Comunitats urbanes i rurals a l’Europa del segle XVI

Publicat el: 09/02/2018 | Actualitzat el:

Com es distribuïen les comunitats rurals i urbanes a l’Europa del segle XVI? Només un 2% de la població vivia en ciutats de més de 40.000 habitants. Europa era un territori eminentment rural, malgrat començaven a sorgir importants pols urbans comercials en àrees del nord (Països Baixos i Anglaterra) i el nord d’Itàlia.Com es distribuïen les comunitats rurals i urbanes a l’Europa del segle XVI? Només un 2% de la població vivia en ciutats de més de 40.000 habitants. Europa era un territori eminentment rural, malgrat començaven a sorgir importants pols urbans comercials en àrees del nord (Països Baixos i Anglaterra) i el nord d’Itàlia.


Com es distribuïen les comunitats rurals i urbanes a l’Europa del segle XVI? Només un 2% de la població vivia en ciutats de més de 40.000 habitants. Europa era un territori eminentment rural, malgrat començaven a sorgir importants pols urbans comercials en àrees del nord (Països Baixos i Anglaterra) i el nord d’Itàlia.

Ciutats i ciutadans: el model d’expansió urbana

Les ciutats durant l’edat moderna van ser el motor de canvi del sistema. Però quantitativament, tenien un paper modest. Només un 2% de la població europea habitava en ciutats de més de 40.000 habitants al 1500, mentre un 9,5% ho feia en poblacions de 5.000 hab. L’estructura social de les ciutats reproduïa l’esquema estamental de la societat rural. A dalt de la piràmide, els rics (10-15% de la població urbana) que acumulaven reserves de gra. I a la base, el sector més pobre (un 5%)  que comprenia vídues, orfes i els qui vivien de l’almoina. L’altre 80% de la població estava format per treballadors. A ciutats com Lió o Anvers, els treballadors artesans dedicaven el 75% dels seus ingressos a l’adquisició d’aliments. I cada cop que hi havia un episodi de crisi, augmentaven els pobres. A Lió al 1586 6.000 persones demanaven menjar a l’Aumône Générale.
L’expansió urbana del segle XVI va ser fruit de l’augment demogràfic i de les xarxes comercials durant els segles XII-XIV. Les àrees urbanes més importants fins al 1500 eren:

  • Àrea de la Hansa (amb Lübeck i Gdansk), Londres i Flandes (Bruges, Gant i Ypres).
  • Sud d’Alemanya (Colònia i Nuremberg).
  • Itàlia septentrional (Milà, Florència, Gènova i Venècia, amb els seus hinterlands).

A aquests tres pols urbans dels segles XII-XIV d’intercanvis entre dos grans àrees del comerç europeu com eren el Bàltic i Mediterrània se li sumarà al segle XVI un tercer, l’Atlàntic.

L’èxit econòmic

L’Europa del segle XVI tenia tres ciutats comercials econòmicament rellevants: Anvers (món del nord), Venècia (Mediterrània) i Sevilla (Atlàntic).

La ciutat d’Anvers, Braun i Hogenberg (1572)


La ciutat d’Anvers passà dels 40.000 habitants al 1500 als 90.000 al 1560. El comerç estava centrat en els intercanvis de panys anglesos entre Alemanya i Itàlia. Era una plaça financera d’interessos baixos (20 al 10%, 1510-1550); atrau colònies de mercaders. El pebre i la plata li donen l’èxit però la Revolta neerlandesa de 1568 causà el desastre (saqueig de 1576, tancament de l’Eskalda 1585). Com a conseqüència de la guerra, Amsterdam va prendre el relleu com a principal ciutat del nord (13.500 habitants al 1520 a 60.000 al 1600): lligam d’unió entre l’est senyorial i l’oest comercial.
Plànol de Venècia al 1600

Plànol de Venècia al 1600


Al nord d’Itàlia, Venècia era la ciutat més important. Al 1560 comptava amb 170.000 habitants. Pròsper comerç d’espècies (competència de les rutes portugueses i la pressió turca). Centre manufacturer envejat: flota de la Santa Lliga. Indústria llanera que passà de 1.300 peces/any (1513) a 27.000 (1592).

Imatge de Sevilla al segle XVI


I al sur del continent, Sevilla gràcies al comerç amb Amèrica es convertí en una gran ciutat. Al 1550 tenia 65.000 habitants, que eren 90.000 al 1590. Simbiosi entre aristòcrates andalusos i comerciants. Afluència de diner, estímul d’una manufactura de luxe: gremis importants (brodadors, argenters, gravadors i pintors.

