La crisi de la monarquia francesa de l'Antic Règim

Publicat el: 14/02/2018 | Actualitzat el:

França estava regida per una monarquia absolutista on el rei regnava amb el consell dels seus ministres. La societat, d’Antic Règim, continuava dividida per estaments. Al segle XVIII la monarquia francesa va estar en mans de: Lluís XIV, Lluís XV i Lluís XVI.


França estava regida, al segle XVIII, per una monarquia de caire absolutista on el rei regnava amb el consell dels seus ministres. La societat continuava dividida per estaments, com en època medieval, però el seu sistema econòmic i social ja no era plenament feudal com abans, sinó que estava en transició cap al capitalisme. L’Antic Règim era encara vigent, perquè el mode producció en el seu 85% continuava sent feudal (tradicional) i estava sotmès a un gran problema, les inclemències meteorològiques. Per això al llarg del segle XVIII van continuar produint-se successives crisis de subsistència, vinculades a episodis de males collites. El temps, doncs, marcava el ritme de l’economia, en una societat on les relacions entre senyors i serfs eren de tipus feudal i la propietat estava dividida entre els qui posseïen el domini eminent i els qui tenien el domini útil. Al segle XVIII la monarquia francesa va estar en mans de tres reis: Lluís XIV, Lluís XV i Lluís XVI.

L’Antic Règim i les institucions de la Corona

El concepte d’Antic Règim fou inventat durant la Revolució francesa per designar els països, com França, on la societat estava dividida en estaments o ordres i la forma de govern de la monarquia era l’absolutista. L’Antic Règim implica tenir un sistema econòmic on el mode de producció feudal representa el 85% de la economia i està sotmesa a un gran problema, el temps. Com en l’època medieval, la societat estamental estava formada per grups socials ben diferenciats: els privilegiats (la noblesa i el clergat) i els no privilegiats (camperols, comerciants, marginats…). A l’edat moderna aquestes divisions, tot i continuar, eren més complexes i sovint comerciants o altres representants de la burgesia enriquida aconseguien títols nobiliaris i escalar posicions dins d’aquest esquema social.

A França el 30% de la propietat estava en mans de l’aristocràcia senyorial (laica o eclesiàstica). Els serfs (camperols) havien de fer al sistema de rendes feudals (pagament de taxes als senyors). I malgrat els intents de la monarquia per centralitzar el sistema, continuaven existint múltiples jurisdiccions: reial, senyorial i eclesiàstica. A França cada estat provincial recaptava els seus impostos i tenien lleis pròpies. No hi havia ciutadans, sinó súbdits.
A nivell reial s’havien els súbdits havien de pagar:

  • La taille (impost directe) proporcional dels ingressos de que guanyava el pagès (4%).
  • La Gabelle (impost directe sobre determinats productes de primera necessitat, com la sal).
  • La Capitation (impost directe), imposada en època de Lluís XIV, per fer front a les despeses militars
  • El Papier Timbré.
  • La Vientieme.

A nivell senyorial es pagaven:

  • Els censos.
  • Les Banalité (pagament per l’ús d’estructura propietat dels senyors, com els molins).
  • Champart (el pagès havia de donar part de la collita al senyor).

I a nivell eclesiàstic es pagava:

  • El Delme (10% collita).

Al 1789 aquest sistema entrà en un greu col·lapse, per una sèrie de factors que units expliquen el que passà després: la revolució. L’economia del país, com a conseqüència d’una sèrie de males collites i despeses militars insostenibles, no donava per més. El sistema feudal francès estava a mig camí entre el sistema anglès (capitalista) i el de tots els països de l’est (feudalisme pur i dur). El 40% de la terra era de la pagesia.

