
Al segle XVI guanyen novament terreny dos conreus tradicionals que havien estat oblidats: l’olivera i la vinya tornen la mediterrània (Italià i França consoliden regions vinícoles com el Beauyolais). I arriben nous productes extraeuropeus, que modifiquen els hàbits de consum: un segle abans havien arribat l’arròs i els cítrics: a partir de 1500, arriben cafè i plàtans. La planta americana més ràpidament difosa va ser el blat de moro.

Torna el conreu de la vinya a Europa


L’agricultura europea va fer passes endavant en l’especialització: sobretot al voltant de les grans ciutats. Als Països Baixos, els cereals van ser substituïts pel lli o grana (plantes comercials) dedicades a les manufactures tèxtils i es confià a la importació de Sicília i el Bàltic, zones cerealistes que alimentaven un 13/14 % del total del consum (1562 -1569).

Propietat de la terra i règims de tinença

Quins eren els propietaris de terres a l’Europa occidental?

  • Pagesos i comunitats aldeanes: eren propietaris d’un 50% del total de terres a França (1550). No es tracta, però d’un grup homogeni, sinó amb creixent diferenciació social (propietaris i vassalls).
  • L’Església al 1500 era la més important propietària de terres: 25-35% de les terres del territori de Florència: 20% de Suècia: a Anglaterra les rendes dels monestirs doblaven les de la Corona. Al 1600 però l’estatus havia canviat substancialment: la noblesa tenia la jurisdicció sobre comarques senceres: no sempre el senyor era propietari, havia de respectar els drets anteriors o els dels vassalls que assolien unes condicions d’estabilitat de semi-propietat.
  • Senyors laics i eclesiàstics gaudien de graus de domini diferents: dues Europa. Els canvis al món agrari forcen la caiguda del feudalisme a l’oest i reforcen una segona servitud a l’est.

I a l’Europa oriental, qui eren els propietaris de terres?
A l’est del riu Elba la concentració de terres estava en mans dels senyors, a costa dels petits propietaris, aprofitant corvees (prestacions de treball forçat dels vassalls). Hi ha tres factors que feien possible aquesta situació:

  1. L’augment de preus dels cereals (per quatre al segle XVI), derivats de la demanda occidental. Les exportacions de civada polonesa augmenten en 20.000 tones al 1500 a 170.000 el 1618.
  2. Mà d’obra poc nombrosa: densitat de població molt baixa, 14 h/km2 a Polònia i 3 h/km2 a Ucraïna.
  3. Estructures polítiques dominades per la noblesa.

A l’Europa oriental es consolidaren grups socials de nobles, grans terratinents, com ara els Junkers a Prússia, la szlachta a Polònia o els Pomieschiki a Moscòvia. En cap d’aquests territoris existia una burgesia que pogués actuar de contrapès: al 1600 a Polònia comptava amb 5 milions d’habitants, i al país només hi havia 8 poblacions que superaven els 10.000 habitants.
En aquests territoris orientals els grans propietaris van preocupar-se d’assegurar una legislació que fixés la mà d’obra dins una segona servitud: a Prússia, successives ordenances de 1526, 1540 i 1577 limitaven la mobilitat i l’herència dels pagesos.
En canvi, a l’oest de l’Elba les terres senyorials es dividien entre tinences pageses i reserves amb un paper cada vegada més secundari (1 hort per a la taula del senyor, molt sovint absent). Les corvees tendeixen a desaparèixer i l’estabilitat dels pagesos augmentava, amb formes de transmissió a canvi de diners.
Malgrat tot la diversitat en les formes de propietat dins l’Europa occidental també era notable. A Anglaterra en aquesta època el sistema feudal ja era molt feble i molts pagesos eren lliures al 1500 (només 30 % de jornalers). En canvi a Castella un 70% de la població agrària treballava en terres que no li eren pròpies.
Tot i això, l’acumulació de despeses dels no propietaris era important. Perquè un pagès no propietari havia de pagar:

  • 10% dels guanys en drets senyorials.
  • 10% de delme eclesiàstic.
  • 10 % d’impostos reials
  • En total entre un 35/50 % eren rendes de la terra. La resta: 29/40 % (planters) + censos

Durant tot el període modern hi haurà un notable creixement de la polarització dins la pròpia comunitat pagesa. Trobarem pagesos rics i pagesos pobres. És el camí cap a una pròpia burgesia rural i un proletariat rural.