Les capitals europees

Durant el segle XVI el procés de centralització política es trobava encara en una fase molt inicial. A Madrid, que fins el 1561 no va ser seu de la Cort reial de Felip II, hi vivien 30.000 persones al 1540 i 65.000 al 1597. A més la nova capital de la monarquia hispànica era parasitària, en el sentit que consumia recursos sense produir-los.
Londres passà de 80.000 habitants al 1540 als 200.000 al 1600. L’administració reial alimentava l’economia de la ciutat. Però era a la vegada un gran centre de producció. Només Londres acumulà durant el segle XVI el 50% del creixement del país.
París ja era un important centre polític abans del 1500. A inicis del segle comptava amb 200.000 habitants, dels quals 30.000 eren universitaris. Era una capital parasitària i convulsa. Comptava amb recursos alimentaris a 40 km. I era un centre de conflictes en l’àmbit religiós.

Il·lustració de Roma provinent de l’obra “La Crònica de Nuremberg” una història universal il·lustrada publicada al 1493.


Un altre tipus de capitals eren les capitals religioses, motors de noves idees. Roma, seu de l’Església catòlica, passà dels 54.00 habitants al 1527 als 105.000 hab. al 1600. Vivien 40 cardenals amb un seguici de més de 10.000 assistents. A l’època hi havia a la ciutat més palaus i jardins que tallers. Era una ciutat cosmopolita, gràcies a l’arribada dels peregrins: 400.000 al 1575, més de mig milió al 1600.

Grups socials de la ciutat

Artesans i treballadors no qualificats

Els artesans formaven un grup social de treballadors qualificats que s’agrupaven entorn els gremis. Al llarg del segle XVI augmentaren el nombre d’artesans i gremis. Podien arribar a participar en la política local (als governs municipals). A les grans ciutats s’hi trobaven els artesans més especialitzats. A les ciutats mitjanes les corporacions gremials unien els oficis afins.
Les funcions bàsiques de les corporacions gremials eren:

  • Reglamentar l’aprenentatge; mestre (desenvolupament autònom de l’ofici), a través d’un examen (d’aquí “obra mestra”): molts aprenents, oficials o jornalers dels gremis no poden millorar; a França, s’organitzen en compagnonnages.
  • Organitzar les condicions de treball, fabricació i venda dels productes.

Els artesans tenien a la seva disposició un ampli grup de treballadors no qualificats i criats, que treballaven als seus tallers sota les ordres del mestre.
Els gremis tenien representació als governs municipals. A Londres els 12 gremis majors elegien un representant que es reunia amb la resta de consellers locals al Guilhald, l’antic ajuntament de Londres.
Durant el segle XVI es viu una aristocratizació del poder municipal (establiment dels nobles a les ciutats): urbanització nobiliària.

La burgesia, grup emprenedor

Qualsevol habitant de ciutat es podia considerar burgés (etimològicament vol dir habitant del burg, ciutat emmurallada). Però si parlem de grup social, la burgesia era l’elit urbana formada per mercaders, juristes, metges, artesans… Era un grup obert, amb molts membres d’origen menestral o pagès. Als ports o als centres industrials i comercials hi havia una important comunitat mercantil internacional.
La burgesia s’instal·lava a les ciutats, on consolidaven el seu estatus social per tres vies:

  • A través de les rendes públiques: préstecs amb interès anual (Itàlia al segle XV, generalitzat al XVI). Amb tipus elevats (7% al 1550): desvien diners del comerç.
  • A través de les finances: que els relacionen amb els béns de pagesos i nobles (introducció de sistemes de conreu molt és productius).
  • A través de l‘adquisició de càrrecs: afany de reconeixement social. Tendència al control burgès dels càrrecs municipals (artesans i nobles).

