L’Estat francès i els límits de l’absolutisme reial

Publicat el: 05/09/2011 | Actualitzat el:

El setembre de 2011 vaig finalitzar el màster en Història del Món donant lectura de la tesina final, una introducció a l’estat de la qüestió sobre la recerca històrica al voltant del concepte de l’absolutisme a França i com la monarquia intentà construir un estat centralitzat i uniforme.


El setembre de 2011 vaig finalitzar el màster en Història del Món donant lectura de la tesina final, una introducció a l’estat de la qüestió sobre la recerca històrica al voltant del concepte de l’absolutisme a França i com la monarquia intentà construir, sense obtenir els èxits esperats, un estat centralitzat i uniforme.
Treball final de Màster en Historia del Món de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona:

  • Títol: La construcció de l’Estat francès i els límits de l’absolutisme (segles XVI-XVIII)
  • Autor: Elliot Fernandez
  • Director: Joaquim Albareda
  • Defensada el 5 de setembre de 2011.

Resum
El present treball de recerca té l’objectiu d’oferir un estat de la qüestió sobre la construcció de l’Estat francès als segles XVI-XVIII i els límits de l’absolutisme reial, a partir de la lectura de la bibliografia més destacada sobre aquesta temàtica. Al llarg dels tres capítols d’aquest treball s’analitza l’evolució política de la monarquia al llarg de tres intensos segles, marcats per la guerra i la competició territorial entre Estats i la imposició, cada vegada més pesada, de fortes càrregues fiscals a la població. El propòsit d’aquest treball és demostrar que durant tot el període la monarquia francesa estigué fortament limitada per molts i variats poders: els senyors laics que controlaven importants territoris a províncies, les corporacions professionals de les ciutats, els magistrats dels Parlaments, els Estats provincials dels pays d’états, l’Església, etc. En definitiva, una constel·lació de jurisdiccions que es superposaven i que van lluitar, més o menys amb efectivitat, per defensar els seus privilegis i llibertats davant els intents d’usurpació per part de la monarquia.
Paraules claus: França, monarquia, absolutisme, pays d’états, Lluís XIV, institucions, burocràcia, Corona
Disponible per a la seva descàrrega en pdf: clicant aquí. Reprodueixo a continuació la introducció del treball:


Introducció

Aquest treball de recerca com a projecte final del Màster en Història del Món de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives té el seu origen en l’assignatura “La construcció de l’Estat modern a Europa” impartida pel professor Joaquim Albareda, qui em va animar a aprofundir en l’estudi d’aquest procés històric. Tractant-se d’un tema de tan àmplia repercussió historiogràfica, l’estudi de la construcció de l’Estat francès i els límits de l’absolutisme reial als segles XVI-XVIII, he cregut que la millor forma d’abordar-lo era a través de l’anàlisi de l’estructuració i l’evolució del poder, dels vincles i les relacions socials i els conflictes en el si del regne. El marc general de l’estudi s’ha centrat en les relacions recíproques entre Estat i societat, o en el cas específic de la monarquia francesa, entre el rei i el conjunt del regne. Es tracta doncs d’estudiar l’estructura de l’aparell administratiu i el personal polític que el serveix. Però no només observar i analitzar els homes que ostentaven el poder, en tan que dirigents o classes dirigents, sinó veure com les relacions socials que s’establien afectaven a la dinàmica de la construcció estatal.
Per realitzar un estudi dinàmic del procés de presa de decisions s’ha d’atendre als objectius, prioritats i ideals de govern en un sistema determinat, a com aquests es van convertir en mesures polítiques, a com aquestes, a la vegada, es van traduir en accions i per últim a les conseqüències que van comportar, tan per al propi govern com a la societat. Segons Xavier Gil:

Aquest procés explica com va ser la pràctica del poder, derivada d’unes inquietuds ideològiques i culturals generals, sobre les que actuen tot tipus de pressions més o menys concretes i davant les que es reacciona d’una forma o una altra. Té un paper molt important les idees, factor fonamental per a impulsar la acció i a les circumstàncies que possibilitaven la seva germinació. La història política ha d’explorar la tensió entre les idees i els interessos a que serveixen i emprendre el difícil estudi del trànsit de les idees a la acció. Per això cal estudiar l’art de govern d’una figura política determinada o bé l’anàlisi de les ideologies que han intervingut directament en configurar un organisme o institució determinats en relació amb el seu contorn polític.