El món urbà: finances, comerç i manufactures

Finances: el paper del diner

A les zones rurals els intercanvis monetaris eren molt estranys i pocs freqüents, allà l’habitual eren les permutes de productes i els intercanvis. Moltes comunitats agràries eren autosuficients. El diner entra en joc quan es trenca l’autoconsum i s’entra en xarxes comercials (tres nivells de mercats: locals, setmanals/comarcals i fires especialitzades). Al segle XVI hi havia una proporció baixa d’ingressos en diners (els treballadors tèxtils cobraven en roba). L’important en aquell moment era la possessió de terra i l’acumulació del crèdit, no la conversió en metàl·lic.

El canvista i la seva dona (1539, Museu del Prado) per Marinus va Reymerswale


Però en el món urbà les coses eren diferents. Els grups urbans dedicats al comerç (els burgesos) comencen a desenvolupar un cert capitalisme financer, emparats en diversos factors de canvi:

  • Commutació de drets feudals per diners.
  • Expansió d’indústria, comerç i mercats.
  • Limitació dels controls morals sobre la usura.
  • Entrada d’enormes quantitats de metall americà.

Aquests grups urbans feien ús de capitals en forma de crèdit, en dos sentits claus per al capitalisme: donava major mobilitat, el que facilitava la inversió i provocava la acumulació en mans de la burgesia de bens procedents alhora del món rural i de la noblesa.
Com s’esdevenia creditor? Orfebres, notaris o mercaders de teixits amb transaccions econòmiques de gran volum, fan el pas. Primer el préstec, desprès dipòsits de clients. Completant aquest procés s’esdevenia banquer privat.

Banquers i creditors

Hi havien bancs privats i bancs privats. Pel que fa als bancs privats sovint eren força inestables, amb capitals petits amb riscos elevats. Al 1584 dels 103 bancs que havien a Venècia, 96 havien fet fallida. Per contra els bancs públics havien nascut de la incertesa. Alguns exemples: Casa di San Giorgio (Gènova), Messina i Venècia (1587), Milà (1597), Roma (1605) o Amsterdam (1609). Obert a clients públics i privats, amb suport públic (sovint municipal) per als fons dipositats.
També existia la figura dels financers: resposta a la feblesa de la banca privada i les restriccions al crèdit de la pública: finances especulatives dels vells banquers mercaders. No mantenen dipòsits, comercien amb diners, mercaderies i crèdit.

La lletra de canvi

Aquests financers gaudiren de tres instruments:

  • Les grans fires internacionals.
  • Millores de la tècnica comptable.
  • La lletra de canvi: neix al segle XII i és del tot acceptada en el món financer.

Per aquest mitjà no es transferien físicament els diners, sinó que es feia un crèdit. Es signava un compromís de pagament a fer en una plaça de canvi en una data concreta: els mercaders disposaven de capitals a crèdit a a qualsevol punt d’Europa i especulaven amb els canvis de moneda comerciant amb lletres.

El problema de l’endeutament públic

El principal estímul al mercat de les lletres de canvi eren les monarquies militaristes. Provocava també concentracions i monopolis, amb beneficis extraordinaris. Exemples:

  • Noccolo Grimandi: 1515 (80.000 ducats); 1575 (5 milions).
  • Fugger, Alemanya: 1511 (196.761 florins); 1575 (5 milions).