L’establiment d’aquesta potent classe social a les ciutats era una oportunitat per a la monarquia, a través de la venda de càrrecs públics, la venalitat (càrrecs locals, administració inferior). A França entre el 1550 i el 1600 apareixen 50.000 nous beneficiaris absentistes. Al 1604 s’introdueix un impost que permet, a qui el pagui, obtindre el dret de transmissió hereditària dels seus càrrecs (Paulette).
Existí la traïció de la burgesia?
L’aristocratització progressiva de la burgesia que volia emular la noblesa (lleis sumptuàries: França, 13 edictes, 1540-1615) a través del vestir, la construcció de palaus, els càrrecs públics… els va fer allunyar-se de les seves responsabilitats econòmiques? La burgesia, com a classe social dedicada al treball, el comerç i les finances, tenien la capacitat de crear riquesa (els sectors populars no tenien aquesta capitat i l’aristocràcia tenia immobilitzada la seva riquesa). Si els burgesos renunciaven a les seves funcions i esdevenia una classe rendista, qui seria el motor de canvi de les societats modernes?
L’historiador francès Fernand Braudel introduí el concepte de la “traïció de la burgesia”, especialment per a Castella i Itàlia (altres l’estenen França i al nord d’Europa). Braudel assegurava que a Venècia la indústria del tèxtil i el comerç amb llevant estava en dificultats perquè la burgesia es dedicava a invertir en terres, a comprar propietats a la “terra ferma”. L’oligarquia mercantil estava esdevenint “patriciat”, amb estatus aristocràtic i rendista. Per tant la burgesia estava abandonant el seu ideal emprenedor, estaven perdent la seva identitat de classe.

L’aristocràcia i els marginats

La noblesa aristocràtica era el punt de referència de tots els grups socials. La burgesia, mancada d’esperit de classe, volia emular-los. Però quin percentatge de població representava l’aristocràcia? Entre l’1 i el 2% del total. A alguns països com Hongria i Polònia podia arribar fins al 10%.

Vestuari típic de la noblesa francesa al 1500


La justificació dels orígens nobiliaris de l’època moderna a França es basava en vells títols medievals que asseguraven la descendència dels seus membres d’antics llinatges de francs, gots i normands. La seva funció social seguint l’esquema feudal, era la de combatre i conservar l’ideal militar. Aquest fet els atorgava drets i exempcions, com el port d’armes, blasons, ser jutjats per iguals i no pagar impostos indirectes.
La noblesa controlava la força militar: participaven en seguicis armats i en mobilitzacions dels vassalls. No sempre al servei de les guerres del rei (guerres privades i exhibició de poder). Al 1500 els exèrcits reials estaven integrats encara per lleves feudals. Al 1532, 1/3 de l’anglès, aportat per l’aristocràcia titulada; conquesta de Portugal (1580): 50% de tropes aristocràtiques.

Les bases econòmiques de l’estament nobiliari

A finals del segle XVI hi havia pocs nobles amb títols d’origen medieval; molts eren atorgats pels monarques com a recompensa per la seva participació en guerres (per exemple les guerres civils del XV). Les oligarquies urbanes, amb un estil de vida more nobilium, desitjaven ser seleccionats pel rei per entrar dins la classe social de la noblesa.
Com es perpetuava l’aristocràcia nobiliària?

  • Transmesa per herència als fills: àrees de tradició del dret romà (primogenitura), als països germànics o eslaus els bens es repartien entre tots (fragmentació d’Alemanya).
  • Diferències de nivell econòmic i de rang social: alta i baixa noblesa, amb possessió o no de senyories, jurisdiccionals i títols (comte, duc, marquès..).
  • Situació molt diversa al XVI: titulats amb poders senyorials; senyors sense títol i molts cavallers (gentlemen anglesos) només propietaris rurals o urbans.
  • Base econòmica: propietat privilegiada de la terra a través del règim senyorial; propietaris i autoritat pública i judicial. Castella (1597): controlen el 40% de les viles i el 34% de la població; Catalunya, 65 i 50%.
  • Els Senyors conserven monopolis i drets:
    • Mitjans tècnics (molins, fargues).
    • Vies de pas: ponts, camins o barques.
    • Exclusius de caça i pesca.
    • Vendes o herència dels vassalls.

La noblesa i els negocis

La noblesa era apte pel treball? Podien participar del comerç i dels negocis? El jurista italià Benvenuto Stracca afirmà al seu “Tractatus de Mercatura” de 1575 que sí, la noblesa podia participar en la direcció d’operacions de comerç internacional però no podia dedicar-se a la compra-venda al detall. Però segons la “dérogeance” implicar-se en assumptes incompatibles amb l’estament nobiliària suposava la pèrdua de la condició nobiliària.
Però hi havia una acceptació progressiva per veure amb bons ulls la implicació de l’aristocràcia en assumptes abans restringits, sobretot entre la nova noblesa ascendida des del món del comerç. A més les monarquies orientaven les fortunes nobiliàries al comerç i la manufactura.
Era una acceptació diferent segons el territori. A Anglaterra (1550): els nobles convertits en empresaris, miners o industrials intervenen en el comerç a gran escala.