El procés de formació estatal, que molts historiadors han situat el seu inici al segle XIII, arrenca quan les monarquies feudals europees van començar a transformar-se lentament en unes noves estructures polítiques a les que hom ha vingut a anomenar “l’Estat modern”. No obstant, cal remarcar que no existeix una àmplia unanimitat entorn a l’ús del concepte d’Estat modern per l’època que ens ocupa en el present treball. Pierre Chaunu es preguntà l’any 1971 què era l’Estat, definint-lo com “el poder suprem de dirigir, d’ordenar, de dictar la llei i d’imposar les estructures d’ordre durador al cos social”. Si donem com a correcte aquesta afirmació, potser caldrà acceptar que l’Estat que aquí analitzem no era pas tan “modern”, perquè l’exercici del poder encara estava fortament limitat per una gran quantitat de cossos intermedis i jurisdiccions independents a la Corona. D’altra banda, cap de les condicions aportades per Bernard Chevalier per poder parlar d’un Estat modern es trobaven a la França de l’Antic Règim: “una fiscalitat centralitzada, un poder legislatiu unificat, tècniques desenvolupades de l’administració, una burocràcia i la centralització de les decisions aplicades en un espai ben controlat i definit”.  Com han assegurat Antoine Follain i Gilbert Larguier el concepte d’Estat modern “és molt feble”. Aquests autors neguen que es pugui parlar “d’una modernitat política als temps moderns” i recolzen l’alternativa suggerida per Simone Goyard-Fabre que situa el naixement de l’Estat modern pocs anys abans de la Revolució. Segons Follain i Larguier seria més correcte parlar a l’Època  moderna de “l’afirmació” o el “reforçament” de l’Estat. En aquest mateix sentit, William Beik afirma “que en tot aquest període l’Estat ja no era medieval, però tampoc modern perquè existia la venalitat dels càrrecs, una important xarxa de patronatge, una societat jeràrquica i privilegis”. I afegeix: “Moderització no. L’Estat es trobava dins d’una màquina de patronatge on el servei meritós, la innovació i un millor control existien, però eren conduits per interessos familiars, l’ascens personal i l’honor”.

Tot aquest debat posa de manifest els problemes que existeixen per arribar a una entesa satisfactòria entre dues visions historiogràfiques d’aquest període que són completament divergents: la d’aquells que veuen en la monarquia francesa dels segles XVII i XVIII la construcció perfecte i eficaç, i per tant, moderna, d’una màquina burocràtica i administrativa encapçalada per un rei absolut, i la tendència oposada, que ha posat en evidència la pretesa modernitat d’una monarquia més preocupada dels seus propis interessos dinàstics que de la bona administració del regne.
Previ al trànsit a l’Època moderna, les monarquies es trobaven inserides en un sistema feudal del que els medievalistes diferencien dos períodes: fins al segle XIII hi havia un feudalisme de tipus senyorial on l’autoritat pública s’havia repartit entre les classes dominants; cap als segles XIII-XIV aquest feudalisme de tipus senyorial va evolucionar en un feudalisme d’Estat, on la monarquia va iniciar un procés de reconcentració de l’autoritat pública prèviament repartida entre els membres de l’aristocràcia dels poderosos, per l’aparició d’una estructura d’Estat que va anant guanyant importància. Per què les monarquies feudals europees van tenir la necessitat de recuperar l’autoritat pública fins aquell moment en mans de l’alta aristocràcia? L’autoritat monàrquica va tenir la necessitat, a partir del segle XIV, d’estructurar el seu poder per fer front a un fenomen que, no per ser nou, va adquirir unes característiques diferents: la guerra. La guerra és un fenomen estructural del món polític. Són guerres d’Estat, presentades pel rei com a justes, derivades de la necessitat de defensar l’Estat. La guerra es converteix en la principal funció de l’Estat. Les creixents demandes de diners derivades de les despeses de la guerra van obligar a estructurar, dins les monarquies, una administració central que es desenvolupà a mesura que el nou Estat “fisco-financer” anava desplegant una fiscalitat que pretenia ser eficient i una àmplia burocràcia.
Molts autors defensen que van ser les guerres, sovint en combinació amb altres factors, la principal força a través de la qual els monarques van modificar els sistemes polítics i expandir i racionalitzar els aparells estatals en l’interès d’uns exèrcits cada vegada més competitius. Però aquestes teories resulten insatisfactòries per alguns motius. El sociòleg Thomas Ertman defensa la idea weberiana segons la qual les constants lluites entre la monarquia patrimonial i els diferents grups de les elits (nobles, senyors eclesiàstics, professionals liberals, banquers) pel control dels “mitjans de l’administració” es troben en el cor del procés de construcció dels Estats. La construcció estatal, seguint l’anàlisi d’Ertman, va començar quan el petit nucli de la casa regnant no va ser més capaç d’assumir tot sol les tasques de govern. Aleshores aquest incipient Estat va necessitar la cooperació dels diferents grups socials per tal que subministressin els recursos necessaris per dur a terme l’expansió de les infraestructures: fossin de caràcter militar, burocràtic, fiscal, etc. Moltes vegades aquest vincle de col·laboració acaba per convertir-se en una possessió patrimonial: els càrrecs administratius, mitjançant la venalitat, es converteixen en propietat i s’hereten de pares a fills. Weber defineix aquest tipus d’Estats com a sistemes polítics d’administració patrimonial.