Un benefici anual del 54%. Però la caiguda arribà al 1557: primera suspensió de pagaments de la monarquia espanyola. El creixement del deute tingué dos conseqüències:

  • Creació d’una classe rendista: a Valladolid al 1600 hi havien 200 tenidors (impostos).
  • Consolidació del deute: els creedors resten entrampats i això dóna estabilitat financera.

El comerç

Pel desenvolupament del comerç en l’època moderna existien una sèrie de barreres tradicionals que el feien menys competitiu: les distàncies físiques i els temps de viatge, la lentitud en el transport de certes matèries desaconsellaven un comerç a llarga distància (per exemple d’aliments). El transport marítim i fluvial era utilitzat per moure grans volums de productes pesants (com la gusta o els foments). Però quan el blat polonès arribava a la mediterrània gairebé havia passat un any.
I per via terrestre els problemes no eren pocs: la precarietat de la xarxa i la manca de força motriu feien molt difícil el transport. Per això el transport de llarga distància només era rendible amb productes molt cars (sedes o espècies).
I a tot això cal sumar els problemes legals vinculats al comerç: a l’època hi havia una marea de petites jurisdiccions que interferien en el lliure comerç que repercutien sobre costos i preus finals dels productes.

El comerç marítim internacional

Les dificultats del comerç interior es compensen amb un salt endavant en el volum del trànsit marítim de cabotatge i de mitja i llarga distància. El cost d’aquests viatges no superava el 5-6% del volum de l’operació; beneficis de quasi el 100%.

Sevilla, des de 1503 va ser el destí de la flota d’Índies, perquè la ciutat era seu de la Casa de la Contratación que monopolitzava el comerç amb Amèrica

  • A Amèrica: volum de mercaderies desplaçades des de Sevilla: (1520: 10.00 tones, 1600: 40.000 tones). Aviat les possessions americanes són autosuficients en productes bàsics (teixits, vi, oli o ferro) mentre les importacions europees són en un 90% metalls preciosos: la península redistribueix productes manufacturats del nord. Els metalls americans van aviat a mans seves.
  • A Àsia: venecians i portuguesos tenen el mateix problema que els castellans a Amèrica: no tenen res a oferir a canvi d’espècies i sedes. Exporten metalls preciosos.

El desenvolupament de l’activitat comercial

L’expansió del comerç es produeix al segle XVI per quatre motius:

  • Per accés al crèdit fàcil: permet el joc de l’especulació i l’augment del benefici.
  • Pel desenvolupament de les assegurances.
  • Gràcies als avenços tècnics en la construcció naval: augment de la capacitat per fer rendibles les operacions: galera mediterrània superada pel gabió atlàntic.
  • Per la constitució de societats per accions: la Muscovy Company (1555) a Londres (una “merchant adventures”): abans, capitals per una sola operació; ara, fons permanent de capital. Els mercaders ja no intervenen: compren accions de societats que comercien per ells.

Les manufactures

Les Indústries principals

La indústria ocupava una part molt petita del capital i de la mà d’obra al segle XVI. No obstant es van produir avenços qualitatius notables: per exemple, en les infraestructures mineres (drenatge i ventilació de galeries), l’extracció de metalls (mètode d’amalgama), en els teixits (primitius telers mecànics) i en la fabricació d’armament (alts forns imposant-se a les fargues tradicionals).

L’empresa a gran escala només existia a la indústria extractiva, naval i tèxtil (l’Arsenale de Venècia al 1560 tenia 3.200 treballadors). La major part d’aquestes empreses es trobaven al camp, no en fàbriques urbanes. La indústria del tèxtil va ajudar en la difusió de teixits econòmics (new draperies, barats, lleugers i de moda).

El paper dels gremis

Els gremis tenien un paper molt important en la organització dels oficis a les ciutats. Actuaven en:

  • Defensa dels productors: fre a la innovació, restricció dels treballadors qualificats (períodes de formació llargs) i dels volums i ritmes productius.
  • Per exercir un control que evités:
    • el pas de manufactures a l’àmbit rural.
    • la incorporació de treballadors immigrants coneixedors de noves tècniques.
    • La impossibilitat d’estendre les restriccions a les noves indústries.
    • Les concessions reials en condicions especials.