Composició del Regne de França: les províncies fiscals i els estaments

França tenia 58 províncies, agrupades en 33 generalitats (organitzacions administratives). Al 1789 el país tenia entre 28 i 29 milions d’habitants. Aquestes províncies, que també rebien altres nom com États o marquesats, tenien certs poders fiscals i polítics.
A nivell social, la societat estamental comptava amb tres estats: L’estament del tercer estat (camperols i burgesos) representava el 98% de la població, el segon estat, la noblesa l’1,3-1,5% i el primer estat, el clergat el 0,5-0,7%. La població jove era el 35% (menys de 20 anys).

Mapa de les antigues províncies abans de la revolució


Qui formava part del Primer Estat (clergat):

  • 169.000 persones.
  • Alt clergat: 139 bisbes
  • Baix clergat: 88.500 monjos; 39.000 rectors i 20.500 vicaris.

Segon Estat (noblesa):

  • 300.000 persones.
  • Noblesa d’espasa (1781 reglament de Segur, per ser militar s’havia de ser noble i acreditar 4 generacions): 10.000 vivien a Versalles.
  • Noblesa de toga.

Tercer Estat (els no privilegiats):

  • 98% població, inclosa la burgesia.
  • Burgesia: 8% població. Inclou l’alta burgesia comercial (colonial) i de talent (professions liberals) i la baixa, tallers, petits comerços.
  • 90% pagesos.
  • Primers obrers i assalariats.
  • Criats
  • Hi havia 40.000 jueus i 700.000 protestants.

La crisi de la monarquia de l’Antic Règim. Els orígens de la Revolució

Al llarg del segle XVIII una sèrie de factors convergeixen i posen en qüestió la viabilitat del sistema de l’Antic Règim i la pròpia supervivència de la monarquia. Les successives crisis econòmiques i socials, el moviment filosòfic de la Il·lustració i la pròpia fallida de la monarquia portaran a França cap a la Revolució.

El moviment filosòfic de la Il·lustració

La publicació de l’Enciclopèdia (1751-65) de Denis Diderot i Jean le Rond d’Alembert, que promovia el coneixement a través de la raó, va ser un impuls important per difondre el pensament il·lustrat a tot Europa. La Il·lustració promovia el coneixement científic i empíric però sense rebutjar a Deu.

Al 1749 la publicació de l’obra “L’esperit de les lleis” de Montesquieu, on es dibuixava per primer cop la separació dels tres poders (executiu, legislatiu i judicial) però sempre dins la monarquia, va ser també un fort impulsor de les idees de canvi. Montesquieu proposava una monarquia il·lustrada, no absolutista.
Un altre il·lustrat destacat va ser Jean Jacques Rousseau que al 1762 publicà “L’opinió pública” on parlava de la necessitat de que els il·lustrats donessin la seva opinió sobre els afers monàrquics. Perquè fins aleshores mai els pensaments dels nobles sortien de l’àmbit dels salons. Rousseau animava als nobles a donar la seva opinió als diaris. Serà una influència il·lustrada durant la revolució. La Il·lustració no va ser la causa de la revolució, però quan esclatà se li donarà una nova dimensió al moviment il·lustrat, que es reinterpreta.

Jean-Jacques Rousseau

Jean-Jacques Rousseau


La revolució reinventà la il·lustració. Rousseau va ser un dels il·lustrats que més influència tindrà durant la revolució per la seva idea de pacte social. Però Rousseau no parlà mai del dret a la insurrecció. En canvi el filòsof anglès John Locke si que havia parlat del doble pacte: elecció dels governs i si aquests no compleixen el pacte quedava anul·lat. La primera part de la revolució es basà en Rousseau. En canvi la Convenció defensava les idees de Locke.