Mapa on es viuen, en obscur, les províncies que gaudien dels privilegis dels "pays d'états"

Mapa on es viuen, en obscur, les províncies que gaudien dels privilegis dels “pays d’états”


El concepte d’Antic Règim també es troba en el focus de la crítica. L’historiador francès Denis Richet no troba adequat seguir fent ús del terme “Antic Règim”, donat que engloba la història de tres segles, d’una gran evolució i canvis. Richet senyala que definir com antic tot allò anterior al segle XIX de la revolució liberal i burgesa és, com diu Pierre Chaunu, “definir l’existent, el present el real, utilitzant el futur”. “Antic” i “nou” suposa implícitament que s’admeti el tall radical que hauria suposat la Revolució de 1789. El terme Antic Règim, segons Richet, suposa una presumpta unitat del període que no existeix com a tal. Per això Richet proposa una periodització alternativa, pel cas francès, que engloba tres etapes: una “primera modernitat”, que comença cap a 1450 i continua almenys fins 1640 o inclús 1680 caracteritzada per una forta expansió demogràfica, amb una etapa de progrés de la economia de mercat, la Reforma de les esglésies, l’accés de la burgesia a càrrecs i oficis vinculats a l’Estat i el manteniment de les antigues tècniques d’explotació de la terra; a continuació Richet proposa una “edat clàssica”, que durà menys d’un segle i en la que els canvis van ser sorprenents i on es van viure unes dècades tràgiques, com a conseqüència d’una meteorologia adversa, que provocà catàstrofes demogràfiques i també marcada pel pes brutal de la fiscalitat règia i senyorial sobre la renta camperola debilitada, la destrucció de l’equilibri del pensament tradicional per part dels missioners de l’Estat i de l’Església tridentina i un qüestionament general al cosmos polític; i finalment una “edat de la Il·lustració”, que començà cap a 1750 i que finalitzà després de la Revolució de 1789, etapa veritablement revolucionària, tant en el plànol intel·lectual com també en l’àmbit social i polític.
D’altra banda, aquest treball de recerca centra bona part del seu anàlisi al voltant del tant discutit concepte de l’absolutisme. Va existir realment l’absolutisme? Sense caure en l’extremisme d’alguns autors que han plantejat que l’absolutisme no va ser més que un mite, l’objectiu d’aquest treball és posar de manifest els “límits efectius” en l’exercici del poder que tingué la monarquia francesa al llarg dels segles XVII-XVIII, tot fent un balanç historiogràfic al respecte. El debat s’ha centrat quasi exclusivament en la figura de Lluís XIV. La historiografia tradicional, sobretot francesa, ha vingut a presentar el Roi soleil com el màxim exponent de l’absolutisme reial, però realment aquesta imatge es correspon amb la realitat? Va ser la monarquia francesa un règim arbitrari i despòtic? Al llarg d’aquest treball veurem les diferents interpretacions respecte d’aquestes importants preguntes a partir de l’anàlisi d’aquelles obres que han significat una profunda renovació historiogràfica. Iniciada al mon anglosaxó a partir de la segona meitat del segle XX, la renovació historiogràfica ha realitzat un gir conceptual i teòric que ha posat sobre la taula nous problemes i noves respostes per entendre millor aquest període i que ha costat molt d’acceptar en el si de la historiografia francesa, que ha trobat variades teories per seguir acceptant com a vàlida la idea de l’absolutisme regi del segle XVII. L’historiador francès Roland Mousnier, al que li devem un important treball de sistematització del sistema polític, social i econòmic de la França de l’Antic Règim, afirmà que si bé existí aquest absolutisme estigué fortament limitat per una “constitució no escrita” anterior a la Revolució de 1789. Denis Richet per la seva banda afirmà que existeix un problema de periodització i un problema de les relacions existents entre la teoria i la pràctica política. Segons Richet, abans de Montesquieu la paraula “constitució” no s’emprava mai i el mot “absolutisme” era un substantiu desconegut fins a la segona meitat del segle XVIII. “Absolut” s’utilitzava constantment per designar el rei de França, però quin sentit se li donava? Etimològicament, el Príncep absolut era aquell que estava desvinculat de les lleis. Però aquest primer sentit, que els juristes recordaven sense cessar (Princeps legibus solutus est), està en contradicció amb el reconeixement per part d’aquests mateixos juristes de l’existència de lleis fonamentals que limiten i obliguen a la voluntat regia.