Els treballadors organitzats

Com en l’època medieval, als segles moderns també es donen episodis de conflictes laborals (vagues i lock-outs), com per exemple, a la industria impressora francesa: París i Lió (1567, 1571, 1577) o reclamacions de reducció de jornada, autorització de sindicats i instauració d’arbitratge entre empresaris i treballadors.

Minories i difusió del capitalisme

Els refugiats tenen un paper clau en la difusió del capitalisme: eren ciutadans lliures per innovar i disposaven de contractes que facilitaven els intercanvis. La major part de les minories eren de caràcter religiós.
Al segle XVI destaca el paper molt important dels refugiats que venen del nord d’Itàlia i els Països Baixos del sud:

  • Prosperitat d’Amsterdam amb l’arribada d’exiliats d’Anvers, Brussel·les i Gant.
  • Dos minories juguen un paper molt important:
    • Hugonots: calvinistes francesos.
    • Jueus: perseguits i expulsats de molts indrets.

La revolució dels preus

Al 1500 es produeix un fenomen nou: l’elevació del cost de la vida. L’obra de l’historiador nord-americà Earl J. Hamilton de 1934 “El tesoro americano y la revolución de los precios en España, 1501-1650“, convertida en la teoria tradicional, situa el concepte de la revolució dels preus com un factor clau de la història econòmica del segle XVI. Per Hamilton la inflació estava relacionada amb l’arribada massiva de metalls preciosos d’Amèrica.

Però és escaient aquest concepte? Entre els anys 1500 i 1600 es produí l’encariment dels articles de consum bàsics: el blat (bàsic en la dieta de l’època), d’un 318% als Països Baixos a un 651% a França. La inflació en els productes manufacturats no va ser tan elevada: a Anglaterra un 1,5% (1532-1580); a Florència (1552 i 1600), inferior al 2% anual. Conjunt del continent, mitjana del 4%.
Per què es va produir aquesta “revolució dels preus”? Per tres motius:

  • No va ser revolucionària la magnitud sinó l’aparició del fenomen: abans, estabilitat de preus alterada estacionalment.
  • Economia poc dúctil: la duplicació del preu del pa comportava gana a un percentatge molt alt de la població.
  • Inflació combinada amb l’evolució de salaris i rendes: caiguda del nivell de vida.

Causes de l’alça dels preus

S’atribueix als garbelladors l’encariment dels productes de primera necessitat. Però també cal tenir en compte la devaluació monetària: retirada de metall i depreciació automàtica. Les monedes anglesa i francesa eren febles; la castellana estable durant el XVI (al contrari al XVII).
Les explicacions clàssiques: Martín de Azpilcueta (1556), Jean Bodin (1568) o Tomás de Mercado (1569) situen en el problema dels preus l’abundància d’or i plata.
Així doncs, hi ha una sola explicació pel fenomen de la inflació? Per rebatre la teoria clàssica, s’ha vist que els preus pujaren abans de l’arribada dels metalls americans (a regions d’Alemanya i França, 1470); a Anglaterra i Suècia, d’entrada minsa fins el 1550/1570, els preus havien augmentat abans.
Així sembla que l’arribada de l’or i la plata no estaria entre les causes de la inflació:

  • Relació inflació/arribada dels metalls basada en la teoria quantitativa del diner: a més de la demanda, el preu dels productes ve determinada per la quantitat de moneda disponible.
  • No existeix una demanda constant: això explica diferències d’inflació entre productes: a Anglaterra (1500-1550) cereals es multipliquen x 3, productes no agraris x 2.
  • L’augment demogràfic tingué un impacte clau: afectà més els preus dels productes bàsics (més cereals que productes ramaders), amb una demanda més elàstica.