Crisi econòmica i social

La corrent il·lustrada advertí al monarca Lluís XVI sobre els efectes negatius de la política econòmica que s’estava aplicant al país, en un moment on França registrava nombroses crisis de subsistències. A partir de 1774 Lluís XVI recollint les idees de la Il·lustració nomenarà una sèrie de ministres il·lustrats per solucionar els problemes financers: Anne Robert Jacques Turgot (en el càrrec entre 1774-1776), Jacques Necker (1776-1781), Charles Alexandre de Callone (1783-1787) i Étiene-Charles de Brienne (abril 1787- agost 1788). Tots eren nobles.
El poder reial pretenia reformar el poder sense tocar res. El que es va fer amb aquests ministres va ser posar al noblesa en contra de Lluís XVI, perquè les diferents mesures dels ministres a partir de 1774 va ser la de que tothom havia de pagar impostos, inclosos els nobles: i això portaria a la Revolta dels Privilegiats (1787-89).
La crisi financera actuà com a catalitzador. França estava en fallida per la Guerra dels Set Anys que acabà al 1763. França perdé el Canadà i les illes del Pacífic. Encara havia de pagar els préstecs de la guerra de successió espanyola i França entrà en la guerra d’Independència de les Colònies nord-americanes contra Gran Bretanya (1776-1783). A més a tot això cal sumar la pujada de preus: des de 1789 el blat era un 150% més car.

Proposta de reforma del ministre Turgot

Turgot (un fisiòcrata que participà en la redacció d’alguns articles de l’Enciclopèdia) creu que la riquesa ha de venir de la terra, l’agricultura. Per això proposa la repoblació de terres, però les seves idees arriben tard perquè la revolució industrial està molt a prop. Turgot proposa una explotació de la terra més eficaç, amb una rotació triennal i explotació intensiva. A més proposa llibertat d’empresa i de comerç, per poder crear un autèntic mercat nacional. Però tot això era inviable. Proposa una tributació equitativa i racional. Aquestes propostes són rebutjades pels Parlaments (nobles) perquè suposa perdre els seus beneficis.

Proposta del ministre Necker

Seguint la teoria de Turgot, Necker introdueix un element: les tributacions de nobles i eclesiàstics han d’anar en funció de la seva propietat. Introdueix un element de racionalitat. Proposa fer un cadastre (1776). Els nobles es rebel·len. En tot per decidir sobre qualsevol canvi d’aquest tipus s’han de convocar Estats Generals.

Proposta del ministre Calonne

Proposa que per fer els cadastres es convoquin unes assemblees provincials, les que hauran de decidir quan i qui paga els impostos. Aquestes assemblees provincials no s’han de fer segons els estaments sinó segons la riquesa i les classes. Això és un pas molt important. Els nobles com a resposta a Calonne demanen la convocatòria d’Estats Generals.

Proposta del ministre Brienne

Intenta que Lluís XV porti a terme la proposta de Calonne. Al 1787 es convoca una Assemblea de Parlamentaris als qual s’exigeix que facin un cadastre i paguin segons la seva riquesa. El Parlament de París s’hi nega i és exiliat (el rei impedeix que es torni a reunir). La resta de parlaments fan el mateix.

La darrera oportunitat per a la monarquia: l’Assemblea de Notables i la convocatòria dels Estats Generals

El 5 de maig de 1788 es fa una Assemblea del clergat on recolzen el que s’havia decidit a l’Assemblea de Parlamentaris. El 25 d’agost de 1788 es destituït Brienne i torna Necker, que convocà Estats Generals, únic òrgan que pot decidir si el primer i el segon estat han de pagar impostos.
L’agost de 1788 es pren la decisió de convocar els Estats Generals, que s’obriran en sessió solemne el 5 de maig de 1789. Són convocats per parlar sobre la qüestió econòmica. Dins l’Assemblea de Parlamentaris hi havia una part de nobles que eren partidaris de pagar impostos, però la majoria no volia. Aquesta minoria que estava a favor de pagar impostos són coneguts com els “patriotes”, que al 1788 formen el partit Patriota. Al novembre de 1788 es constitueix una societat política: “Societat dels 30” formada per Lafayette, Condorcert, Mirabeua. Feliciten al rei per la convocatòria dels Estats Generals però diuen que si això s’ha de votar als Estats Generals reunits per ordres sempre es perdrà 2 a 1. El primer i segon ordre sempre votaran contra els impostos. El que demana el partit patriota és votar per persones, no per ordres. Però Lluís XVI s’hi oposà. Si es votava per persona era possible que tirés endavant la proposta perquè tothom pagués impostos.
El ministre Necker convocà una segona Assemblea de Notables entre l’octubre i el novembre de 1788. Lluís XVI accepta doblar el nombre de representants del tercer estat, però es segueix votant per ordres. A finals de 1788 l’abat Sieyès recolza els Patriotes i publica l’opuscle “Assaig sobre els privilegiats”. Al gener de 1789 publica “El tercer estat”. Sieyès planteja l’essència del noble, que davant el tercer estat no és res. La política ha de fer-se pensament en el tercer estat, que és la majoria. A partir d’aquí la gent va prenen consciència de que és alguna cosa. La discussió arriba al carrer. Apareixen caricatures ridiculitzant els nobles. Part dels nobles comencen a veure que cal una reforma de l’estat, però la reforma trencava els fonaments de l’Antic Règim.