Joël Cornette es pregunta si es pot mantenir l’afirmació d’Ernest Lavisse (1842-1922) qui va ser l’historiador francès fundador de la història positivista, quan a principis del segle XX va identificar el regne de Lluís XIV com la “reducció a l’obediència”, autoritàriament imposat amb homes i als territoris pels Intendants. Els estudis recents ho desmenteixen. Per altra banda, Denis Richet fa balanç de les interpretacions que alguns historiadors del segle XX van donar sobre l’absolutisme? Emile Lousse a l’obra Scheweizer beiträge zur allgemeimen Geschichte (1958) presentà l’absolutisme com un tipus d’autocràcia que es va imposar en el moment en el que els Estats Generals van deixar de participar al poder, “una espècie de monarquia dels Estats en la que els representants dels ordres ja no són consultats”. Caldria matisar aquesta definició en el sentit que els Estats Generals (que tenien el deure d’aconsellar al rei) mai van afectar, almenys en el dret, a les prerrogatives reals; i en la mesura en que, de fet, responia a una certa conjuntura política, és a dir, a una determinada relació entre forces diferents. El segon esquema és el que proposa l’historiador de les institucions Roland Mousnier. Segons ell, l’absolutisme va ser un règim en el que el poder de l’Estat, absolut i indivisible, s’encarna en un Rei, el poder del qual té límits però és exercit sense control. Els límits són les lleis fonamentals. L’absència de control és el principi segons el qual el rei no comparteix el poder. D’aquest forma, absolutisme s’oposà a la dispersió pròpia del feudalisme. La principal crítica que podem fer a aquest model és que suposa l’assentament, la immutabilitat d’un sistema que ha durat més de tres segles i no concedeix la suficient importància a la distància entre la teoria i la pràctica de l’exercici del poder i l’impacte de les circumstàncies. Un darrer esquema interpretatiu és presentat per Pierre Mesnard a l’obra “L’Etat de la renaissance et son évolutuion vers l’ábsoloutisme”, inclosa al volum 10 de l’Encyclopedie française, on marca la distinció entre dos tipus que correspondrien a dos etapes: primer, la monarquia regia o la monarquia pura (Richet diria “monarquia moderada”) la del segle XVI i principis del XVII; i després l’absolutisme, al que deixen d’actuar els límits establerts pel costum. L’inconvenient d’aquesta hipòtesi és que en el plànol dels principis aquests límits mai havien estat oblidats, però el seu gran avantatge és la d’afirmar la necessitat d’una periodització.
Al llarg dels tres capítols d’aquest treball veurem l’evolució política de la monarquia al llarg de tres intensos segles, marcats per la guerra i la competició territorial entre estats i la imposició, cada vegada més pesada, de fortes càrregues fiscals a la població. El propòsit d’aquest treball és demostrar que durant tot el període la monarquia francesa estigué fortament limitada per molts i variats poders: els senyors laics que controlaven importants territoris a províncies, les corporacions professionals de les ciutats, els magistrats dels Parlaments, els Estats provincials dels pays d’états, l’Església, etc. En definitiva, una constel·lació de jurisdiccions que es superposaven i que van lluitar, més o menys amb efectivitat, per defensar els seus privilegis i llibertats davant els intents d’usurpació per part de la monarquia.


Disponible per a la seva descàrrega en pdf: clicant aquí.