L’arribada dels metalls americans

Període de l’or: Antilles (somes auríferes) i continent. A baix cost: saqueig amb la conquesta de Mèxic (1519-1521) i Perú (1531-1533). El rescat d’Atahualpa, equival a mig segle de producció europea.
Període de plata: Taxco (1534), Potosí (1545), Zacatecas (1546) i Guanajuato (1548), més plata en volum i valor. Depuració de les tècniques extractives que fa augmentar les remeses fins a 1600. EL 1590 treballaven a les mines de Potosí, (a 4.000 metres d’alçada, 80% plata peruana) 120.000 obrers.
La corona es reservava el quint (20% del valor) de tot el que arribava des d’Amèrica. Els metalls a canvi de bens peninsulars. L’economia castellana era la que patí més inflació: augment dels costos de les manufactures i arribada del nord d’Europa a preus més competitius.
Aviat el tresor americà creuà la península per pagar els proveïdors europeus i els costos dels exèrcits hispànics als bancs de Gènova, Augsburg i Anvers, els grans prestadors de la Corona hispànica.
Anglesos i neerlandesos portaven a la mediterrània cereals bàltics i manufactures gràcies al lliure comerç amb Malta (1582); al 1595 es constitueix la English Levant Company amb 15 vaixells. Treva dels Dotze Anys (1609-1621) entre Espanya i els Països Baixos.

Salaris i inflació

En una economia poc flexible, l’impacte d’un 2/4% d’inflació es considerable; per això cal saber com evoluciona en relació als salaris. Al segle XVI es caracteritza pel deteriorament de la qualitat de vida; arreu els salaris dels treballadors queden enrere de la inflació.
Els salaris reals cauen el 50% (treballadors de la construcció anglesa, vienesos i valencians); altres exemples relatius als treballadors rurals i urbans. Per Hamilton retardar l’augment dels salaris reals crea “inflació de beneficis” a empresaris i terratinents; efecte cadena: acumulació de capital/ generació d’estalvi i inversió/ desenvolupament del capitalisme.
Els marxistes critiquen que Hamilton carregués sobre els treballadors el pes del desenvolupament. Creuen que la inflació de beneficis s’explica també pels guanys del comerç internacional desigual i la pràctica a gran escala del contraban i la pirateria.
Tres consideracions que matisen la discussió:

  1. Molts treballadors retribuïts en part o totalment en espècie, fet que els lliurà de la regressió.
  2. Estudis sobre la dieta dels treballadors demostren una reducció d’aliments:per exemple, de carns a Sicília el consum passa de 16/23 quilos persona/any (1450) a 2/10 (1594-1596).
  3. Alça dels salaris: salaris alts redueixen els beneficis i posen en crisi les indústries de més valor afegit (Venècia); salaris molt baixos eviten la creació d’un mercat de consum (França i península Ibèrica); salaris intermedis, els més adients per al creixement econòmic (Països Baixos i Anglaterra).

Els governs i la Revolució dels preus

La inflació preocupava els governs: afectava l’estabilitat monetària i encaria la seva principal activitat: la guerra. L’impacte dels costos i la recerca de l’estabilitat marcà la vida política: la fallida de la hisenda hispànica (1557) arrossega des de França, Països Baixos, Nàpols, Milà i fa necessària la pau de Cateau-Cambrésis.
Paper inflacionari de la plata: a Itàlia les seques les converteixen en moneda: a Nàpols (1548-1587) es posen en circulació 10,5 milions de ducats i el darrer any només en resten 700.000; han fugit, a mans d’especuladors i del qui es defensen de la mala moneda.
Durant la revolució dels preus, els governs afronten rendiments fiscals menors (resistència en temps de dificultat) i despeses militars creixents:

  • La monarquia francesa era insolvent a finals del segle; la monarquia hispànica va fer fallida regularment: 1557, 1575, 1596, 1607 (1627, 1647); un estat de comptes (1574) preveia per a 1575 un deute que multiplicava per 13 els ingressos previstos.
  • Els governs responen augmentant la tributació: a Castella , els impostos indirectes es multipliquen en 3 (1556-1584), a Montpeller, la “taille” es duplica (1550-1580).