Les dificultats de l’aristocràcia

Aristocràcia i riquesa (tractadistes: herència): societat en trànsit del feudalisme al capitalisme; a Polònia o Castella era inevitable el noble pobre. Ingressos decreixents: recurs a l’arrendament i no al conreu directe. Proporcionava rendiments molt per sota dels preus. Despeses sumptuàries i inflació: seguici, banquets, construcció, roba i articles de luxe; urbanització i servei en ambaixades i exèrcit.
Resultat: grans nobles endeutats; reis impedeixen legalment la pèrdua de terres (mayorazgo a Castella): pensions, exempcions de tributs i immunitat legal.

Els marginats: la visió dels pobres a l’edat moderna

A la societat europea del XVI emergeix un important grup de marginats al món urbà (desvagats, pobres d’almoina, esclaus, emigrants i refugiats). La pobresa esdevé un element social essencial; el 5/10% de la població viu en condicions de pobresa. La pobresa és major als nuclis urbans. És una situació estructuralment deficient (males collites o una conjuntura negativa causa grans estralls): 1550-1600, la caiguda dels salaris reals apuja els nivells de pobresa. Situació de precarietat familiar: l’home, principal força de treball familiar. La seva desaparició porta la pobresa a vídues, nens, malats i vells.
La visió de la pobresa canvia: a l’Edat Mitjana era positiva: exerciten la caritat (picardia del fals pobre). A les primeries del segle XVI la visió de la pobresa comença a ser negativa: augment de la mendicitat i Reforma; polítiques de policia de pobres, control social del fenomen.
Joan Vives a la seva obra “De Subventione pouperum” de 1526 proposa la institucionalització de la beneficència:

  • Prohibició de la mendicitat pública: demanar amb llicència.
  • Assistència social municipal no religiosa (hospitals i asils de pobres) i treball forçós dels desvagats (cases de treball).

Entre els anys 1522 i 1554: 60 ciutats (sobretot d’Alemanya i països Baixos), reformen el sistema de socors de pobres; a França, Aumônes générales per a l’assistència pública. 1548, Llei de pobres: el parlament anglès generalitza un sistema d’assistència amb arrelament parroquial.
Els marginats eren:

  • Pobres itinerants: van a la ciutat a la recerca de treball, sostre i almoina. Són una amenaça per a la societat ordenada pel seu arrelament. Desvagats: qui no treballava era perquè no volia: autoritats molt dures cal posar-los a treballar. Els més temuts, els ex-soldats.
  • Gitanos (bohemians o egipcis): a Europa oriental (XVI) i occidental (XV): darrer dels pobres asiàtics, pacíficament. Règim de vida aïllat: els fa objecte d’acusacions (certes o falses) de delicte i males arts. Enric VIII (1530) i les legislacions repressives.
  • Bergants: professionals de la petita delinqüència, descrits a “El lazarrillo de Tormes” (1554); figura coneguda a Itàlia, França i Alemanya: solidaritat de grup i organització.
  • Estrangers: ciutats més importants amb colònies: Anvers (1568), 15% d’estrangers. La Reforma i la Contrareforma provoquen moviments de població, migracions d’escocesos i irlandesos, les més nombroses.
  • Esclaus: feudal a l’Europa oriental (condició de serf i tàrtars; colonial a Europa occidental: musulmans (Mediterrània) i negres africans (Atlàntic). Força de treball a les colònies o esclaus metropolitans: Portugal, capdavanter; Lisboa (1551) 10%, Sevilla (1565) 7.4%. Rem a les galeres grans, ports mediterranis (Gènova o Venècia) centre del comerç d’esclaus. Turcs i nord-africans actuen igual: el 1588 2.000 venecians esclaus.
  • Servei domèstic (1584: el cardenal d’Egle, 50 esclaus turcs a la vila de Tívoli).

El món rural. La contestació social

El món rural no va estar exempt de les revoltes o els motins al llarg del segle XVI. Les revoltes pageses podien estendre també a les ciutats. No eren patrimoni exclusiu de les classes populars, perquè es podien barrejar les ambicions d’altres grups socials (poble més conduït que conductor). Aquestes revoltes no pretenien subvertir les jerarquies socials, sinó reaccionar davant les injustícies immediates. Volien restablir normes i valors antics.

Repàs a les principals revoltes pageses del segle XVI, en tres grans grups:

Revoltes contra els senyors

  • Hongria (1514): bisbe d’Esztergom, legitima la fugida de les reserves senyorials (40.000 pagesos); darrera l’estendard reial, aviat exèrcit rebel (capità suprem del sant exèrcit dels croats): el governador de Transsilvània Jan Zapolya liquida el moviment. Divisió clau en l’ocupació otomana.
  • Castella: la revolta de les comunidades (1520-1521) . Ciutats encapçalen uns complexa barreja de greuges polítics i econòmics que afectaven tots els estaments socials. Els caps visibles de la revolta són hidalgos i propietaris, amb una forta branca radical (rebuig als drets senyorials): grans nobles castellans, decisius a Villalar.
  • Alemanya: Gran revolta de la primera meitat del segle XVI: violència desfermada. Europa central: des de Saxònia al Franc Comtat i Àustria (1524-1526). Dels pagesos alemanys, però amb important vessant urbà.

