"Camp d'Argelers" documental sobre l'èxode republicà

Publicat el: 09/12/2009 | Actualitzat el:

El programa Sense Ficció de Televisió de Catalunya estrena dijous un documental amb material inèdit filmat d’amagat i sobre la vida al camp d’Argelers, tot un símbol de l’èxode republicà a França.


El programa Sense Ficció de Televisió de Catalunya estrena dijous un documental amb material inèdit filmat d’amagat i sobre la vida al camp d’Argelers, tot un símbol de l’èxode republicà a França. Sota la direcció de Felip Solé, aquesta coproducció explica com intentaven sobreviure dins dels filats 100.000 republicans entre els anys 1939 i 1941.

El documental “Camp d’Argelers”

L’exili republicà: els camps de concentració a França

Al final de la guerra civil a Catalunya es produeix una gran onada de refugiats que arriben a França. L’exèrcit franquista arriba al Pertús i Portbou el 10 de febrer. Des del 28 de gener al 10 de febrer la frontera s’havia obert per deixar passar a la població civil evacuada i des de primers de febrer als contingents militars. A partir de 5 de febrer les autoritats franceses permeten el pas massiu cap a les comarques de frontera a l’espera de l’arribada de l’exèrcit franquista.

Entre el 28 de gener i el 10 de febrer creuen la frontera 220.000 militars i 240.000 civils,
que representen 460.000 refugiats. Al llarg de 1939 retornen a Espanya prop de 300.000 refugiats. Van quedar a l’exili permanent unes 160.000 persones repartides entre Europa i Amèrica. El govern Negrín havia comunicat a la República francesa que calculaven el pas per la frontera d’unes 150.000 persones com a màxim, i ho havien comunicat tard (després de la caiguda de Barcelona). Això explica uns dels motius pel qual l’acollida dels refugiats va estar marcada per la improvisació i la instal·lació de grans camps de forma urgent. El segon element que ho complica és el volum de militars que s’han anat retirant des de l’Ebre cap amunt i que arriben a la frontera amb equipament militar, que representen un factor de risc cap a les autoritats franceses que pretenen neutralitzar-los d’immediat. Sembla que Negrín en un moment determinat hauria pensat en fer passar aquests militars armats a França i des de Port-Vendres sumar-los a l’exèrcit republicà via València. A més, la hostilitat francesa estava relacionada en que els refugiats eren un col·lectiu que l’estat francès els veia com el nucli d’un règim que ja no era republicà sinó format per assassins, anarquistes, radicals…

Què fan les autoritats franceses amb els refugiats republicans?

En el moment d’acceptar obrir la frontera, immediatament desarmen els militars i els obliguen  a anar camps de concentració repartits pel Rosselló. D’entrada els envien a les platges del Rosselló, que s’aniran convertint en camps de concentració improvisats.

  • Sortida per Puigcerdà i Coll d’Arés: arriben a punts de reunió (magatzems, camps de conreu tancats, estables) provisionals, a la Cerdanya francesa, el Vallespir i Conflent.
  • Sortida per La Jonquera: és la més nombrosa. Dos grans vies. La població no militar majoritàriament se’ls buscarà un centre de refugiats provisional a casernes, centres escolars… En el temps s’aniran estenen per tota França: Normandia, Toulosse, Pirineus Occidentals i Llenguadoc (Migdia francès). La població militar anirà a parar a Camps de concentració. Des del Pertús són dirigits als camps i són concentrats en unes grans zones sense habilitar a l’espera de la seva identificació. Són platges: Sant-Sarrià, El Bancalès i Argelès. Hi van 250.000 persones. Aquestes platges tenien uns perímetres de seguretat i eren vigilats pels soldats senegalesos Spahis. Lentament es van anar construint els camps. Fins a finals de febrer no es consolidaran aquests espais. L’altre sortida, no tan important eren els vaixells-hospital i el Castell de Cot-lliure.
  • Sortida per Portbou: o bé van als centres de refugiats provisionals o als camps.

Què podien fer els refugiats republicans un cop arribats a França? Hi havia dues opcions.

  • La primera era retornar a Espanya. Per aquesta opció s’habilita un camp especial anomenat “el camp de Franco” on es prepararà la gent per ser transportada en tren fins Hendaia. Una vegada passada la frontera s’enviaven a camps per a la seva identificació.
  • L’altre opció fou la de construir un sistema de camps més estable, més extens i pensat en termes d’una certa permanència.

Mapa amb els principals camps de refugiats republicans a França

Mapa amb els principals camps de refugiats republicans a França


El govern francès crearà un sistema de camps de caràcter permanent i més estable, segons un criteri d’organització previ. A Gurs es construí un camp on hi anaren els refugiats d’origen basc, que estava tutelat pel propi govern Basc a l’exili. A Rivesaltes hi havia un camp mixt, on hi va anar a parar gent sortida dels camps del Rosselló sense una categoria especial. Servirà pels refugiats espanyols i a partir de 1940 pels jueus europeus, que després serien traslladats als camps de concentració nazis. Al camp d’Agde es creà un sistema de 3 camps, un dels quals va ser destinat pels refugiats catalans: antics Mossos d’Esquadra, funcionaris i militants d’ERC, principalment. Els refugiats eren de l’òrbita d’ERC i estava autogestionat per catalans amb fil directe amb la Presidència de la Generalitat a París. Era la forma de justificar el manteniment de la Generalitat a l’exili i per donar cohesió al col·lectiu català exiliat, però aquest intent es va veure frustrat per la falta de mitjans econòmics. També hi havien els camps de Vernet i Bram.
Quina sortida possible hi havia dels camps? Es podia sortir del camp mitjançant el reagrupament familiar o la incorporació al mercat laboral, encara que no sempre funcionava així. Hi ha dues fases: amb anterioritat a setembre de 1939, la política de reagrupament es fa per tornar a Espanya. És aquesta la política de França en els primers mesos de l’exili. A partir de setembre de 1939 comença la segona guerra mundial i les prioritats canvien. Es continua facilitant el retorn però ja no interessa tant. Ara és més interessant incorporar els refugiats espanyols al mercat laboral francès en tot allò relacionat amb l’esforç de guerra (indústries de guerra). També es necessitava gent per la primera verema de la tardor de 1939. Això donava als refugiats la possibilitat de residir a França o marxar cap a Amèrica, que es feia a través dels camps.