Viatges, conquesta i colonització

Europa i el món exterior

Durant l’Edat Moderna Europa s’obrí al món exterior. Amb un comerç internacional creixent i l’impacte dels metalls americans, Europa posava fi a una etapa de 1.000 anys confinada, assetjada i empobrida dins el seu continent. Malgrat que els europeus mai van trencar el contacte amb el món “exterior” a través dels intercanvis comercials amb Àsia i Àfrica (seda, espècies, or i esclaus), fins al 1492 no s’havia produït un control tan gran de territori, que marcà una etapa de 4 segles de domini mundial en l’aspecte polític, econòmic i cultural.

El mapa del Nou Món

El mapa del Nou Món

Raons de l’expansió ultramarina

Els segles XV-XVI estan caracteritzats per la construcció de grans imperis i de pràctiques imperialistes. Trobem:

  • Expansió islàmica a les costes de l’Índia, des d’Àfrica oriental a Indonèsia.
  • Primeries del segle XV: els xinesos (Ming) ocupen Vietnam i fan expedicions a Índia, Aràbia i Àfrica oriental.
  • Turcs otomans fins als Balcans (Europa), Síria (Orient Mitjà) i Egipte (Àfrica).
  • Ports de suport al tràfic comercial (cristians a la Mediterrània). Des de 1509 gaudeixen de superioritat naval a l’Índia. Conquestes:
    Malaca (1511) i Ormuz (1515).

Tres preguntes clau: per què la cronologia; per què portuguesos i castellans i per què l’èxit tan fàcil:

  • Cronologia: el procés coincideix amb l’expansió demogràfica a Europa (població jove sense accés a la terra).
  • Castellans i portuguesos: consolidació de els monarquies i continuació del seu procés de “reconquesta” (1492).
  • Triomf fàcil: per la supremacia militar i política, tècniques comercials i financeres.

Els viatges d’exploració i la recerca del pas a l’oest

Al 1500 els avantatges europeus eren limitats: Àfrica i Àsia estaven fortificades. Europa necessitava establir ports estratègics al territori i tractats comercials, que no arribaran fins a la conquesta del segle XVIII).

Cronologia dels viatges a Amèrica:

  • 1340-1415: Canàries i Açores als circuits marítims (canya de sucre): bona escola de navegació (2.200 km i règims i vents atlàntics).
  • 1415-1460: exploració de la costa africana fins a Cap Verd i l’estuari del Senegal (1444), Portugal inverteix (vella noblesa i nova burgesia urbana) capitals superiors als de tota Europa. Després, també la monarquia.
  • 1460-1497: Bartolomé Medías dobla el Cap de Nova Esperança (1487-1488); Vasco de Gama (1497-1499) arriba a Calicat, port musulmà indi.
  • Dins la fase d’exploracions i amb l’experiència de la navegació atlàntica, s’ingereix l’aventura de Cristòfol Colom (1451-1506) a la recerca d’una ruta occidental vers la Índia.

Viatges colombins:

  • 1r (1492-1493): Palos/Canàries/Cuba; posteriors sobretot el
  • 2n (1493-1496): definir noves rutes (17 naus i 1.200 homes).
  • 3r (1498-1500): 6 naus: les disseccions en l’expedició acaben amb Colom encadenat;
  • 4t i últim (1502-1504): 4 naus i 140 homes. Toca la costa continental americana.

1499: “viatges menors” o “andalusos”; capitulacions de la corona amb altres navegants (Yanes, Pinsen, De la Losa, Vespucci).