Els orígens d’aquestes revoltes es troba en la pressió senyorial a la recerca de nous privilegis fiscals i jurisdiccionals. Són revoltes complexes amb lideratges i motivacions diversos: l’origen religiós per les prediques de Thomas Müntzer a Mülhausen o d’origen comunista al Tirol seguint a Michael Gaismair al Tirol.
Reivindicació comuna: abolició de la servitud feudal; alguns dels fronts rebels obtingueren concessions dels seus senyors.

Revoltes contra la fam

De caràcter urbà, al 1590 es viuen revoltes arreu d’Europa: des d’Ucraïna a Finlàndia o Anglaterra. A França es visqueren moltes petites revoltes urbanes, destaca:

  • Grande Rebeyne de Lió, 1529: 2.000 persones protesten contra l’escassetat d’aliments sota la direcció d’un espaser i un forner, la multitud passà directament a atacar les cases dels rics.
  • Nàpols: motí popular (1585), davant l’escassetat d’aliments, les autoritats no taxen els preus i permeten l’exportació de farina a la Península Ibèrica: en resposta, linxament d’un dels magistrats de la ciutat i saqueig de les seves propietats: mori el mal govern i visca la justícia.

Revoltes anti-fiscals

Destaquen els revoltes a:

  • Anglaterra: Pilgrinage of Grace (1536): protesta anti-fiscal i contra la dissolució dels monestirs: moviment tradicionalista pro-catòlic.
  • Croàcia: revoltes populars a les fronteres de l’Imperi dels Habsburg: pagesos croates (1572-1573), contra les prestacions de treball i els delmes, sobretot contra els impostos de guerra. Mobilització de 60.000 pagesos: 4.000 morts a mans dels imperials .
  • França: la revolta dels Croquants (1593-1595) afectant Périgord, Quercy, Llemosí i Llenguadoc. Acumulava estralls de la guerra, crisi alimentària i impostos. Reclamació principal: sistema fiscal. Revolta dividida en confessions: derrota definitiva.

El bandolerisme

El bandolerisme com a fenomen de les classes populars, que s’expressen en forma de delinqüència contra:

  • Tributació, penúria i ressentiment de classe, hàbits de violència que impregnen tota la vida social, des dels grups populars als privilegiats.
  • Bandolerisme popular: resposta a la misèria a les zones fora del control dels poders públics: Massís central francès i Pirineus, caus bandolers; tots els països de l’àrea mediterrània. Mes conegut bandoler del XVI: Marco Sciarra (1584 i 1593): dirigí un exèrcit fora de la llei a l’Abruzzo i les Marques:…
  • Però també destaca un bandolerisme aristocràtic: resultat del desencaix familiar i social i de les rivalitats entre clans i famílies (els posen fora de la llei). Dels senyors bandolers destaca Alfonso Piccolomini, duc de Montemarciano, cap dels bandolers de la Romanya (executat a Florència el 1591). La majoria executats, traïts o morts a mans de caça-recompenses. Altres, com a capitans de prestigi, entren al servei militar dels monarques. (exili a canvi del perdó).

Delinqüència i repressió

És difícil mesurar el nivell real de delictes a les societats preindustrials: es considera força més alt a les zones urbanes que a les rurals (segons les fonts penals). A les àrees rurals hi havia més discrecionalitat en la persecució del delicte (si el delinqüent pertanyia a la comunitat o era només de pas). Robatoris i furts eren fonamentals al camp: als tribunals d’Essex (1559-1603) 2/3 parts de les acusacions. Problemes d’habitatge, alimentació i ocupació disparen els índexs de delinqüència a les ciutats.

  • Justícia: procediments penals desenvolupats i amb garanties (no es respectaven en els tribunals especials, com la Inquisició).
  • Tortura: vigència en tota mena de tribunals laics i eclesiàstics: “per escatir la veritat”.
  • Sense el concepte actual de pena: la presó, duríssim estadi intermedi abans de l’aplicació de la sentència exemplaritzant: bandejament, assots, composicions (multes); mutilacions o treballs forçats (habitualment, el rem)