Els “Cahiers de Doléances”

Els representants de les províncies del tercer estat recullen totes les seves queixes en els “Quaderns de Greuges”. Se’n van fer uns 30.000 quaderns. Tothom es podia adreçar al rei i queixar-se. Característiques comunes:

  • Tots mostren una fidelitat al rei. L’únic que demanen es que es limiti el poder reial. Al 1888-89 no hi ha consciència revolucionària.
  • Tots reflecteixen i demanen unes constitucions (lleis) que garanteixin la llibertat individual. Això es refereix sobretot als pagesos de la Vendée (llibertat en quan que s’aboleixin els drets feudals). No es demana mai un règim parlamentari.
  • Es demana una igualtat davant de l’impost.
  • Es demana la supressió dels abusos de la justícia senyorial.
  • Supressió de les banalités (mals usos), com l’obligació dels treballs obligatoris al senyor. Realment entre la pagesia no hi havia malestar, el problema era que es limités la jurisdicció senyorial.

Queixes per estaments davant la convocatòria d’Estats Generals:

  • Primer estament: amb els quaderns de greuges, l’alt clergat demanava un nou concordat. Que Roma no controlés tant el nomenament de bisbes i que hi hagués una certa autonomia. El baix clergat demanava que els bisbats no es posessin tan amb les parròquies.
  • Segon estat: disminució del poder reial.
  • Tercer estat: que els bens eclesiàstics es destinessin a utilitats públiques. Els pagesos demanen el dret a caça. Que es facin caixes de suport a dins els camps en cas de crisi. Supressió dels drets feudals.

Sessió d’obertura dels Estats Generals al maig de 1789


El 24 de gener de 1789 es va publicar el reglament d’elecció dels diputats als Estats Generals:
El Primer Estat elegia els seus membres per sufragi directe. Es feien reunions de l’alt clergat i elegien un representant per província. El clergat regular triava 1 representant per cada 10 membres de cada monestir. En total s’elegeixen 291 eclesiàstics (200 eren regulars i 97 prelats).
El Segon Estat també elegí els seus membres per sufragi directe. En total van enviar 270 membres: 70 alta noblesa i 200 nobles de província.
L’elecció dels membres del Tercer Estat va ser més complex: l’elecció no era per sufragi directe sinó amb sufragi de segon i tercer grau. Podien ser elegits els majors de 25 anys. S’havien de triar els representants del camp i de la ciutat.

  • Al camp es triava 2 representants per cada 200 famílies.
  • A la ciutat:
    • Gremis: 1 representant per cada 100 membres.
    • Negociants: 2 representants per cada 100 membres.
    • Altres habitants: 2 representants per cada 100 membres.
    • Aquests representants de cada ciutat es reunien i elegien 2 membres per ciutat (tercer grau).

En total els representants del tercer estat van ser 570 membres:

  • 200 homes de lleis
  • 100 negociants, banquers, industrial
  • 50 propietaris rurals.
  • La resta era burgesia baixa. En total van ser elegits 1.139 representants.