El procés de conquesta

De la conquesta la monarquia espanyola volia establir intercanvis comercials estables amb els nuclis colonitzadors:

  • Es va substituir la caravel·la per naus amb més càrrega i reducció de les tripulacions.
  • Els viatges entre Andalusia i Mèxic es realitzaven en 5/6 mesos en comboi (fins a un 90% del tonatge i un 95% del valor): fora del circuit oficial era considerat contraban.
  • Riscos i pèrdues materials i humanes: 15% de naus portugueses enfonsades (s. XVI); homes, 15/25% (viatges de dos anys); 20/30% (3 anys).

Ocupació i explotació econòmica de les “Índies de Ponent”:

Rapidesa i intensitat (contrast amb Canàries); 1500: 50.000 km, el 1515: 250.000 i el 1540: 2 milions. Moments culminants:

  • 1492-1509: illa de Santo Domingo.
  • 1521-1513: Cuba i Panamà; Vasco Nuñez de Balboa arriba al Pacífic.
  • 1519-1522: volta al món de Magallanes amb cinc naus i Hernán Cortés inicia la conquesta de Mèxic amb 600 homes.
  • 1530-1549: Brasil (infeudació de les principals poblacions costaneres a 12 nobles): de la primera expedició de Martin Alonso de Souza (1530) al primer governador general (1549).
  • 1513-1533: Perú (Franciso Pizarro i els seus homes): el darrer inca tupac resisteix (1572). 1538-1542: divisió entre Pizarro i Almagro.
  • 1564-1565/1590: López de Legazpi i Urgameta. Ruta regular entre Filipines i Mèxic. 1590: control de 150.000 km. Castellans: control dels metalls i accés a la producció d’espècies (competència amb Macau, 1555).

Les estructures de la colonització

Es donen dos models de colonització i conquesta: el portuguès i el castellà.

  • Primer de tot s’ha d’assegurar el control de mà d’obra indígena i d’amplis espais continentals; explotació econòmica i imposició cultural i religiosa (aculturació).
  • Els Reis Catòlics reserven pels castellans el monopoli de fundar colònies (model dels viatges de Colom): esperona la capacitat d’iniciativa dels colonitzadors.
  • Creació de les Encomiendas (institucions de dret públic, “Leyes de Burgos” de 1512): delegació de drets senyorials sobre un domini o repartimiento; els seus indígenes: mà d’obra barata, destrucció de les estructures indígenes.
  • Creació d’òrgans centrals de control del comerç i l’administració colonial: la Casa de Contratación de Sevilla (1503), mercaderies i metalls; el Consejo de índias: màxima jurisdicció en els afers d’ultramar.
  • L’administració colonial americana: Virreis, a “Nueva España” (1535) i el Perú (1542). Assessorats per: Audiències amb el màxim poder polític i judicial: Santo Domingo (1511), Mèxic (1527), Panamà (1538), Lima i Guatemala (1542); 1565, deu a América; el 1589, Manila.

Conquesta militar i administrativa, també religiosa: evangelització en temps de la contrareforma, signe visibles del triomf del catolicisme renovat; herència castellana; primer bastió catòlic del món.

Conseqüències de l’expansió extraeuropea

Demogràfiques: als arcabussos i a les condicions de treball inhumanes s’afegeixen malalties contagioses europees (sobretot verola). Entre els anys 1500-1520: mort d’uns 20 milions d’indígenes; 80 el 1500 a 12 el 1600. Col·lapse demogràfic: explica la formació d’un gran grup mestís (entre nouvinguts, dones autòctones).
Culturals: procés que els contemporanis consideren d’enorme importància històrica; al XVI es publica 4 vegades més sobre l’Imperi Otomà i Àsia que sobre Amèrica. Cultures desconegudes: a Àfrica i Àsia, intercanvis amb cultures conegudes (sobretot islàmiques). Amèrica, contacte amb pobles pagans dotats d’organitzacions molt estranyes. El papa Pau III (1537) estableix que els indígenes són homes i és prohibit l’esclavatge; dominics com Bartolomé de las Casas (1474-1536) i Francisco de Vitoria (1480-1546) discuteixen en si s’és davant de bèsties o d’innocents. No es tornaria a fer fins al segle XVIII.